Cinema
Miki Esparbé
Actor
“El teatre és una marató i rodar són els 100 metres llisos cada dia”
Interpreta un actor que ha de fer front a la responsabilitat de fer de pare del seu fill autista al film ‘Wolfgang (extraordinari)’
“De vegades tendim per inèrcia, per una qüestió de condescendència, a menystenir els sentiments dels més petits”
El nostre aprenentatge, la nostra lluita en un set de rodatge, és sempre intentar jugar
L’essència del que estem explicant a la pel·lícula, igual que a la novel·la, és intentar normalitzar l’autisme
L’edat et dona una miqueta més de profunditat. Com més coses vius, més coses tens a explicar
Els actors i actrius que m’agraden són gent que s’arrisca. El que és maco és abordar la feina com un repte
En un 2025 carregat de projectes importants, des del nou film de Cesc Gay fins a una sèrie basada en el llibre de Cercas Anatomía de un instante, Miki Esparbé (Manresa, 1983) estrena el proper 14 de març Wolfgang (extraordinari) , adaptació cinematogràfica de la novel·la de Laia Aguilar (Columna). Hi interpreta un actor que s’ha desentès del seu fill (Jordi Catalán), un nen autista superdotat per al piano, però les circumstàncies li donen una segona oportunitat. Dirigida per Javier Ruiz Caldera, inclou altres intèrprets de renom en el repartiment (Berto Romero, Àngels Gonyalons, Anna Castillo, Nausicaa Bonnín...). És una de les pel·lícules que han rebut una subvenció especial de la Generalitat per a grans projectes en versió original catalana, que abans ja havia beneficiat Saben aquell, Casa en flames i El 47.
Amb 41 anys ja ha superat la crisi dels 40?
No crec que hagi passat una crisi com a tal, la veritat. Suposo que cada canvi de dècada t’obliga a fer una espècie de revisió per veure en quin moment et trobes. Però en el meu cas, suposo que l’etapa dels 30 als 40 ha sigut molt reveladora des del punt de vista de coneixement personal, de creixement, de revisió... Llavors potser una crisi com a tal crec que no l’he viscuda.
A ‘Wolfgang (extraordinari)’ defuig responsabilitats, com ja feia a ‘Una vida no tan simple’, el seu film anterior.
Hi ha uns denominadors comuns, tot i ser pel·lícules bastant diferents. Potser els dos personatges sí que comparteixen una certa vanitat, cadascú en la seva disciplina professional; són personatges que estan portats al límit, han de posar en pràctica els seus coneixements i veure si són compatibles amb el tipus de vida que volen portar. Però, tant com estar en crisi... Jo crec que el meu personatge a Wolfgang està molt tranquil, aparentment.
Però de cop es troba unes circumstàncies noves...
Li arriba un canvi de vida sobtat. I llavors hi ha unes certes resistències d’inici, però no crec que sigui algú que en realitat visqui en un moment de crisi. Hi ha una part del personatge, que això en la traducció de la novel·la a la pel·lícula ha canviat, i és que el meu personatge és un actor. Això sí que ens ha donat un cert joc amb el director, sobretot per treure una miqueta de punta al nostre sector, o per plantejar aquest estereotip de l’actor, o de directors i gent que es dedica a aquesta disciplina, que són una mica vanitosos.
Va ser difícil treballar amb Jordi Catalán, un noi que interpreta, a més, un paper complicat?
No, no ho era. Sempre que rodes amb nens has d’estar al seu servei, els nens manen. I ja està bé que sigui així, entre altres coses perquè ells perceben la feina de la manera que nosaltres intentem percebre-la. El nostre aprenentatge, la nostra lluita en un set de rodatge és sempre intentar jugar, i ells això ho fan de forma natural. Llavors, la màxima dificultat, en aquest cas, era sobretot saber que el gruix de la pel·lícula, les seqüències més transcendents, sempre pivotaven sobre la seva feina. I sempre hi havia, sobretot al principi, quan no ens coneixíem tant, aquesta expectativa de veure si podríem arribar fins on volíem arribar. Aquest era el seu primer gran paper protagonista. I veure’l treballar ha sigut un espectacle, perquè no és habitual que un nen tan jove agafi tan ràpid una dinàmica de rodatge, sigui capaç d’integrar d’una forma tan orgànica els recursos d’un rodatge des del punt de vista tècnic... No negaré que ha estat difícil, perquè hem tingut seqüències complicades, però no pel fet de treballar amb un nen i que jo com a adult hagi tingut una responsabilitat extra. El Javi [Javier Ruiz Caldera] també és un director amb una gran psicologia emocional per apropar-se als actors, i en aquest cas també ho va posar molt fàcil.
