Una ‘Traviata’ imperdible

Massa em sembla que a tots els que estimem el Gran Teatre del Liceu ens feia falta una vetllada com ho va ser la sessió inaugural de La Traviata (1853) de Giuseppe Verdi. Massa dies havent de bregar amb l’ombra i la sospita de la pèrdua de prestigi de la institució com a conseqüència de tantes coses que s’escapen de l’espai d’aquest article, aquesta Traviata s’erigeix com un immens cop de puny sobre la taula per venir a dir que amb la història d’un teatre de culte no s’hi juga. La participació de Nadine Sierra en el paper protagonista ja es pot definir d’històrica, seguint l’exemple de les moltíssimes grans Violetta Valéry com ara Tebaldi, Scotto, Gruberová o Caballé que han cantat, al llarg del temps, aquest paper al Liceu.

Més enllà d’una vocalitat extraordinària, la creació teatral de Sierra deixa sense paraules i és difícil no acabar amb llàgrimes als ulls en més d’un moment de la funció. Al seu costat, el tenor mexicà Javier Camarena va fer un més que interessant Alfredo Germont. És evident que la seva veu ha perdut la brillantor que li permetia afrontar com pocs el repertori belcantista, però el seu color vocal més mat li va permetre signar una bona actuació, malgrat haver estat de baixa en molts assaigs com a conseqüència d’una grip.

Per contribuir al triplet, Artur Rucinski ens va brodar un Giorgio Germont d’exquisidesa i elegància superlatives. Bon equilibri en la resta de papers, liderats per una majestuosa i aristocràtica Gemma Coma-Alabert (Flora Bervoix) que han contribuït a fer-nos la idea que aquesta La Traviata, reposició de la producció del desembre del 2020, és superior. I és que la direcció d’escena de David McVicar es posa totalment al servei de l’obra musical, i no l’obra al servei de les idees del director de torn tal com ara s’ha imposat com a dictum incontestable.

Alguna cosa semblant passa amb la direcció de Giacomo Sagripanti que sembla tenir en compte les contribucions del fer orquestral de l’historicisme. No pas en va, el títol verdià ja s’ha tocat amb instruments originals i Sagripanti n’ofereix una versió que subratlla com l’orquestra s’ha de posar al servei de la tragèdia burgesa de l’obra, metàfora de determinats aspectes de la vida de Verdi, com també dels cantants. Ras i curt: una gran Traviata al Liceu que es pot veure fins al proper 2 de febrer. Imperdible.