“He participat en trenta grans combats al cinema”

Fa molt temps que volia fer una pel·lícula al voltant de l’art del duel. Hi ha moltes pel·lícules d’època, però el duel mai és al centre del relat, excepte a la pel·lícula Els duelistes, de Ridley Scott. Això és el que més m’ha interessat des del principi, explorar aquesta pràctica que existeix des de fa temps. Com diu la pel·lícula, des de l’edat mitjana, em sembla que arriba fins a la Segona Guerra Mundial. Pensava que faltava una pel·lícula sobre el tema i vaig descobrir aquest període increïble, aquesta edat d’or del duel.

El clic va ser exactament el descobriment de documents com l’anuari dels duels entre el 1881 i el 1889. És un manuscrit que recull tots els duels oficials que van tenir lloc durant aquest període. Després hi ha un altre document increïble, un llibre que s’anomena L’art del duel, que conté tots els detalls del protocol, les regles que cal respectar al voltant del duel: com escollir els testimonis, com entrenar-se i mil maneres de lluitar (duels de pistoles, espases...).

El personatge principal, de fet, és una mena de síntesi de la idea del mestre d’armes. Tenia molts exemples possibles, però al final vaig preferir poder-me projectar jo mateix en aquest personatge una mica desarrelat. Un personatge que jo diria que ha passat situacions d’horror i que es concentra en l’art del duel i en la projecció del seu art, potser per salvar vides. És una mena de samurai. Però és una combinació entre els mestres d’armes que he conegut personalment i també els personatges que després he trobat als documents.

Jo he participat en trenta grans combats al cinema: Fanfan la Tulipa, La reina Margot... He tingut la sort de treballar durant sis mesos amb el mestre d’armes Bill Hobbs, que va fer Els duelistes. Quan anava a l’institut, el meu mestre d’armes es deia Lacaze, com el protagonista. Després hi ha altres personatges que estan inspirats en la realitat. El personatge de Marie-Rose Astié de Valsayre va existir realment i la pel·lícula li ret homenatge. Però, en qualsevol cas, quan fem una pel·lícula d’època ens inspirem en la realitat, però és una reinvenció en veritat. Tot el cinema ho és, i això és el que el fa interessant.

És una pel·lícula que parla del final d’una època, del que vivim, de les nostres experiències. Vull que la gent pugui projectar-se en aquesta història, que hi hagi aquest reflex, sobretot relacionat amb la nostra època. Per exemple, la idea de la paraula d’honor, de l’honor, la por al futur, també. Avui en dia, el que estem vivint, amb totes les guerres, amb l’arribada de la intel·ligència artificial, amb les noves tecnologies, com les pantalles envaeixen les nostres vides, patim pel que passarà amb els nostres fills... Hi havia quelcom semblant llavors. Era el final d’una època i el principi d’una altra, el principi de la industrialització, de l’electricitat... La pel·lícula reflecteix també la posició de l’home i de la dona en la societat. Són coses que trobo que coincideixen, també, amb la nostra època.

Penso que no haurien canviat gaire les coses. Seria, potser, un altre tipus de duel. Si mires un pati d’escola, la violència entre els nens s’expressa d’una manera força diferent que entre les nenes. Jo diria que la dels nens és una violència física, mentre que la violència que s’expressa en les noies és més aviat psicològica. Amb les noies, tinc la sensació... És un psicoanalista que deia això: deia que destruïm la reputació de l’altre. De fet, la violència en els nens, en les dones, entra més aviat en aquest tipus de violència, però en els homes és una violència més aviat física. No sé quina és la resposta, realment, a la teva pregunta.

Sí, de fet això una miqueta és el que reflecteix la pel·lícula. En un moment determinat, penso que hi havia la necessitat també d’expressar tot això, l’absurditat de la violència. Penso que tenim aquest sentiment en el duel. Sobretot en l’últim tram de la pel·lícula, els homes s’enfronten i es dona una situació totalment absurda. Cal aturar-ho. L’espiral de violència existeix, la veiem també avui en dia, amb el que passa, per exemple, entre Israel i Palestina. La guerra destrueix la humanitat. M’agrada aquesta idea que deia Sydney Pollack arran d’Apocalypse now. I això és realment el que passa, el que explica la pel·lícula. Hi ha una relació entre tots aquests personatges. Tots han patit una desfeta, una derrota humiliant, i són personatges que s’estan reconstruint i reparant. I la reparació, per a alguns, passa pel duel. Com si volguessin reescriure la història d’una guerra perduda.

No només a França, formava part del dia a dia a tot arreu, també a Anglaterra, els cowboys als Estats Units. Franklin, Puixkin... van participar en duels i van morir. Hi ha molts altres exemples com aquest. Tenim llibres magnífics, com El mestre d’armes, d’un autor espanyol...

La resposta al perquè, efectivament, és complicada. Penso que el que explica la pel·lícula és que el duel estava autoritzat si estava en joc una qüestió d’honor, no per revenja. Era molt protocol·lari i no podia ser qüestió de venjança, perquè si fos per això entraríem en aquesta espiral a què m’he referit abans, de la destrucció de la humanitat. És una qüestió d’honor, està relacionada amb la seva integritat com a home, amb aquesta consciència de dignitat i integritat. I per què existeix això? Doncs penso que és com algú que defensa el seu territori. Defensa el territori de la seva integritat i, per tant, també del seu honor i reputació. Avui en dia tenim els advocats, però llavors no n’hi havia. Per tant, calia defensar-se un mateix.

És precisament tot el que vam descobrir. Increïble! Al principi volíem fer una pel·lícula sobre els homes i vam trobar aquest personatge tan increïble, que ens semblava interessant confrontar-lo amb els homes. Es tracta d’un personatge que va ser oblidat. En canvi era molt conegut durant aquesta època, van sortir molts articles i va dedicar part de la seva vida perquè les dones poguessin portar pantalons. Estava totalment prohibit a l’època. Amb l’excepció de George Sand i altres personatges importants de l’època, les altres dones eren multades si portaven pantalons. Era una manera de mantenir-les lligades a la seva cotilla. Era un personatge avançat al seu temps, representava el futur, el món modern.