Athanàgia: “Som en terra de ningú, que és la més interessant”

Entre els projectes sorgits els últims anys a les Terres de Ponent que més criden l’atenció, hi ha Athanàgia, un grup capitanejat per Lluc Casals (guitarres) i Arcadi Minguet (handpan; després explicarem alguna particularitat d’aquest inusual instrument) que, havent debutat l’any 2021 amb De vent i òxid, van publicar a finals del 2024 un segon treball en una línia força diferent: El desig d’esfondrar murs ( autoeditat ).

Així com el seu debut, però, evocava el vent, la boira i el repic de campanes dels petits pobles de Lleida, El desig d’esfondrar murs, igualment instrumental, abraça sonoritats més progressives. “El primer tenia un caire més folk, però aquesta vegada volíem un so més en concordança amb el que volíem explicar”, assenyala Casals. “És un disc que parla de l’espai, del nostre lloc al món, i ens calia un so més en aquesta línia”, hi afegeix Minguet, que cita Els desposseïts, una exploració de la condició humana en forma d’utopia escrita per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin, entre les inspiracions del disc. “El títol, de fet, és una frase del llibre. Són murs que separen uns planetes dels altres, però que separen també persones, classes, cultures... i que s’haurien d’esfondrar.” “No volíem alliçonar ningú ni adoptar una actitud hippy”, hi afegeix Casals. “Però ens semblava important ser una mica polítics en termes generals, i parlar, per exemple, de com l’ésser humà s’està carregant moltes de les coses que l’envolten, algunes de les quals són a la Terra des de fa bastant més temps que els humans.”

El disc, amb la participació, a més de Casals i Minguet, de Martí Alcon (baix) i Lluís Alcon (bateria), així com d’Andrea Motis (que, diuen els músics d’Athanàgia, va quedar fascinada per la melodia de Pols estel·lar) i altres col·laboradors, té ingredients de jazz i rock progressiu, amb alguna connexió amb tot allò que, a Catalunya, dècades enrere, feien músics com Jordi Sabatés i que Athanàgia es proposa “reivindicar”. “Som en terra de ningú, que és la més interessant”, proclamen amb cert orgull. El so del handpan, un tambor metàl·lic que Athanàgia ha volgut “treure dels espais de ioga i meditació i tractar-lo com un instrument normal”, singularitza el seu so. “Quan componem, ens llancem a l’experimentació”, assenyalen. “Provem i provem coses fins que trobem allò que busquem.”