‘Normal people’ i ‘Los años nuevos’: l’efecte vertiginós del pas dels anys

L’atzar ha conduït que conflueixin en el temps dues sèries que tenia pendent de veure, ben distanciades però tan properes en les seves intencions: Normal people (2020) i Los años nuevos (2024). La primera, l’adaptació de la novel·la de Sally Rooney convertida en tot un fenomen generacional tant o més que el llibre, va més enllà del simple retrat d’un amor juvenil per esdevenir un retrat agredolç de la relació entre Marianne (Daisy Edgar-Jones) i Connell (Paul Mescal), narrada al llarg de 12 episodis que segueixen una relació difícil i complexa, plena d’encontres i ruptures, amor i sexe, que no deixa de ser un viatge existencial a la maduresa. La història està narrada amb intimitat, delicadesa i sensibilitat i fa qüestionar-nos fins i tot les nostres idees preconcebudes sobre la vida i l’afectivitat. Per altra banda, no menys melancòlica és la radiografia de la fi de la joventut que ens regala Rodrigo Sorogoyen (As bestas, Antidisturbios) a Los años nuevos, retratant en el seu cas una altra parella de mil·lennistes en aquella etapa en què comencen a deixar enrere aquell Peter Pan que porten a dins per establir-se com a adults. En aquest cas trobem Oscar (Francesco Carril) i Ana (Iria del Río), que es coneixen quan compleixen 30 anys –ell fa l’aniversari per Cap d’Any i ella, per Any Nou, respectivament– i s’enamoren. D’ells, en sabrem més al llarg de 10 episodis, que tenen lloc durant els 10 caps d’any seguits al llarg d’una dècada, fet que ens aboca als efectes vertiginosos del pas dels anys i el temps. Fascina com tot flueix, tot sembla natural i real, transparent i verídic. Feridor. Ve a ser una condensació del millor Richard Linklater de la trilogia Abans de l’alba (Before sunrise) i els contes d’Éric Rohmer. Paraules importants.