“Jo vaig matar Sansa”

És el titu­lar, la decla­ració entre come­tes, la con­fessió feta davant de la càmera, el final al mis­teri que Car­les Porta no té, tot i les tru­ca­des que el peri­o­dista de Vila-sana rebia men­tre a les ins­tal·laci­ons d’El Modern de Girona estruc­tu­rava els pri­mers capítols de la sèrie de Tor. En el mun­tatge del penúltim capítol el va tru­car Miquel Agui­lera. La impos­si­bi­li­tat de con­fir­mar el relat, extens, resul­tat de més de cinc hores d’entre­vista a un per­so­natge potent, que inclou un viatge a Miami i la recerca d’uns sica­ris; amb una inves­ti­gació per­ma­nent­ment oberta, el peri­o­dista tanca de moment la pos­si­bi­li­tat d’un spin off: “TV3 m’ho demana, pro­ba­ble­ment tin­gui una bona audiència, però la meva consciència no em per­met, ara mateix, fac­tu­rar per fer tres o qua­tre capítols que no tan­quin com­ple­ta­ment la història; el fet de no tenir el final és el que em té amb dub­tes.” Perquè del que un ha inves­ti­gat amb tanta cura i passió, se n’acaba volent dis­tan­ciar, per tan­car una etapa.

L’obsessió, per a Car­les Porta, va començar farà 30 anys, quan el 30 de juliol del 1995 tro­ben assas­si­nat a la cuina de casa seva Josep Mon­tané, Sansa, a qui cinc mesos abans el jutge havia decla­rat pro­pi­e­tari únic de la mun­ta­nya de Tor. Car­les Porta va començar amb un repor­tatge per al 30 minuts i va con­ti­nuar amb el lli­bre Tor. Tretze cases i tres morts (La Cam­pana, 2005).

“Amb Tor, neces­sito arro­do­nir-ho i hones­ta­ment no he tin­gut temps de com­pro­var les acu­sa­ci­ons que fa Agui­lera; no és tan fàcil. Però no us vull dece­bre; no vull fer un coi­tus inter­rup­tus, sinó donar satis­facció plena”, va expli­car l’escrip­tor, pro­duc­tor i un gran “expli­ca­dor d’històries”, que com tots els peri­o­dis­tes amb ofici saben donar titu­lars, davant de l’audiència que ahir al ves­pre omplia la sala d’actes d’El Modern per escol­tar Car­les Porta i Jordi Grau, per con­ver­sar a propòsit de Tor: foc encès (La Cam­pana, 2024), publi­cat fa un any i en què Car­les Porta apro­fun­deix en el mis­teri des d’una ves­sant més enllà del crim mai resolt, sinó la d’un con­text geogràfic, un espai fron­te­rer amb tot el que com­porta, un ter­ri­tori extrem, i on també inclou tes­ti­mo­nis i docu­men­tació que con­tri­bu­ei­xen a engros­sir el mis­teri i a deli­be­rar sobre qui va matar Sansa. De moment, Car­les Porta ha començat el rodatge d’una sèrie sobre el cas de Brito i Pica­toste, perquè un cop més “la rea­li­tat és una guio­nista increïble i insu­pe­ra­ble, però la ficció fac­tura més”, va asse­nya­lar. Així, tot i voler des­em­pa­lle­gar-se de Tor, a petició de la dona d’en Lázaro, Car­les Porta ha rea­lit­zat un àudio de ben­vin­guda als assis­tents al car­na­val de Sort que enguany s’ha dedi­cat a per­so­nat­ges de Tor.

El Sant Jordi del 2006, TV3 va dedi­car set segons de pro­moció –ales­ho­res era la norma en relació amb els autors de la cadena– al que esde­vin­dria un best-seller. Tor. Tretze cases i tres morts va ini­ciar un gènere i va obrir un camí, el de la no-ficció, que Car­les Porta va rei­vin­di­car davant de la novel·la que és la que s’endú el pres­tigi i els pre­mis lite­ra­ris. “Per què la ficció està tan valo­rada i la no-ficció no?” Les xifres de ven­des de Tor ho demos­tren. Per Car­les Porta, la no-ficció té una altíssima qua­li­tat literària perquè “la força de la rea­li­tat s’empassa com un glop” i “més ben escrit que la immensa majo­ria de novel·les”. És la fórmula ideal, i ho va reblar amb la reflexió següent: “Con­ver­tir la rea­li­tat en un relat que atrapi i que sigui literària­ment potent encara avui dia no es valora en l’aspecte mediàtic ni de pre­mis; no així per als lec­tors, perquè puc pre­su­mir i agrair que venc més que qual­se­vol escrip­tor de ficció.”