Sense l’amor, Roma no seria Roma

Llegim, en la primera de les vint elegies que conté aquest llibre: “Oh, potser sí que ets un món, Roma, mes sense l’amor / el món no podria ser el món ni Roma no seria Roma”. Com apunta Jordi Solà Coll, les elegies goethianes van constituir un títol programàtic: “Un clar rebuig del romanticisme, en optar, a fi de reinventar-se, per les formes antigues de la mètrica clàssica.” Que lluny que quedaven de tot això les desventures del jove Werther, que componien l’obra d’inspiració netament romàntica de l’autor! La història d’amor que descriu l’aplec elegíac que presento es vol serena, sense atzagaiades, ben emmotllada a un sentit, diguem-ne, clàssic de l’existència. El poeta es troba a Roma, la Ciutat Eterna: sense l’amor, ¿què seria, fins i tot, d’aquesta ciutat, tan densa de simbologia? Hi ha molt d’amor de segles, doncs, escolant-se com l’aire pels carrers i places de la ciutat –com hi ha estupres, magnicidis, assassinats de tota mena... que taquen de sang la seva pedra mil·lenària–. La història d’amor del gran literat alemany és una més, però quin llibre més bell que va donar com a fruit!

Recordo, a final dels vuitanta, una classe d’Introducció als estudis literaris, a la UB, professada per Lluís Maria Todó. Entre molts altres textos de gran rellevància històrica, hi vam comentar la cèlebre elegia V de Goethe, que comença “Joiós, ara em sento inspirat en la terra dels clàssics”. La mateixa terra on floreix el llimoner, com el mateix autor va deixar bellament escrit. Aquests versos mostren bé el pas d’una actitud romàntica a una de clàssica. De dia, el poeta –o el jo del poeta, per ser estrictes– es dedica a l’estudi de tot allò que l’envolta. Però “a la nit l’amor em té ocupat d’una altra manera”. No s’estalvia gens ni mica el plaer sensual amb l’estimada, però aquesta li serveix, alhora, per aprofundir encara més en el seu coneixement dels valors immutables del classicisme: “És llavors quan entenc què és el marbre: penso i comparo, / veig amb un ull que sent, sento amb una mà que veu”. I conclou la bella elegia amb una imatge memorable: “Sovint en braços d’ella també he fet poesia, / i li escandeixo hexàmetres amb lleus tocs dels meus dits / a l’esquena”. La cultura i l’amor, inextricablement acordats. L’ull que sent, la mà que veu.

En aquestes Elegies romanes, tan curosament traduïdes per Feliu Formosa, Goethe hi descriu un enamorament: “una noia bruna, / els flocs foscos i espessos caiguts sobre el front”. I no sols això: també un amor de plenitud sensual. Ara bé, aquest amor s’esvairà, i la cançó joiosa cedirà el relleu a l’elegia: “Però el temps en silenci ha passat, / i ara em trobo lligat per vosaltres, trenes romanes”. Els mateixos cabells que el van encisar en un descobriment enlluernador, ara el lliguen al dolor de la pèrdua.

Abans, això sí, hi ha hagut gaudi, hi ha hagut folga. Les elegies van donant compte dels estats de l’enamorat. Per exemple, del goig de l’espera: “Abans que el feix, tot cremant, / es transformi en carbó i sota la cendra es desfaci, / vindrà la noia que estimo”. També del consol de l’esperança, seguint el fil de la mateixa metàfora del foc (com abans havia fet amb la dels cabells): “Amor lliura a la que em festeja el do / de desvetllar un plaer que mai no acabarà en cendra”. Potser no, que no acabarà en cendra, el plaer viscut. Però el plaer desitjat, el de la continuïtat en el futur, aquest sí que acabarà tenint la qualitat untuosa i freda de la cendra. Ja ho va deixar lapidàriament escrit en un vers seu un altre conspicu conreador de l’elegia, Rainer M. Rilke: “El bell no és res més / que el començ del terrible”.

¿Per què ens emocionen tant, aquestes poesies? Goethe hi aconsegueix lligar l’expressió del sublim amorós amb la descripció d’uns gestos que qualsevol enamorat pot reconèixer com a propis. En l’elegia XV, una de les més substancioses, el jo confessa que “odio molt més les boires del trist nord / que un poble aqueferat i amb puces d’aquí al sud”. Aquí al sud hi ha trobat el motiu d’estudi i l’amor commovedor. Aquest darrer, en una taverna: la noia bruna hi acompanyava el seu oncle. I llavors el poeta ens dona aquest detall magnífic: “Corria el vi per la taula, i ella, amb dits delicats, / va traçar cercles damunt la fusta mullada”. Signes traçats damunt la fusta de la taula amb escorrialles del vi vessat: no gravats, a punta d’estilet, en l’escorça d’una morera, posem per cas. Signes que enllacen els amants.

En l’elegia XVI hi ha una situació ben còmica. Ella, l’amada, pregunta: “¿Per què avui, estimat, no has vingut a la vinya? / Sola, t’hi he esperat, tal com et vaig prometre”. L’escena, de tan hilarant, podria semblar extreta d’una novel·la picant com el Tirant: l’enamorat, malgrat que espiava la jove que estima, no ha gosat d’atansar-s’hi perquè ha confós un espantall... amb l’oncle vigilant d’ella!

Les Elegies romanes són una delícia de llibre. Al capdavall, tota aquella història d’amor acaba en tristesa: “Em disgusta a la nit jeure tot sol al llit”. Però ha acomplert la seva comesa amb escreix: donar-nos un llibre memorable, immortal.