El Lorca abstracte que va venir en vaixell

Si Federico García Lorca hagués acceptat la recomanació de Margarida Xirgu de sortir de l’Espanya convulsa i refugiar-se a l’Amèrica Llatina, la seva obra seria molt més àmplia. Xirgu es va quedar (diuen que guardava la clau de Badalona per tornar a casa algun dia) esperant la fi de la Guerra Civil fent campanya internacional per la República. Des de dissabte (tres dies més tard perquè l’escenografia venia en vaixell i es va endarrerir l’arribada a port), la Comedia Nacional de Montevideo, que va néixer sota l’influx de Margarida Xirgu, representa El público, un text de Lorca dels anys trenta, i ho fa sota la mirada de la directora Marta Pazos, que ja s’havia atrevit a plasmar el guió de cinema lorquià Viaje a la luna. Pazos situa el pas de la realitat al somni a través d’una vagina que tot ho abdueix. Es pot veure al Lliure de Montjuïc fins al 26 de gener.

Fins i tot el mateix Lorca admetia que era una obra que no es podia representar en el seu temps. Ara que el canvi climàtic ha destarotat el comportament de la natura, que les mentides promogudes pels grans altaveus acaben sent mitges veritats, el surrealisme és un mirall tràgic a la societat. Lorca s’havia deixat persuadir pel surrealisme que circulava per la Residencia de Estudiantes de Madrid. Va participar d’aquesta aventura que li va permetre trencar llances en favor de l’amor més enllà del gènere. Avui, tot i que no s’hagin esbandit els prejudicis sexuals, fa més angúnia el Poder de l’emperador. La pobra Elena no pot escapar-se del seu destí: de ser la bellesa que tothom exposa sense poder proclamar-se amant de la lletjor. Àlex Rigola va servir-se d’un exèrcit de conills a la seva versió al TNC, el 2015. Pazos tria les eugues, que (mig animal, mig amazones) són glòria, passió, amenaça i espant, a la vegada. Els tres personatges que representen el públic més sincer i vocacional es vesteixen d’esquelets, múscul i pell, desassociats els tres elements imprescindibles del cos. La sang vessa poesia per les venes. El món de la fama i de la posició social empudega. La Natura, amb unes formigues desorientades, perd les hores; el dramaturg, el joc de la identificació amb el públic; el Món, el sentit comú. El color s’escapa de la forma i s’escampa com qui deambula buscant l’escalf.

Ni en coet, ni en avió ni en vaixell. Lorca proposava a El público un viatge a la consciència en què poder revelar lliurement la seva homosexualitat i la seva rebel·lia contra les ordres autoritàries del pare i també de la societat manegada pels cacics, que va ser la que va assassinar el cos. La seva veu continua fresca desvetllant joventuts eternes.