Pau Miró revisita Barcelona, entre l’amargor i la ironia a ‘Expulsió’

Pau Miró va despuntar internacionalment arran de l’estrena Plou a Barcelona, ara fa poc més de 20 anys. Era una ciutat, diu, de la que se sentia “orgullós, em sentia ambaixador amb els nouvinguts”. Avui, a Expulsió comprova la dinàmica especuladora expulsa el veïnat. “Estem perdent la ciutat”, diu el director Toni Casares. No queden veïns, es venen les antigues finques als estrangers i fons voltor. Mentre assajaven, s’han produït casos sonats de possibles desnonaments com el de la Casa Orsola. El director de la Sala Beckett (que ja havia dirigit l’anterior peça i hi torna, ara) admet que l’irrita que el titllin d’ingenu per atrevir-se a pensar una ciutat més humana. El dimecres vinent s’estrena el muntatge a la sala de baix de la Beckett, amb Montse Germán, Anna Alarcón, Xavi Sáez i una debutant Mia Sala-Patau.

Tres germans es troben a la torre familiar fora de Barcelona. Acaben de morir els pares: Ell era un arquitecte reconegut i valorat i ella, una assagista i que escrivia contes. Al llarg de tota la vida, l’ombra dels pares ha aixoplugat els fills i les seves vides. Sense els pares, i en una situació de maduresa incerta, es retroben per decidir què fer a partir d’ara. Els tres germans han desenvolupat carreres diferents, que han reforçat el pragmatisme, l’idealisme o una certa por a sortir del niu. La filla adolescent, que està en temps “d’estar enfadada de la vida”, apunta l’actriu Sala-Patau, és l’única que combat, que pensa que hi ha d’haver una esperança. Certament, explica Montse Germán (representa una urbanista que l’han expulsat de la feina), aquesta obra els permet reclamar i demostrar la seva indignació amb la insensibilitat social de la propietat.

Efectivament, Barcelona planteja la problemàtica social dels desnonaments, però ho fa al costat d’una defensa de la ideologia i de la imaginació. Miró admet que hi ha amargor en els seus personatges (una de les germanes, haurà decidit passar-se de bàndol i trobar la comoditat dels privilegiats), però hi deixa destil·lar una certa ironia i que l’esperança la porti la jove, és la que té una intuïció que ha d’haver-hi una solució.

Pau Miró es lamenta de paisatge que deixa a la seva filla. Amb el text no pretén alliçonar ningú, “només exposo que estic preocupat i que no tinc ni idea de com resoldre-ho”. Comprova com el relat el dominen plantejaments cínics capitalistes (encarnats en Musk i Trump, per exemple). L’intent de rebatre-ho es transforma “en un mem. Ens ridiculitzen: estem perdent”.

L’única alternativa a aquest discurs aclaparador és la imaginació, proclama Casares. Efectivament comenta Sáez: “la cultura és més que un lloc d’evasió, també és un refugi on parlar del que està passant fora”.

Miró torna a parlar de Barcelona. Per fer-ho s’ha sentit amb la necessitat de mirar des de fora de la capital. De fet, l’autor també havia parlat del Raval a partir d’una trilogia en clau de bestiari Girafes, Lleons i Búfals (que va alternar en diverses sales de la ciutat entre el 2008 i el 2009). El Raval va ser el barri de referència dels seus avis i pare i on ell va viure durant aquells anys.