Núria Pradas homenatja Agatha Christie

Núria Pradas Andreu (Barcelona, 1954) va ser mestra molts anys, però des que va debutar com a escriptora el 1995, no ha parat de publicar. Fins al 2012 es va centrar en literatura infantil i juvenil, amb una cinquantena llarga de títols. De mica en mica ha començat a publicar de manera regular per al públic adult, títols com ara Sota el mateix cel, La noia de la biblioteca, L’aroma del temps, Tota una vida per recordar... I ha guanyat premis com el Ferran Canyameres, el Ciutat d’Olot, el Carlemany i el Llull, entre d’altres.

Ara presenta Benvolguda senyora Christie (Columna; en castellà a Destino, amb traducció de Manuel Pérez), una novel·la que homenatja la popular autora britànica de novel·les de misteri Agatha Christie. “Benvolguda senyora Christie neix de les ganes d’endinsar-me en el gènere negre. M’agradava la idea del cozy crime i ben aviat vaig pensar a seguir les petjades d’Agatha Christie”, diu Pradas. El cozy crime és un subgènere de les novel·les de misteri amb un plantejament lleuger, amable i amb una capa d’humor subtil.

“El primer que vaig fer va ser una relectura de les obres de Christie. No de totes, és clar, però sí que vaig ampliar bastant la secció Christie de la meva biblioteca. I, sobretot, vaig fer una lectura en profunditat de la seva autobiografia. Va ser a partir d’aquest moment que vaig trobar imprescindible trepitjar el terreny, i vaig emprendre el viatge a Devonshire: Torquay, Greenwall, els poblets de la riba del riu Dart... Una meravella per a mi i per a la novel·la que naixia”, afegeix l’autora, a qui sempre li agrada documentar-se a fons. La zona que va visitar és on Christie tenia una casa on passava els estius i els Nadals.

A la trama de Pradas, després de la Segona Guerra Mundial, la jove Emma Marbury hereta la llibreria de la seva tia Pennelope Brent a Dartmouth. Mentre intenta reconstruir la seva vida, es veurà atrapada en una sèrie d’esdeveniments inesperats en descobrir “una relació oculta entre un crim local i un dels casos més infames de la història britànica”. Amb l’ajuda de la mateixa Agatha Christie –a qui Pradas fa aparèixer com a personatge–, l’Emma s’endinsarà en una investigació plena de secrets, mentides i ombres del passat.

Un dels reptes de l’obra era emular l’estil de Christie, les descripcions d’ambients i costums, de personatges –dames i cavallers, minyones i majordoms, tietes i nebodes, fusters i altres professionals del poble, una remeiera que titllen de bruixa, un oficial retirat de Scotland Yard i un advocat enamorat de la protagonista– i com van vestits, a més dels diàlegs plens d’ironies i els girs de la part de misteri. Pradas fins i tot reprodueix la clàssica escena en què els investigadors citen en un mateix lloc els diferents sospitosos i van desgranant davant seu les deduccions per acusar o descartar cada cas.

“En començar a escriure, vaig necessitar d’un protagonista que donés la rèplica a Christie. És el moment en què neix l’Emma. Aquí hi ha un altre homenatge a tota una sèrie de novel·les que m’han marcat: La llibreria, El pastís de pela de patata...”, explica Pradas.

“També necessitava un crim real, un que hagués commogut la societat anglesa de feia un segle. Així va ser com el doctor Crippen i la seva amant, Ethel Le Neve, van passar a formar part de la trama.” I és que el cas del metge de Michigan que va esquarterar la seva dona i va fugir en un transatlàntic amb l’amant és ben real. Es diu que va ser el primer crim resolt gràcies al telègraf. “Tenia els personatges, però em faltaven molts reptes per assolir. Potser el menys dificultós era la trama, ja que les trames policíaques d’Agatha Christie segueixen gairebé sempre un estil molt determinat i repetitiu. Però aconseguir el to, això em preocupava més. Com faig sempre, vaig tancar fort els ulls i em vaig deixar dur per la història. Suposo que tots els anys que fa que escric van fer la resta.” I és que el resultat té molt l’aroma de la narrativa de Christie.

“No negaré que escriure aquesta història ha estat un repte. He sortit de la meva zona de confort i encara que soc bona lectora del gènere policíac i em cridava molt l’atenció tastar-lo com a autora –de fet ho havia fet abans en alguns títols juvenils–, no ha estat fàcil. Però m’ho he passat molt bé intentant encaixar les peces del puzle que és tota novel·la policíaca. No descarto alguna incursió més en el gènere, però no vull caure en l’avorriment; ni en el propi, ni en el dels lectors”, confessa Pradas.

Preguntada sobre si va deixant de banda la literatura per a joves a favor de la d’adults, respon taxativa que no és el cas. “Continuo escrivint per a joves, no renuncio als meus orígens. A banda, m’encanta fer-ho. Els meus títols més recents, Ella i El cant del cigne, s’inclouen en el gènere de misteri i m’han donat moltes satisfaccions, també.” Així que combina la literatura per a adults amb la juvenil. Deixant-se seduir per nous reptes creatius.

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2496553-per-que-catalunya-no-reclama-els-diners-que-va-pagar-per-les-obres-de-sixena.html

2496553