Amb la llanterna a la mà

La història de l’art –que alguns glossen a partir de Vasari– es produeix en recorreguts sinusoïdals ni tan sols regulars, alternant períodes en què de diverses conjuncions socials, científiques, polítiques i qui sap de quantres menes més n’emana un moviment artístic aparentment trencador, de vegades revolucionari, que la Història s’ocuparà de mostrar que no deixa de ser conseqüència profunda i enriquiment de la tradició. Prenent Europa per referència i amb tots els matisos que es vulgui tals moments estan identificats, i s’associen a figures senyeres que no apareixen com bolets, sinó acompanyats d’una potent societat emissora i receptora i d’altres creadors que, per atzarosos mecanismes i convencions potser més arbitràries que consistents, no han fet la fortuna canònica i mediàtica dels qui no hauria de desconèixer qui aspiri a ser vist com algú mínimament culte: Homer, Heròdot, Plató, Sòfocles, Virgili, Horaci, Titus Livi, Dante, Miquelàngel, Shakespeare, Rembrandt, Kant, Hegel i l’etcètera consignat a enciclopèdies i manuals.

Entremig, etapes d’una fluctuant indefinició, marcada per “neos” i “posts”, marcades per l’explotació de les formes i llenguatges clàssics, no exemptes de creadors brillants i d’obres perdurables, però que a efectes del discurs arrosseguen el llast de la manca d’una visió de conjunt identificable, definida i articulada, cosa que dificulta extreure’n una marca distintiva.

Tant des de la visió del conjunt com si entrem a concretar, sembla factible dir que vivim un d’aquests períodes, on les arts tradicionals viuen de l’explotació cada cop més acrítica de les maneres clàssiques; i la innovació, centrada en les noves tecnologies, passa un període d’investigació i d’evolució trepidant que no permet configurar un discurs determinant com els que sostenen el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme, la Modernitat; ja està en qüestió si la natura mateixa de les noves arts cibernètiques farà que no tingui sentit plantejar-se tal teoria articuladora i establidora, si la fugacitat de les retòriques i el canvi continu no en seran en si mateixos el tret definidor.

Així tot plegat, on queda, posem per cas, el discurs tradicional sobre les tres arts plàstiques: pintura, escultura i arquitectura? No només per l’evolució intrínseca, sinó per l’explosió a què està sent sotmesa la pintura: fotografia, cine, holografia, videoart, art conceptual, realitat virtual, ciberespai, cúspides per escalar per obtenir tresors o gorgs on desaparèixer en la negror i el buit no es dilucidarà entre carques i moderns, o entre reaccionaris i progressistes, sinó des del coneixement de l’esperit humà i el domini de les tècniques expressives, els mateixos principis que han mogut la creació des de Fídies i els qui el van precedir.

Instal·lada l’arquitectura en una posició central contingent –o obligat a la força– de ser visitada com a únic art imprescindible per a la vida quotidiana, en la pràctica és també, tret que l’arquitecte no tingui la força, el talent i la voluntat per depassar-ho, la menys “artística” de les arts, en el sentit de presència d’elements externs en la pròpia disciplina. “Per anar de l’escultura a la poesia he de passar per la pintura”, es podia dir fa tres generacions. Però les representacions virtuals desnaturalitzen els procediments de transició. Per què esmerdegar-se a reduir la distància entre el creador i l’obra per recuperar l’espai perdut per la desvalorització de la mà traçadora, si això ja ho farà la màquina? L’única via és ficar-se dintre l’eina, dins la màquina. O ficar la màquina dins del creador.

Fins al Romanticisme, l’expressivitat es tenia per un afegit de bellesa; a partir de les revolucions, es valora com atribut de la intel·ligència. En l’art actual, la caiguda i la simultània i paradoxal exacerbació de la mimesi porten a forçar l’acte de representar per perseguir les últimes conseqüències de l’expressió d’objectes, fets i registres humans. Un camí sense sortida, que no pot dur a res més que a desesperar-se, o a refugiar-se com un imbècil en l’abundant material pornogràfic. Ni la natura és superable en les seves representacions, ni la percepció dels estímuls i la recepció de les respostes aniran mai més enllà de la cohesió interna de les formes. Giacometti, Chirico, Beuys, De Kooning, Bacon, Witkin, Ballen, l’art de l’exasperació, el camí de la mort.