Com s’han documentat sobre la síndrome d’Asperger, que reflecteixen en aquesta ficció?
Era un dels motius que més em van animar a explicar aquesta història. Més enllà que hi hagués el Javi i altres variables, sobretot la volia fer perquè crec que part de l’essència del que estem explicant a la pel·lícula, igual que la novel·la, es basa a intentar normalitzar l’autisme. En aquest cas estem reflectint un trastorn de l’espectre autista molt singular, molt específic, amb un nen amb altes capacitats, però n’hi ha algunes que s’hi representen i que sí que són comunes: la literalitat del llenguatge, la sinceritat, la dificultat per adaptar-se a una sèrie de rutines, la interacció social, etc. Llavors, poder posar això en el focus i posar-ho en un paper protagonista em semblava molt valent. Bàsicament el que t’ensenya la pel·lícula és que l’únic camí possible és a través de l’empatia, de l’afecte, de l’amor i de l’entesa. Aquest missatge m’interessa i com a ciutadà d’un món millor penso que és un missatge molt poderós i molt necessari.
També és una pel·lícula que parla de dol...
Sí, al final s’està parlant del dol per la pèrdua d’una mare. De vegades tendim per inèrcia, per una qüestió de condescendència, a menystenir els sentiments dels més petits. I aquí es valora el fet de donar-li un espai i tractar-lo, òbviament, amb la sensibilitat que mereix un nen, però no des d’un lloc paternalista, ni molt menys, sinó gairebé d’igual a igual. És molt important saber que pel fet de ser nens no són aliens al que passa ni com passa.
Aquesta fidelitat a l’hora de reflectir que és un noi amb autisme, també l’han aplicat a mostrar com és la vida d’un actor, que és la professió de Carles, el seu personatge?
Hem agafat una sèrie d’aspectes que podien ser fàcilment portats a un lloc més còmic, sobretot a l’inici. Existeix gent com el Carles en el nostre sector, evidentment, com en d’altres, però és veritat que el fet que formés part del nostre sector ens donava un cert joc per a l’exposició, per a aquesta gestió de l’ego. També és un espai o un ofici en què plantejar una renúncia davant d’una gran oportunitat és delicat, com en molts altres. Si t’arriba una gran oportunitat laboral, pot ser una decisió molt gran haver de rebutjar-la o no, valorar si vols intentar fer un rumb diferent a la teva vida. M’agrada que els dos arcs dels dos personatges, tant del pare com del fill, són molt diferents, però acaben en un punt d’entesa al final. Tots dos s’adonen que potser la seva vida pot ser millor si la comparteixen amb aquella altra persona. I això passa per sobre de la vanitat, de l’ambició, de mil aspectes, perquè al final és millor la sensació de sentir-te acompanyat, estimat i valorat.
Hi ha una reflexió interessant en la pel·lícula sobre la veritat. És important, però també es diu que si tots diguessin sempre la veritat la societat col·lapsaria. Com ho han manegat això?
No ho sé dir. Hi ha qui diu que la veritat està sobrevalorada. Depèn, crec que evidentment en contextos tan delicats com els que es plantegen a la pel·lícula és evident que la veritat ha d’anar per davant. Una altra cosa és com comuniquem aquesta veritat, com podem ser sincers en moments delicats, en situacions de dol. Jo crec que aquí, en la història que estem explicant, estem posant a l’alça el valor de les emocions i de la gestió de les emocions. Llavors, en aquest cas, crec que estic totalment a favor, òbviament, d’explicar de la millor manera possible allò que passa de la forma més sincera possible i també amb el major tacte. És a dir, una cosa és que expliquem la veritat i l’altra cosa és que ho fem amb delicadesa. Si és així, a favor.
