L’aventura de llegir Arthur Rimbaud

No ens cansarem mai de llegir Rimbaud. Més enllà de les idealitzacions i de la necessitat que té la societat de generar maleïts, la figura, sobretot l’obra, del jove poeta de Charleville es conserva generació rere generació com una imatge viva de la indòmita proposta dels seus versos. Escrits sota l’auspici de la inspiració, o simplement atrapats del vent, la seva obra es projecta per l’avantguarda que va representar la seva vida al marge, de començament a final, sobretot els episodis de la seva adolescència èpica i les excursions amb Verlaine, a qui va portar de corcoll. Josep Palau i Fabre ens va oferir traduccions al límit dels seus poemes, i ara la modèlica Edicions de 1984 ens presenta a Tots els versos un compendi de la força d’un executor de les muses, a les que va forçar fins a fer-les rebentar. A càrrec de Jaume Galmés, el volum bilingüe conté, així mateix, un interessant prefaci de José-Marie Bel, president dels Amics de Rimbaud, societat internacional que preserva el llegat del geni. No s’equivoquin i donin Rimbaud per llegit perquè l’edició de Galmés renova l’esperit d’un geni indomable.

Galmés defineix la poesia de Rimbaud com a “original, antisentimental, innovadora i objectiva”, I aquestes claus ens obren l’accés directe a una de les aventures creatives excel·lents de la modernitat perquè el poeta ho va trencar tot mentre es trencava, amarat d’una addició al romanticisme, que era la seva mateixa raó de ser. Entre els 13 i els 21 anys va gestar una obra compacta i abrasiva. El curador apunta “abans de res, que el primer títol d’Una temporada al’infern havia de ser Llibre pagà o Llibre negre. Citem-ne algunes frases: “Entro al veritable reialme dels fills de Caïm. El destí del fill de casa bona, taüt prematur cobert de límpides llàgrimes. La vida dura, l’embrutiment simple. Cap vellesa».”

Galmés salta la maroma de la distància del temps i d’un estil, que s’enfronta a un segle i mig de revolucions. Amb poemes en què evocava les sessions al Cabaret Verd de Charleroi o quan el poeta borratxo renyava l’univers. La vida agònica de Rimbaud es perfila en molts d’aquests versos en què l’autobiografia mostrava el brillant punk avançat als costums de la seva època. Sovint englobat dins el grup dels poetes de la comuna, infinitat de crítics i intel·lectuals s’han preguntat sobre la passió que va moure el personatge. En conservo un bon grapat: Edmund White, Henry Miller, Henning Boëtius, Alain Borer, Charles Nichol, Enid Starkie, Graham Robb i Françoise d’Eaubonne. Tots coincideixen a definir l’heroi de pel·lícula que desemboca a Aden amb 25 anys que havia canviat la poesia moderna. És més, no només la poesia, sinó la manera de sentir el perfum, la llibertat proclamada, a la qual ell mateix va renunciar.