“Antoni Puig Gairalt és la il·lusió d’una època per construir país”

Probablement és la més representativa perquè va obtenir un premi Ciutat de Barcelona i va ser la més assenyalada urbanament. Va entomar com un repte fer una fàbrica en un context urbà. L’amoïnava la formalització. Al seu dietari explica que ho va consultar a Le Corbusier. Va concebre un projecte d’una modernitat precoç, en pro de la funcionalitat. Dit això, es fa difícil parlar de l’obra mestra de l’Antoni Puig Gairalt perquè en va fer poques, d’obres. Cadascuna té el seu moment d’inflexió.

La Myrurgia li va servir d’aparador, però la seva preferida era la que no va fer: l’aeroport. També n’estava molt de la Casa Cervelló de Begues, la més manifest, la més emblemàtica des del punt de vista de consecució de l’obra.

Com un regal caigut del cel! Quan va morir el meu oncle, el 2014, els meus cosins van trobar en un bagul amagat unes carpetes amb uns fulls solts que semblaven un dietari, però era parcial. El meu pare havia mort el 2013 i el 2016 la meva mare es va encuriosir amb una caixa forta antiga que en dèiem la caixa de l’avi Puig. La vam obrir i hi havia l’altra part. Ajuntant-les, anava del 1928 al 1935.

Tant el meu pare com el meu oncle se l’havien llegit, segur. Hi ha escrits al marge del meu oncle en els dos blocs de papers. Però mai en van dir res. El meu avi el va guardar meticulosament en els diferents domicilis que van tenir. Gairebé sencer.

Els fulls del 10 d’agost del 1932, que va ser la Sanjurjada, i els de tot l’octubre del 1934 no hi són. És curiós que hi faltin justament aquests, els més comprometedors. És possible que el meu avi els esporgués.

El de baula. El factor de l’edat compta. Va començar els estudis més tard que els seus companys i no va tenir de professors els grans mestres del modernisme, només Jujol. Va fer el trànsit al moviment modern amb més maduresa. La Casa Guarro és militantment noucentista i, al cap de res, dissenya la casa de Begues, d’estructura metàl·lica. Fa el procés en poquíssim temps. Té un anhel de cultura que el singularitza; el va marcar moltíssim el pas per l’escola d’art de Francesc Galí. L’arquitectura per descomptat que n’és, de cultura, però ell tenia una visió més holística. Va viatjar i estava ben informat i això li va donar influència en el seu entorn. I no tenia obligacions familiars. No era ric, però vivia a casa del seu cunyat i la seva germana i no el neguitejava guanyar diners. S’hi va poder dedicar amb més desimboltura. Però va morir el 1935 amb 48 anys, la seva carrera va quedar truncada i va venir la guerra. Lògicament això va afectar el seu reconeixement. Avui? Se’l veu com un referent.

En parla poc, d’ell, en el dietari. El Ramon era dos anys més gran i, a més, havia estudiat cinc anys abans. Com a arquitecte municipal de l’Hospitalet va tenir un rol fonamental. Es va casar, va tenir fills, es va separar... Una altra història de vida. Era alt i guapo; un tipus vistós, em recorda Mastroianni. L’Antoni va quedar diguem-ne que més arraulit. La seva condició d’homosexual el devia forçar a ser discret. El Ramon, íntim del polític republicà Jaume Aiguader, tenia una projecció social que l’Antoni tampoc buscava. El Ramon és el que sortia a la foto. L’Antoni es va concentrar en el que l’interessava: intensament, la música. No era un passatemps, sinó quelcom que feia a consciència. El Jordi Galí, que va treballar amb ell, em va dir que va aprendre piano al seu despatx!

En realitat, l’Antoni hauria volgut ser músic. Si, per entendre’ns, no hagués hagut de sortir de l’armari, crec que hauria sigut músic i prou. En el dietari diu que per evitar casar-se, va decidir estudiar arquitectura.

No, en absolut. S’explica de manera natural i sense morbositat. Amaga els noms dels seus amants. Algun l’escriu, però després el ratlla. Els numera: 1, 2, 3, 4 i 5. També parla de les aventures esporàdiques. Tenia un o dos caus que bateja segons amb qui hi anava, però no en revela l’adreça. Suposo que la seva germana i el seu cunyat ho sabien, que era homosexual. A casa ho sabíem. Això també és el que em fa pensar que el meu pare i el meu oncle s’havien llegit el dietari.

I també ho escriu elegantment, sense recriminacions, amb la imatge que li ha quedat gravada al cervell del capçal d’un llit...

Amb una enorme frustració. Va lluitar-hi molt. Però la batalla era una altra i li va tocar el rebre a l’aeroport, que va ser utilitzat com a arma política. El projecte no en va generar cap, de dubte. Al revés, era benvingut. Una cosa xocant és que no tenia contracte i no va cobrar honoraris. Només li van abonar les despeses. Misèria.

És clar que llavors l’argument no era l’ecologia sinó les condicions d’uns terrenys ferms. I a peu de tren i d’una carretera òptima. Tot estava enfocat no des del punt de vista dels interessos privats sinó de la conveniència de l’indret.

Importantíssima. Coneix primer el seu germà Enric, amb qui funda l’Associació de Música Da Camera. Enric Granados era el director artístic i, quan mor, agafa el relleu Pau. Tocaven a quatre mans. Veneraven Bach. Al dietari diu que el Mestre, com s’hi refereix, li ha dedicat un retrat. No l’he trobat. I és arran de l’interès de Casals per Myrurgia que li confia les obres de la seva casa i la relació s’intensifica. L’Antoni anirà un cop a la setmana al Vendrell. El projecte va durar temps. Són tot de petits encàrrecs que van fluint. S’hi troben còmodes. “Avui hem fet la migdiada junts.” “Avui he perdut el tren i m’ha portat a Barcelona el seu xòfer.” Compartien neguits per la situació del món, com l’augment de l’antisemitisme. Van tenir una gran amistat. L’altre gran amic seu va ser l’escultor Joan Rebull.

