Traspassar el compromès relleu, des de la platea

El TNC, al 1996, va fer una primera inauguració amb un muntatge molt compromès i políticament antipàtic per a la Convergència i Unió que governava. Focus va cedir els drets a Josep Maria Flotats perquè comencés l’etapa de l’esperat teatre públic amb un peça monumental: la Tallers va vibrar (les fotos diuen que va caure un xàfec i tot estava enfangat) amb la primera part d’Àngels a Amèrica. El dissabte 22 de febrer es va fer l’estrena oficial al Lliure de L’herència, l’obra que rellegeix aquell títol, una generació després: la sida, de la qual tothom moria als anys noranta, ha passat a ser una molèstia amagada aquest segle XXI. Matthew López exposa aquesta contradicció. A l’estrena, a la platea, Josep Maria Pou (protagonista del muntatge al TNC) acompanyava Flotats. Emocionats, deurien acceptar com es feia efectiu el traspàs. L’Àngels a Amèrica que va muntar el Lliure (amb les dues parts), el 2018, va tenir representants actors com Clàudia Benito, Edu Lloveras, Júlia Truyol i Quim Àvila. A L’herència, el record dels que van morir vaguen com ànimes per la sala de Fabià Puigserver, com un homenatge sentit a tots els que van caure en aquella terrible onada. L’herència (fins al 16 de març, està pràcticament tot exhaurit) és un monument en contra de l’oblit.

El repte que ha assumit el director Josep Maria Mestres és titànic. L’obra serveix per comprovar a quina velocitat actuen l’oblit i la vergonya. Pretén, precisament, ser un revulsiu a combatre aquesta desmemòria; a entendre la responsabilitat del col·lectiu a fer passes endavant i agrair als qui van millorar la situació anterior. Fer-ho teatralment, sense que ressoni a discurs benintencionat, té molt de mèrit. En un taller d’escriptura un jove (Marc Soler) no sap com començar a explicar la seva història. En realitat, la narrarà des d’un jo diferent: el d’un noi sensible, Eric Glass, que es menysté i que permet que es llueixi en Toby (Carlos Cuevas), un jove ambiciós que amaga tant com pot la seva infància. Aquesta clau funciona en la primera part i es veu amb molta facilitat com els alumnes assumeixen diferents rols, com van creant i justificant cada actitud, sota l’atenta mirada de Morgan (l’autor de Howards End, una llicència poètica que permet enllaçar la trama amb l’Amèrica profunda de les mansions i la seva història).

Per poder fer aquest muntatge cal disposar d’un repartiment jove d’intèrprets molt gran. Un repte similar al que Pou va jugar amb l’obertura del Goya el 2008 (Els nois d’història). El treball en conjunt d’aquest repartiment al Lliure és més que notable. Amb un Albert Salazar (A.K.A), en el paper d’Eric, que esdevé el nucli del relat amb Carles Martínez (una mena de mentor i guia) i Abel Folk (amb un personatge polèmic, que ensenya l’abisme de l’altra meitat d’Amèrica, la republicana). L’engranatge funciona molt bé per la plasticitat dels quadres i per l’energia dels intèrprets. Com a Àngels a Amèrica, ressona la responsabilitat política. Ara, es combat un relat entre les dues Amèriques confrontades versus la necessitat d’escoltar-se els uns als altres. Està escrita en el temps que Hillary Clinton perd les eleccions a la presidència. La casualitat ha fet que s’estreni a Catalunya quan aquell guanyador, torna a dominar, per decret, Amèrica.

Mestres és un director molt hàbil i amb bon olfacte. Es treu del barret un final de la primera part que posa els pèls de punta: aconsegueix traspassar el dolor americà dels anys noranta, a l’avui de Barcelona. Situat en aquest lloc, donen moltes ganes de continuar coneixent com es desenvolupa la història. Perquè, efectivament, la trama enrevessada, com ho podria ser Agost (TNC, 2011)(un altre emblema en el teatre contemporani americà per durada i per ambició), va desplegant-se a menys velocitat i ja aprofundint més en les pors i conviccions dels protagonistes (ja ha desaparegut el taller d’escriptura). La sala Fabià Puigserver amaga molts trucs per ser versàtil escènicament, però no té l’alçària de la Sala Gran del TNC (per altra banda, desproporcionada). Aquesta monumentalitat seria el que caldria pel colofó amb una casa que amaga una història llarga de valentia, mort i por.

Com a El llarg dinar de Nadal, les dents dels porcs del cirerer no salven ningú, però mantenen la fe en què algun cop es produirà el miracle. Amèrica, com qualsevol país, es construeix a partir de les cendres dels avantpassats. L’herència pretén posar-hi un petit ciri que mantingui l’ànima desperta i coratjosa.