Ferran Torrent dedica una novel·la a la identitat

“Com que tothom em pregunta per la dana, començaré parlant d’això i després ja parlarem de la novel·la.” Aquestes van ser les primeres paraules del novel·lista valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951) en la roda de premsa de presentació del seu nou títol, el que en fa 28, El jo que no mor (a Columna i, en castellà, a Destino, amb traducció de Pau Sanchis). Amb aquest nou títol, Torrent demostra que manté un estat de forma creatiu pletòric.

Ell va ser un “triple afectat” de les inundacions de València. “He perdut la casa, el cotxe i una petita nau que tenia en un poble proper, tot per culpa dels polítics valencians, que són uns inútils totals i no tenen cap pes a Madrid. En tres mesos s’ha fet alguna cosa, però poc. Això passa al País Basc o a Catalunya i s’hauria fet molt més”, va assegurar.

“I no parlo per mi, parlo per tots els afectats. La delegada del govern sí que va recórrer tot de pobles i va baixar al fang, i el consorci d’asseguradores s’està portant bé, que no tot ha de ser negatiu, però les ajudes de l’Estat estan sent del tot inoperants”, va concloure abans de passar a parlar d’El jo que no mor, una novel·la ambientada a la València del 1966, sobretot a l’hotel Metropol, que rep visitants de tota mena, des d’Ava Gardner, farta de la vida a Madrid i de la hisenda espanyola, que hi arriba disfressada de milionària, fins a un agent soviètic que torna a la seua ciutat natal amb una missió. “Ava Gardner no va ser mai a València, però m’agrada com a actriu, com a dona i pel seu caràcter, poc habitual al Hollywood de l’època.”

“Fem novel·les d’allò que ens interessa i per això faig sortir espies, la política, temes socials i les falsificacions d’art, un tema que em fascina.”

I és que el protagonista és un falsificador, Regino, que fa equilibris entre les seves aliances amb un agent del Mossad –dedicat a recuperar obres d’art espoliades pels nazis–, delinqüents comuns i opositors al règim, i l’elit franquista per a la qual treballa, com ara el general Moreno, un militar retirat amb qui manté una llarga conversa, pal de paller de l’obra.

“He volgut fer una novel·la sobre la identitat, perquè cap personatge és qui aparenta ser.” Aquesta obra també és “un homenatge a l’arquitectura valenciana moderna, que és molt potent”. La novel·la anterior, Memòries de mi mateix, “era un homenatge a la literatura i la pròxima, segurament, serà un homenatge al cinema”.

Hi ha molta ficció, però també molta realitat, a la novel·la. “Els anglesos van subornar alguns generals espanyols per evitar que Franco participés a la Segona Guerra Mundial, i això és ben cert”, va afirmar.

Ferran Torrent, que té més de deu premis i reconeixements, es defineix com a “argumentista i dialoguista”, dues tècniques que domina. “He treballat molt l’estructura però, fins al final, no tenia clar si funcionaria; vaig llevar una part en què aclaria tot de fets que no s’havien vist, però m’agraden els finals intensos, i això l’esguerrava.”

“Quan escric mai penso en cap gènere; l’única premissa que tinc és no avorrir el lector.” En aquesta obra aplica una tècnica de diàlegs despullats, sense guions, per “buscar la fluïdesa del text integrant els diàlegs”, un sistema que va aprendre llegint Cormac McCarthy.

Fidel a les bones estructures, tanca la trobada, i el cercle, de manera intensa. “La burocràcia està creada per humiliar-nos; no és gens eficaç, és un simple control dels ciutadans.” Com diria Kafka.