El geni de Faulkner en format conte

william Faulkner va protagonitzar una aventura literària extraordinària, segurament la més arriscada i valenta del segle XX. Si els mèrits se’ls emporten narradors com Proust i Joyce, Faulkner va repetir de manera incessant les més peculiars novel·les del segle, fins i tot quan treballada en condicions extremes. Dins aquestes cruïlles, els contes tenen un paper fonamental perquè esdevenen entrenaments per a novel·les, peces d’arquitectura perfecta, que ens poden servir per introduir-nos en un univers ple de llum.

Seguint la petjada de la gran traductora Esther Tallada, de nou Edicions de 1984 –que ha publicat obres imprescindibles del novel·lista americà com ara la trilogia dels Snopes, Mentre em moria, Les palmeres salvatges i Llum d’agost– presenta el volum Contes, gairebé mil pàgines, on m’he passat el canvi d’any prescindint de torrons i llaminadures perquè és mel pura. Tallada hauria de rebre un monument.

A diferència de l’edició de Joseph Blotner, que Anagrama va publicar el 1990, l’edició catalana de 1984 conté els inèdits i alguns dels més notables compilats en volums independents. En queden fora, però, els magnífics de Gambit de cavall, que suposo que tindran espai propi en aquest vast mosaic que l’editorial ens ofereix. Entre tots m’agradaria destacar-ne un de l’última part, Més enllà, l’anomenat Divorci a Nàpols, un prodigi dins la conversa de tres amics i que ens porta a resultats que fan pensar sobre la intimitat de les parelles i els límits dels diàlegs. Entreté i fa pensar.

Tot el volum és complementari del de Blotner, que va incidir més en la relació dels artefactes amb l’obra gran del narrador sudista. Aquí podem trobar el pura sang, aquell de qui Allen Tate va dir que a mesura que se’l vagi analitzant, se’l reconeixerà com un dels darrers grans mestres de l’art de la narrativa que Ford Madox Ford ha anomenat “novel·la impressionista”: “De Stendhal parteix una línia directa que passa per Flaubert i Joyce fins a Faulkner”. Accentuaven que el gran tema de Faulkner havia estat el sofriment passiu, en el qual la víctima és destruïda, sigui per la societat o les forces obscures del seu interior.

En condicions absolutament adverses –la seva generació encara va patir les seqüeles de la devastació del Sud provocades pels ianquis–, Faulkner va construir un teatre ultra davant la realitat confusa que li va tocar viure, i que ell va intoxicar entre la memòria, el present i l’alcohol. Les dualitats i les contradiccions conformen el que Albert Camus va identificar com l’escriptor més gran del seu temps, “un dels pocs grans talents occidentals”. No exagerava davant una força de la natura, delicada i fràgil.