‘El violinista’ de Gargallo torna a tocar al MNAC

A finals de l’any passat, va ressuscitar a les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’escultura El violinista, de Pablo Gargallo (1881-1934). Des del 1920, quan la va adquirir la Junta de Museus en l’Exposició d’Art de Barcelona, havia tocat ininterrompudament i silent davant del públic, fins que el 2010 va ser retirada perquè el seu estat era enormement preocupant. Els conservadors restauradors del Palau Nacional feia anys que no el perdien d’ull, des que van detectar que li havia sortit un subtil bony a la cama dreta. En poc temps, aquella bombolla es va engrandir i, a més, van emergir noves butllofes que estaven deformant altres zones de l’obra.

Què li passava a El violinista? “Estava fet de dos materials químicament incompatibles, el plom i la fusta”, remarca Àlex Masalles, veterà restaurador i radiòleg del MNAC que ha capitanejat el projecte, complex i alhora emocionant, per sanar l’escultura. Complex, emocionant i un triomf col·lectiu. S’ha pogut tirar endavant gràcies a una campanya de micromecenatge impulsada pels Amics del MNAC. 255 mecenes van respondre a la crida de l’entitat, Salvem ‘El violinista’, amb donacions que van permetre reunir els diners que costava l’operació, 46.000 euros.

Per trobar-hi la cura, calia entendre bé la malaltia que patia. I per a això era necessari esbrinar, perquè es desconeixia, com l’havia creat Gargallo: amb làmines de plom retallades, soldades i clavades sobre una ànima de fusta de pi, que quedava tapada. Els especialistes acabarien descobrint, amb l’ajuda de la tecnologia capaç de penetrar el plom, que el cos de fusta era d’una forma similar al vestit de metall. I aquest era el pecat original de la peça. Gargallo no va ser mai conscient del procés que es desencadenaria tan bon punt va acabar d’abillar la figura amb l’última planxa. “Els àcids orgànics volàtils que emanaven de la fusta interna van reaccionar en entrar en contacte amb el plom i es van formar crostes de carbonat”, precisa Masalles. Aquesta substància blanca, compacta i friable, coneguda com a blanc de plom, estava consumint a poc a poc El violinista.

Quan es va apartar l’obra de les sales, fa quinze anys, primerament, es va protegir dins d’una urna en condicions d’humitat relativa controlada per sota del 39% per intentar detenir l’alteració. “Però no va ser així: la degradació continuava fent el seu curs”, assenyala Carme Ramells, l’actual cap de l’àrea de restauració i conservació preventiva del MNAC. Calia actuar, però abans s’havia d’obtenir el millor diagnòstic. Amb el suport de la llavors responsable d’aquest departament del museu, Mireia Mestre, Masalles va moure cel i terra per fer un estudi, pioner a l’Estat espanyol i a escala mundial per a una escultura de plom, que es va dur a terme amb finançament de la Comunitat Europea a les instal·lacions Neutra de l’Institut Paul Scherrer de Suïssa, on es va analitzar la peça amb radiografies de neutrons i tomografies. Els resultats, demolidors: la corrosió per carbonatació (el nom d’aquesta patologia que, entre d’altres, afecta els tubs dels orgues, les col·leccions numismàtiques i les maquetes de vaixells) havia malmès com a mínim un 20% de la pell interna del plom. “Era encara pitjor del que es percebia visualment”, revela Ramells.

Tal com era el 1920

La decisió més difícil es va prendre seguidament: desmuntar l’escultura. “Era agosarat, perquè no és l’habitual en el món de la restauració. Vam obrir un camí que no sabíem exactament on ens portaria”, diu Masalles. Per eliminar la crosta endurida de carbonat, el plom es va tractar en un forn de plasma fred i amb microabrasió i gels quelants. Així, el metall va recuperar la naturalesa mal·leable i dúctil, imprescindible per, després, poder tornar a recompondre el puzle de làmines, la que seria la fase més delicada de tot el procés. I l’ànima de fusta es va substituir per un nucli de resina sintètica impresa en 3D, aquest sí un material compatible amb el plom.

L’èxit definitiu de l’operació va ser reconstruir l’escultura tal com era en origen, amb l’ajuda de fotografies antigues. “El violinista que vèiem nosaltres tenia una forma molt allunyada de la de l’any 1920. Les mans que l’havien agafat al llarg d’un segle per moure’l de lloc van anar deformant-lo i trencant les soldadures”, assenyala Masalles. Això ja no succeirà més. Ara, ha reaparegut al MNAC muntat sobre una safata cilíndrica no visible que permetrà desplaçar-lo sense risc. I a prop té la seva ànima de fusta primigènia. A prop, però ja no dins seu. També s’exposa a les sales i és interessant escodrinyar-la per comprendre el procediment creatiu de Gargallo. S’hi poden veure unes línies a llapis i uns foradets de les plantilles de cartolina que l’artista va fer servir per gestar els patrons de les planxes de plom. A l’esquena té una cremada, segurament per una distracció amb el bufador de soldar. I un detall curiós: l’escultor hi va posar les seves inicials, P.G., pensant que mai ningú les veuria. Doncs sí, ara es poden veure.

El rescat de l’escultura de Gargallo s’ha convertit en una intervenció precursora que ja és de referència per a altres museus, com ara el de Navarra, que conserva unes obres d’Alfredo Sada amb una patologia similar. Masalles va ser convidat, el febrer passat, a una jornada per explicar com han aconseguit que El violinista torni a tocar, silent, amb el talent del primer dia.