Creador d’imatges fascinants i pertorbadores

No hi ha dubte que David Lynch, mort a causa d’un emfisema pulmonar als 78 anys, és un dels cineastes que han creat algunes de les imatges més poderoses, hipnòtiques, fascinants i pertorbadores dels últims cinquanta anys: potser fins i tot és el que ho ha fet més, tant per al cinema (des d’Eraserhead fins a Inland Empire passant, entre altres, per Blue velvet i Mulholland Drive) com per a la televisió, que, pel que fa a les sèries, va revolucionar l’any 1990 amb Twin Peaks, que va reprendre el 2017 amb una nova tanda d’episodis que serà per sempre la seva última obra mestra. Lynch ha sigut un explorador del sinistre, tenint present la definició que va fer-ne Freud: la sensació d’espant que s’adhereix a les coses conegudes; l’estranyesa que envaeix de cop allò que era familiar; també allò que, havent-se de mantenir ocult, s’ha revelat. En les seves imatges, certament, allò domèstic es fa estrany; allò familiar no protegeix; allò que semblava dòcil esdevé inquietant. Per això, a la vegada que sedueix i fascina, el seu món desassossega. S’hi manifesten pràcticament tots els senyals i motius del sinistre: els òrgans mutilats o lesionats; els dobles que fragilitzen, si no destrueixen, la identitat; els personatges portadors de maleficis o de mals averanys. Potser una imatge recurrent resumeix el sinistre en l’univers lynchià: les habitacions espectrals amb una làmpada que emet una llum mústia, a vegades entretallada. I també, és clar, l’habitació vermella, amb les cortines ondulants i les rajoles del terra amb una sanefa punxeguda, de Twin Peaks.

La mort del cineasta ha sigut anunciada per la seva família a través d’un comunicat en què s’afirma: “Hi ha un gran forat en el món ara que ja no està amb nosaltres. Però, com ell deia, «fixa’t en la rosquilla i no en el forat». És un dia bonic amb un sol daurat i blaus en el cel.” També va filmar dies assolellats amb cels blaus, però ens ha fet entrar en forats negres, en mons amagats darrere o per sota d’una brillantor aparent.

En una llarga entrevista de Chris Rodley (amb una edició en castellà, David Lynch por David Lynch, publicada per Alba l’any 1998), el cineasta, nascut el 1946 a la petita ciutat de Missoula (Montana), va explicar: “La meva infantesa van ser cases elegants, carrers amb arbres, el lleter, cels blaus, tanques de fusta, herba verda, cirerers. L’Amèrica com ha de ser: un món aparentment perfecte. Però el cirerer té resina, a vegades negra a vegades groga, i milers de formigues vermelles s’hi arrosseguen.”

És així que revé que a Blue velvet, que s’obre amb una cortina de vellut blau ondulant que es transforma en un cel blau lluminós com un miratge, el jove protagonista (interpretat per Kyle MacLahlan, actriu fetitxe de Lynch) troba una orella humana mutilada i plena d’insectes en un descampat: la porta d’entrada al costat fosc d’una petita ciutat dels EUA aparentment tranquil·la. També ho devia semblar la localitat de Twin Peaks fins que va aparèixer el cadàver de Laura Palmer.

En el passatge esmentat de l’entrevista de Rodley, Lynch hi afegeix: “Vaig aprendre que sota la superfície hi ha un altre món i encara més mons diferents a mesura que hi aprofundia més. Hi ha bondat en els cels blaus i les flors, però tot ho acompanya una altra força, un dolor i una decadència salvatges. És com els científics que comencen a la superfície, però que arriben a les partícules subatòmiques i el seu món es converteix en una cosa molt abstracta. En certa manera són pintors abstractes.”

David Lynch volia ser pintor i, de fet, ho ha sigut, però, quan estudiava Belles Arts, va fer un curt experimental que, amb la pantalla partida, es projectava com un bucle. La idea era que semblés una pintura viva. Hi ha molt de pintura en moviment en les imatges (on, a més, es pot rastrejar la influència d’Edward Hopper, Francis Bacon i els expressionistes abstractes, entre altres) d’un cineasta que, després de diversos curts, va aportar el primer llargmetratge el 1976 amb Eraserhead. La imatge generativa d’aquest film de culte és la d’un cap humà utilitzat per fabricar goma d’esborrar. D’aquí, l’enorme tupè d’Henry Spencer, personatge estrambòtic, apocat i atrapat del qual, potser, se’ns mostra un malson turmentós abans de ser executat. Allò que va causar sensació i perplexitat és la singularitat d’unes imatges (malgrat que s’hi poden rastrejar influències de Buñuel, Cocteau, Tod Browning o La nit del caçador, de Charles Laughton) començant amb una de còsmica a la qual se superposa el cap en posició horitzontal del protagonista, que va transitant en un trist paisatge industrial, un espai ple de residus que serà una constant en el món de Lynch.

El reconeixement d’Eraserhead va fer que l’actor i productor Mel Brooks proposés a Lynch un film sobre Joseph Merrick, un home amb una deformitat física que, al Londres victorià, va ser exhibit en fires, però que va ser educat per un metge que hi va percebre una sensibilitat artística. L’home elefant (1989), amb el seu respecte cap un personatge solitari i marginat, revela l’humanisme de Lynch, que, tot i que sempre hi és latent en la seva poètica, va redescobrir-se anys més tard, al 2000, amb The straight story/Una història vertadera, en què segueix un ancià que, a cavall de la seva màquina tallagespa, recorre 500 quilòmetres per poder fer les paus amb el seu germà i amb ell mateix.

Lynch va tenir, a més dels films esmentats, diversos èxits (com ara Wild at heart/ Cor salvatge, amb la qual, barrejant el romanticisme i una violència extrema, va guanyar la Palma d’Or a Canes el 1990) i també fracassos: la seva adaptació de Dune (1984), la preqüela fímica de Twin Peaks: Fire walk with me (1992), més tard reivindicada, i fins Inland Empire (2006), que, amb Mulholland Drive, es complementen en abordar el món de Hollywood: o com l’anomenada fàbrica dels somnis es pot convertir en un malson.

Dues pel·lícules immenses, inabastables, que exploren de nou un costat fosc a l’altre costat del mirall. Dues obres d’un geni que fan present que el seu cinema és un laberint que ens convida a fer totes les preguntes sense que obtinguem cap resposta definitiva, cap certesa: ens hi podem sentir captius i perduts, però a la vegada lliures a través del que podem imaginar-hi.