El Tigre de Paper esgarrapa, amb criteri

L’editorial manresana, amb règim de cooperativa, Tigre de Paper ha fet la visita barcelonina ja tradicional per presentar les novetats dels propers mesos. Cada cop amb més mitjans cobrint-ho i amb més protagonistes, perquè a més dels editors també hi va haver autors i traductors.

Aquest any van sorprendre, amb la frescor i entusiasme habitual –es nota que viuen i es creuen el que publiquen–, obrint la presentació amb un distès joc de preguntes sobre l’editorial per valorar el coneixement que els assistents tenien del que fan. Preguntes que van tenir respostes com ara que ja han publicat uns 200 llibres des de la seva fundació, el 2011. Que a més dels assajos de Tigre de Paper, publiquen narrativa a L’Agulla Daurada --que inclou la col·lecció Mississipi dedicada a grans novel·les contemporànies dels Estats Units– i, en castellà, al segell Bellaterra. Que també publiquen la revista Catarsi i organitzen la Fira Literal. I que el llibre més venut, i el més polèmic, és En defensa d’Afrodita, “que vol ser un càntic col·lectiu a unes noves maneres de relacionar-nos entre les persones” i que ja porta set edicions.

Els editors Marc Garcès i Oriol Valls van anar desgranant el contingut de cada títol i què els ha motivat a publicar-los, abans de cedir la paraula a autors i traductors, quan era el cas. “Hem crescut amb la ferma voluntat de que els nostres llibres puguin ser eines per aquelles persones i col·lectius mobilitzats en la lluita per la transformació social i, alhora, una porta d’entrada al pensament i la consciència crítica per a totes aquelles lectores de ment desperta. D’aquesta manera, amb els nostres llibres, pretenem obrir espais per la reflexió i el debat. Espais que ens permetin esquinçar la realitat i dibuixar un nou món que no només és possible sinó que també és necessari.”

De Bell Hooks, autora habitual a l’editorial, publiquen Tot sobre l’amor (amb traducció d’Anna llisterri). “Per a ella l’amor és una acció més que un sentiment.” D’Angela Davis, una altra clàssica a Tigre de Paper, publiquen Abolició (amb traducció de Lola Fígols), un recull d’escrits i conferències seves al llarg dels darrers 30 anys. També publiquen, per primer com en català, Revolucionaris (amb traducció de Miquel Sorribas), que aplega una sèrie d’estudis d’Eric Hobsbawm sobre el concepte i pràctica de la revolució com a instrument de canvi social, i Per què Marx tenia raó (amb traducció de Lola Fígols), de Terry Eagleton.

De Noah Chomsky publiquen, “en bon moment, per culpa de Trump”, Hegemonia o supervivència (amb traducció de David Guixeras i Carles Miró), on mostra com, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han desplegat una gran estratègia imperial amb l’objectiu de dominar el món.

Pel que fa als autors autòctons, les novetats són Ni Madrid ni Moscou, d’Ignasi Bea Seguí. “L’any vinent farà un segle de la fundació del partit comunista català. El títol és cridaner, és cert, però és que El partit comunista català (1926-1930) no és gens sexi i ja va bé de subtítol”, va comentar amb simpatia Bea. “És comunisme de quilòmetre zero, en plena dictadura de Primo de Rivera. He intentat que sigui un text divulgatiu, però és d’història i de pensament polític.”

Francesc Font, pagès des de fa nou generacions i divulgador de l’agricultura regenerativa, presenta De peus a terra. “Parlo del sòl perquè és el gran oblidat. És una capa fina, d’uns 30 centímetres, que ens dona la vida, i el 50% dels sòls de la Terra estan degradats”, va explicar Font. “És un llibre de solucions, però, en concret plantejo dotze accions a l’abast de qualsevol per mitigar la crisi climàtica i alimentària.”

Elena Crespi va presentar Alimentar la bèstia. “Un recorregut històric de com ha anat creixent la pressió estètica perquè en prenguem consciència de quan va sortir tot de mare.” Crespi és professora d’universitat i veu “alumnes de vint anys que ja s’han operat la cara o el cos, les elles, i els ells, molt musculats”. Un assaig on mostra que “la lluita contra la grassofòbia i la violència estètica no és gens senzilla”.

Vidal Aragonès, un dels primers subscriptors de l’editorial –com va recordar Garcès– repeteix com a autor, ara amb Pobretariat, sobre la precarietat laboral, la classe i el treball. “L’esquerra política actual no està per la consciència de classe; i la classe treballadora actual està formada per dones i immigrants, ja no són homes blancs, heterosexuals vestits amb una granota blava treballant a la fàbrica”, va opinar l’autor. “A la segona part faig una explicació tècnica, acadèmica, de com s’ha construït la precarietat laboral... La vida humana no és compatible amb el capitalisme”, va concloure.

Finalment, Emília Olivé va parlar del seu assaig Filantrocapitalisme. “És un fenomen que neix a inicis dels anys 2000, quan la bretxa entre els molt rics i els molt pobres es radicalitza. Els mil milionaris mundials donen diners a la beneficència, de manera filantròpica, fan caritat... i per això al món hi ha unes 242.000 fundacions, com la d’Amancio Ortega, que és un malson. Tot plegat, però, és un mercat sucós, amb estalvi d’impostos, que es manté ocult i passa desapercebut”, va denunciar l’autora.