No hi ha ni una paraula en castellà en tot el dietari. I la premsa que cita és l’escrita en català.

La seva última obra va ser la casa per al doctor Fornés a Santa Coloma de Farners. El client el va marejar contínuament i, quan veus la casa, es nota que va patir. A la mateixa època va projectar la casa d’Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès, i va ser tot el contrari: li va fer total confiança. Eren bons amics. En el seu llibre L’ou de la serp, Xammar explica que quan hi va entrar les escales eren caixes de vins! Abans de morir, l’Antoni tenia un parell de projectes en curs, un dels quals una casa d’estiueig per als Millet. N’hi ha dibuixos, cosa que vol dir que probablement l’hauria fet. Que jo sàpiga, no tenia res més entre mans. No havia tingut massa feina mai. Tampoc la buscava. El despatx se’l va quedar el seu germà Ramon, que va morir dos anys després. I la seva germana, la meva àvia Maria, el 1941.

Hi ha força caseta entre mitgeres que no, però potser són les menys interessants. De la Casa Guarro, que actualment és la seu de l’Escola Pública Italiana, s’ha preservat molt bé la sala de música, que és el menjador del centre. Però el pati, que era un jardí magnífic, s’ha perdut completament. La casa de l’artista Marian Espinal, a Cerdanyola, no existeix. Tenia gràcia perquè també hi havia un pavelló que era l’estudi. L’altra casa que va fer a Cerdanyola, Ca l’Arquer, necessitaria una inversió. També ha desaparegut una casa que va fer a Gavà semblant a la de Begues. I la casa dels pares de Pere Quart a Sabadell, malgrat que hi va haver una campanya per salvar-la. En Josep Casamartina va batallar però no se’n va sortir.

Ha quedat com una cosa testimonial. S’ha preservat la façana, un trosset de res. Una llàstima perquè a la fàbrica tal com estava li haurien pogut donar diversos usos. Una sala d’art, una escola...

A posteriori es van perdre i es van vendre alguns quadres, però sí, tenim força cosa dividida a les cases de la meva mare i dels meus cosins. L’Antoni va comprar obres als seus amics, i això és bonic. També els n’encarregava. Al Mir, per exemple, a qui li va fer el jardí, si bé a l’arxiu municipal de Vilanova està signat per l’arquitecte municipal. No es movia pel valor econòmic sinó pel plaer que li proporcionava estar acompanyat per aquells quadres a casa. Però la idea de construir una col·lecció la va tenir més per als dibuixos, ben classificats. I, d’entre aquests, va crear un apartat pornogràfic. Els tenim, però segur que no ens han arribat tots.

El vaig deixar per a l’exposició del MNAC. És una peça petitona, una escultura d’un personatge feta amb malla metàl·lica. No sabem com la va adquirir.

En faria prou de trobar-ne les fotografies! La Universitat de Cambridge em va prometre que les buscaria. Els he d’insistir. Quan va esclatar la guerra, van entrar a robar a casa del Robert Gerhard, però es van salvar les partitures i els mobles. Un germà se’ls va emportar a Valls. El Fernando Gerhard, el seu nebot, em va dir que els recordava, aquells mobles, que eren enormes i tan rars que es pensaven que eren austríacs! En algun moment els devien llançar.

Hi he pensat diverses vegades. Tinc l’exemple de l’altre avi, Ramon Casanova, que va marxar a l’exili. També tenia un entorn cultural, que era el mateix que el de l’Antoni, tot i que no es van arribar a conèixer. L’Antoni no va fer la mili, no me l’imagino anant a la guerra. Sí que el veig anant a l’exili, com va fer el seu nebot, el fill del Ramon. Quan hagués tornat, hauria quedat apocat. No crec que hagués sigut com en Rubió, que va continuar treballant. Ell era massa sensible i no hauria sigut capaç de reaccionar davant d’aquella desil·lusió. Perquè a tot el dietari la veus, aquesta il·lusió per construir un país. De fet, ell el comença a escriure en un moment que sent que hi ha energia, que hi ha futur. Està entenent que està vivint un moment important. Va més enllà de les seves vivències personals atrafegades o dels seus problemes sentimentals. Puja a qualsevol carro d’aquells que estan construint país. I s’hi entrega al cent per cent. La decepció de la guerra l’hauria enfonsat. Si tens fills o obligacions que t’empenyen, tires endavant com sigui. Ell, que tampoc tenia ambició d’entrar en escena, s’hauria encongit.

És trist, sí. El missatge del meu llibre és que hi va haver tota una generació, amb l’Antoni Puig Gairalt d’exemple, que va propulsar una època d’esplendor que va desaparèixer de cop. Aquella gent van donar la seva vida al que estaven construint. No hi havia marxa enrere: ells miraven endavant. Seguien un camí per estructurar el país. Per a les escoles, el conseller Ventura Gassol va convidar l’Antoni a participar-hi. I va proposar els arquitectes. Mires la llista i veus una generositat d’esperit, no personal. I així amb tot. En el moment que hi va haver marxa enrere va ser un punt final dràstic i tot el que havien aconseguit, terra cremada. Les persones van marxar i els ideals eren uns altres. Quina arquitectura hauria fet l’Antoni? Penso que no hauria tingut cap interès de fer res. Perquè era massa sincer en el que feia. Pensament i acció anaven junts.