‘Rich flu’: El món al revés, què passaria si un virus letal afectés només els més rics?

Hi ha qui es manifesta i hi ha qui actua per canviar les tornes que fan rutllar el món. D’altres, com Galder Gaztelu-Urrutia (Bilbao, 1974), abanderen les revolucions socials a través dels mecanismes que més dominen, en el seu cas el cinema i amb un gènere que s’hi adiu, la distopia. A El hoyo (2019), el film amb què va irrompre per la porta gran, mostrava com els més desfavorits d’una presó al·legòrica es rebel·len contra un sistema de classes cruel i salvatge. Ara, amb Rich flu, una producció catalanobasca protagonitzada per Mary Elizabeth Winstead, Lorraine Bracco i Timothy Spall, que arriba avui a la cartellera després del seu pas per Sitges, torna a filmar una sàtira revolucionària que ni Marx ni Engels haurien somiat fer realitat per molta utopia que escrivissin: què passaria si un virus letal només afectés aquells qui tenen més recursos, parlem de megamilionaris? Doncs, és clar, que tractaran de desfer-se de les seves riqueses i pertinences... Només hi ha un problema: és que ja no hi ha ningú que les vulgui.

Durant el festival, vam tenir l’ocasió d’entrevistar-lo i, en preguntar-li si el seu és cinema polític, va respondre amb una altra pregunta: “Hi ha pel·lícules que no siguin polítiques o ideològiques? Fins i tot aquelles que no ho pretenen, vols dir que no ho acaben sent?” Per ell és important reflectir en les seves pel·lícules tot allò que es debat en l’actual context socioeconòmic, d’aquí que, a més de la lluita de classes i el repartiment de la riquesa que ha tractat en les seves obres anteriors, amb aquesta volia incidir en el tema de la immigració, explicant en primera persona com es pot sentir algú que sempre s’ha sentit impune i poderós quan passa a viure l’experiència traumàtica d’haver de lluitar per sobreviure amb res a sobre a la recerca desesperada d’un futur millor.

Gaztelu-Urrutia explica que feia temps que donava voltes a trobar una història que expliqués el tema dels emigrants forçats des del punt de vista d’una persona de classe privilegiada del nord global que en condicions normals mai seria discriminada ni perseguida. D’aquí que la idea del guionista David Desola li va caure del cel, “perquè en el fons capgira el punt de partida d’El hoyo.” Nega que les seves pel·lícules siguin una mena de venjança social, però sí que reconeix que fa cinema com a teràpia: “Ni que sigui a través de la ficció de forma metafòrica o extravagant, si vols.” I conclou que, les seves pel·lícules, no te les has d’agafar tan seriosament: “El que sí que ha de fer l’espectador és prendre’s més seriosament les conclusions que tregui quan veu la pel·lícula”, puntualitza.