Els joves s’enfilen a la mística des de l’òpera

La cre­ació més emer­gent pre­fe­reix la temàtica que arre­plega tota mena de públic que les històries tràgiques. Par­lar del món de la cre­ació, de la vul­ne­ra­bi­li­tat davant de la violència indis­cri­mi­nada, o sobre la fi del món és una tria mística, al·legòrica. Dei­xar-se per­su­a­dir pel destí tràgic dels per­so­nat­ges és massa dis­tant. Sem­bla que lle­gei­xen l’èpica com a cartó pedra. Els joves han pre­fe­rit debu­tar en l’uni­vers de l’òpera Microòperes d’avui ser­vint un iti­ne­rari de música i pen­sa­ment sobre la relació de l’ésser humà i la natura.

El Liceu, jun­ta­ment el CCCB i el Macba, han vol­gut que “l’art total” de l’òpera, com defi­nia Wag­ner, sigui més evi­dent. Per això, han cons­truït aquest viatge de cre­a­dors de dife­rents dis­ci­pli­nes (des del cant i la poe­sia a l’esce­no­gra­fia, l’espai sonor i la plàstica) amb què el públic es des­plaça d’un racó a un altre. L’experiència és nutri­tiva. Com el pro­jecte d’Oh!pera en què s’invita a pro­var amb una paleta de colors i for­mes infi­ni­tes a nous cre­a­dors.

Clara Agui­lar, Sílvia Delag­neau i Pol Guasch con­vi­den a tras­pas­sar l’espai escènic, des del ciclo­rama del fons fins al pros­ceni i bai­xar a la pla­tea des d’on admi­rar una selva onírica. La llum, el so i la paraula (escrita i can­tada) d’El cel no es guar­darà el secret sen­ten­cia que “la història de les coses belles és una història trista”, on s’escol­tarà el cant del dar­rer ocell. És una trama que supera les vides mor­tals i on arrela l’òpera i una vida que ultra­passa el món ter­re­nal, una cançó dolça que evi­den­cia el mis­teri de la vida. No hi ha emer­git cap actor, cap història con­creta, només la ina­bas­ta­ble imatge dels fei­xos de llum que dona­ven tri­di­men­si­o­na­li­tat a un espai abs­tracte i amb una música que abraça un estrany des­es­per, quasi recon­ci­li­a­dor. Així ho per­ce­ben els espec­ta­dors, majo­ritària­ment joves, dels quals des­taca la curi­o­si­tat insa­ci­a­ble de Vicenç Altaió (poeta, assa­gista, tra­duc­tor de tea­tre, crític d’art, arti­cu­lista d’opinió i agi­ta­dor cul­tu­ral, en gene­ral des de fa mig segle). Aquest títol encara es pot veure avui.

A Aura, la com­po­si­tora i can­tant Marina Her­lop rep el públic a la Cape­lla, con­ver­tit en un tea­tre fron­tal. L’artista visual Rosa Thar­rats cons­tru­eix un espai en què la imatge de l’aigua rellisca carena avall fins a un doll mis­teriós. Unes cor­ti­nes recor­den un ros­tre amb la boca oberta, com un gest d’esglai. En aquest racó, la pro­ta­go­nista, pro­cura con­ci­liar un lloc de pau davant de les cro­a­des d’Inno­cenci III. Aquest, com que no sap dife­ren­ciar entre fidels i hos­tils, dona l’ordre de matar tot­hom i que diri­meixi Déu, en l’altra vida. Davant la des­trucció, aquesta noia, amb l’àngel de les aigües (Clara Enrich-Genes­tar) i l’espe­rit de la mare (Clàudia Balletbò) i el cor ARSin­NOVA es refu­gien en un cant pla­ent de sire­nes i dones d’aigua en un bosc del Llen­gua­doc de l’edat mit­jana, com pro­posa el lli­bret de Gabriel Ven­tura.

Pos­si­ble­ment, el qua­dre més fosc és el de Des­he­re­taràs la terra, ja al Liceu. La direc­tora d’escena Carla Tovías evoca un món de tea­tre de l’absurd des­es­pe­rat. El quar­tet Vivan­cos rep el públic amb una qui­e­tud cal­mosa que va des­per­tant-se, amb una con­tenció màgica: Mouen el cap com si fos­sin insec­tes intuïtius. Una dona (la soprano Èlia Casa­nova) acce­deix al que podria ser l’últim racó del pur­ga­tori. La rep un ésser estrany, una mena d’espe­rit que li indica el final i que, com la fos­cor va arra­bas­sant vida, espai i temps. La mera­ve­lla fa que de l’immens estol d’artis­tes joves emer­geixi Montse Colomé (amb l’aura de Car­les San­tos, d’uns braços que pin­ten en l’aire i rete­nen el temps màgica­ment). És una bene­dicció que el debut de les Microòperes amb talent i públic jove aten­gui el movi­ment savi i con­den­sat de Colomé.

Pro­ba­ble­ment, aquesta experiència ha tren­cat fron­te­res del que s’entén estric­ta­ment per òpera. Però si la cerca és a l’espec­ta­cle total, no es poden esta­blir fron­te­res a bar­re­jar la veu i música en directe amb la música electrònica, les veus micro­fo­na­des, la superació de la tragèdia com a esquema per des­criure un drama. La mística i les mira­des fres­ques impo­sen una nova òpera sense com­ple­xos.