Creu en les segones oportunitats, un altre tema plantejat a ‘Wolfgang’?
Evidentment, sí. Són necessàries. Vivim en una societat en què tendim a assenyalar de seguida quan algú comet un error. Però, per altra banda, també tenim aquesta espècie de discurs en paral·lel que tothom té dret a equivocar-se i hem de ser conseqüents. Jo estic molt a favor d’aquesta segona part. L’error és l’únic que ens pot permetre l’opció de creixement i d’aprenentatge. Si no ens permetem errar, malament anem.
Javier Ruiz Caldera fa un gir important a la seva carrera, on hi ha molt cinema de gènere.
Diu una cosa que m’agrada molt, que és que ell, quan va al cine a veure pel·lícules amb les seves filles, normalment acaben sempre veient aquestes pel·lícules familiars que acaben sent comèdies esbojarrades, pel sol fet que han d’arribar a tots els públics, i està molt bé que existeixin, però que trobava a faltar aquestes pel·lícules en què hi hagi un recorregut emocional una miqueta més profund i de les quals també els més petits o les més petites de casa puguin ser partícips. Crec que això és el que és maco de la pel·lícula, que convida a una reflexió final, a poder xerrar amb els teus fills, o amb qui sigui, és igual, sobre el que allà hi passa, i sobre si ho han viscut igual o no, etc.
És important el recorregut vital i l’experiència a l’hora d’afrontar papers?
Sí, crec que l’edat et dona una miqueta més de profunditat. Com més coses vius, més coses tens a explicar, suposo. O entens més des d’on explicar-les. Jo no soc el mateix de fa cinc anys. Hauria explicat aquesta pel·lícula diferent si l’haguessin rodat fa cinc anys, suposo, no ho sé. Ho hauria de veure, però crec, sincerament, que sí que afecta.
Parla de tècnica actoral o de maduració personal?
Una mica de tot. És una cosa potser més profunda. És des d’on entens les històries. Podria ser equiparable amb quan hi ha un llibre que vas deixar a mitges fa set o vuit anys i potser ara l’agafes, te’l llegeixes i et fascina. És perquè era el moment per abordar aquell llibre. I potser en aquell moment no et tocava tant o no podies entendre’l tant. Això em passa sovint. Ja fa anys que vaig decidir que no era un delicte deixar un llibre a mitges. Potser no era el moment per abordar-lo i n’he reprès algun més endavant. Crec que el mateix passa amb les històries. La vida et dona certa perspectiva per abordar segons què a l’hora d’explicar-ho que potser anys enrere, amb menys coneixements, no hauries sigut capaç o no hauries arribat a certs llocs. I segurament en aquestes relectures o revisionaments ens apropem potser més a la voluntat inicial de l’autor, si et pares a pensar. Potser l’autor volia aquell nivell de profunditat, però alhora també quedava encobert en una espècie d’entreteniment de qualitat que també funcionava. Té molt mèrit.
Ha estat un any extraordinari per al cinema català. No sé si senten una pressió especial pel fet d’estrenar ara, o al revés.
No ho sé. Hi ha una evidència, venim de l’any d’El 47 i de Casa en flames, sense desmerèixer moltes altres pel·lícules, però si parlem d’èxit de taquilla hem d’esmentar aquestes dues. Han deixat sembrat un camí fantàstic perquè la gent torni a sales i vegi més que mai pel·lícules produïdes i fetes aquí, amb moltíssima qualitat i que agraden molt també fora. És un moment molt maco per estrenar una pel·lícula, crec, sincerament.
Se sent còmode en les sèries, que permeten desenvolupar l’arc dramàtic del personatge amb perspectiva i temps?
Sí, hi ha això que és interessant. Quan et toca abordar un personatge en una sèrie l’arc dramàtic és molt més ampli. Llavors és un altre tipus de recorregut, més llarg. Un company, fent la comparació una miqueta de l’audiovisual i el teatre, deia que el teatre és una marató i un rodatge són els 100 metres llisos cada dia. En aquest cas una sèrie seria també més una marató a llarg termini, però passant pels 100 metres llisos tota l’estona. El dibuix del personatge normalment està més estirat en el temps i tens més recorregut. Però la feina s’aborda una mica de la mateixa manera, no t’enganyaré.
Costa una mica etiquetar la seva filmografia: ha fet cinema d’autor, propostes més comercials, diferents gèneres... Intenta no encasellar-se?
Sí, evidentment. Bé, no és una cosa que pretengui permanentment, però sí, ha sigut un objectiu en els últims temps: intentar que no sempre se’t col·loqui en un gènere, en un perfil de personatge. Els actors i actrius que m’agrada com treballen i de qui segueixo les carreres són gent que s’arrisca. De vegades s’arrisquen i fallen, de vegades s’arrisquen i l’encerten. Prefereixo aquest model de carrera que no pas que sempre facis un tipus de personatge concret, amb un gènere concret i amb un disseny molt concret i que sigui molt fàcilment reconeixible. Per a mi, el que és més maco és poder fer un espectre molt ampli de papers i abordar sempre la feina com un repte. De vegades tens personatges que et toquen més de prop i de vegades et toquen més de lluny, però sí, és una cosa que em crida l’atenció i que d’alguna manera de vegades marca les decisions, també.
Pot ser que faci menys teatre últimament?
Estic just ara fent teatre a Madrid, una obra que es diu Los nuestros, de Lucía Carballal. És una coproducció del Centre Dramàtic Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya que portarem aquí a la tardor.
Al TNC ja va omplir amb ‘La importància de ser Frank’.
Sí, va anar molt bé. Jo intento alternar. La meva carta als Reis permanent és intentar fer un muntatge de teatre cada any i mig i després, òbviament, compaginar-ho amb audiovisual. Primer de tot és tenir feina, i després, intentar quadrar-ho. Això per a mi és l’escenari ideal.
Perfil
Guanyant alçada
Hem parlat en aquestes pàgines del gran talent de les actrius catalanes nascudes als anys vuitanta (Laia Costa, Bruna Cusí, Aina Clotet, Nausicaa Bonnín...), però dels actors es pot dir, si fa no fa, el mateix: Miki Esparbé brilla en la generació dels vuitanta, a la qual pertanyen també David Verdaguer, Marcel Borràs, Pol López, Álvaro Cervantes... Nascut a Manresa el 1983, Miki Esparbé es va formar a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona i no ho va tenir gens fàcil, al principi: va aterrar al món de la interpretació fa quinze anys, quan va esclatar la crisi econòmica. Amb els anys, s’ha acabat forjant una carrera professional amb èxits al teatre (El rei borni, que també va protagonitzar al cinema; La importància de ser Frank, L’illa deserta...), el cinema (Barcelona, nit d’hivern, Les distàncies, Malnazidos, Tres...) i la televisió (El inocente, Reyes de la noche, Smiley...).
Actualment viu a Barcelona, però ens atén amb una maleta preparada al costat. Ara mateix està fent teatre a Madrid, “una obra que es diu Los nuestros, de Lucía Carballal”, explica. “És una coproducció del Centre Dramàtic Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya que portarem aquí a la tardor.” Li agrada alternar teatre, cinema i televisió: “La meva carta als Reis permanent és intentar fer un muntatge de teatre cada any i mig i compaginar-ho amb audiovisual.”
Divendres que ve estrena Wolfgang (extraordinari), el seu tercer treball amb Javier Ruiz Caldera, després de Malnazidos(2020), un film de zombis ambientat a la Guerra Civil, i Un hombre de acción (2022), una espècie de biopic sobre Lucio Urtubia, un personatge fascinant. “El Javier és un amor –diu–. Entén la vida una mica des d’on jo l’entenc, amb molt sentit de l’humor, és molt sensible, té molt bona psicologia d’actors...” Com Wolfgang, el 2025 d’Esparbé està sent extraordinari: fa de secundari a Asuntos internos, sèrie estrenada fa poc a TVE; coprotagonitza la segona part de la sèrie de Netflix La chica de nieve; ha rodat una altra gran producció de cinema en català, Frontera, de Judith Colell; reviu el 23-F al costat d’Eduard Fernández i Álvaro Morte a Anatomía de un instante, sèrie basada en la novel·la de Javier Cercas, i també té un paper a Mi amiga Eva, que Cesc Gay estrenarà el 3 de setembre.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.