Woody Allen: "Fa 35 anys que ni llegeixo ni escolto res sobre mi"

Què faria sense els diners euro­peus?
Faria pel·lícules igual­ment. Evi­dent­ment no seria el mateix. Als Estats Units no em sento gaire con­for­ta­ble. Els que hi posen els cèntims volen con­tro­lar el guió, els actors, un munt de detalls, vaja. No m’agrada això.

¿Hi veu alguna diferència entre les seves pel·lícules nord-ame­ri­ca­nes i les euro­pees?
Em sento igual. Però cer­ta­ment les pel·lícules euro­pees tenen una sen­si­bi­li­tat dife­rent que em domina, però no en sóc cons­ci­ent, d’aquest domini.

¿No és gratuït que una de les pro­ta­go­nis­tes arribi a Bar­ce­lona per fer un curs sobre iden­ti­tat cata­lana?
Sóc cons­ci­ent de les dife­rents rea­li­tats de l’Estat. Però no sabia que fos un tema tan can­dent i intens.

¿Mai no s’ha plan­te­jat rodar en una ciu­tat que no sigui del Pri­mer Món?
No podria. No m’agrada viat­jar. No sóc gaire amic dels viat­ges. Si ho faig és perquè a la meva dona li encanta. Són tres o qua­tre mesos fora de casa. Hi ha pocs llocs del món on podria anar. Nova York, Bar­ce­lona, Lon­dres o París són ciu­tats fàcils per viure-hi. No m’ima­gino tres mesos al desert. No sabria com fer-m’ho.

Vostè ha fet broma sobre quasi tot. ¿Hi ha algun tema tabú?
No, sem­pre que l’enfo­ca­ment sigui el cor­recte. Però en deter­mi­nats casos, espe­ci­al­ment quan s’ha de trac­tar una tragèdia, s’ha de dei­xar pas­sar un període de temps. Pre­nem el cas dels atacs de l’11-S. Quan va pas­sar no es podia tocar, era un tema deli­cat. Però ara amb pers­pec­tiva sí que es pot abor­dar el fet en clau comèdia, però sem­pre amb l’enfo­ca­ment cor­recte.

Com reac­ci­ona davant una mala crítica?
Fa trenta-cinc anys que ni lle­geixo ni escolto res sobre mi, ni als mit­jans escrits ni a la tele­visió. I sóc molt dis­ci­pli­nat en aquest afer. Com menys sapi­guem de nosal­tres matei­xos, millor. Si diuen que ets un idi­ota, es corre el perill de per­dre con­fiança, i si et diuen que ets un geni, es corre el perill de caure en una auto­con­fiança gens meres­cuda. A més, en els dar­rers 35 anys tam­poc he lle­git les sec­ci­ons de cul­tura i oci. Em cen­tro en els edi­to­ri­als o la secció de política.

Par­lant de política, quin pronòstic té per a les elec­ci­ons del seu país?
Seria una ver­go­nya i una humi­li­ació que no guanyés Obama. Sim­ple­ment, perquè és infi­ni­ta­ment millor que McCain. Seria un enorme pas enda­vant, la seva victòria. Ja por­tem vuit anys amb un govern catastròfic, incom­pe­tent i des­ho­nest. Seria ter­ri­ble haver d’accep­tar que el poble dels Estats Units no vol un canvi.

Per cert, per què tot­hom vol tre­ba­llar amb vostè?
No tenen cap oferta millor. Ells volen gua­nyar més diners, però si no tenen cap més oferta… A més, nosal­tres paguem el mínim inter­pro­fes­si­o­nal segons la nor­ma­tiva del sin­di­cat d’actors.

¿Escriu els per­so­nat­ges del guió en funció dels actors?
No. Sem­pre escric pri­mer el guió, amb l’excepció, en aquesta ocasió, de Penélope Cruz. En saber que jo roda­ria una pel·lícula a Bar­ce­lona em va tru­car a l’ofi­cina i em va dir que volia par­ti­ci­par en el pro­jecte. És cert que encara no havia començat el guió, però vaig haver d’inven­tar el seu per­so­natge, no estava pre­vist en un inici. Jo ja la conei­xia a través de les pel·lícules d’Almodóvar i con­si­dero que és mera­ve­llosa, té un enorme talent.

Bar­dem sem­pre ha fet saber que no es con­si­dera gaire guapo, però al film forma part d’un trio. Devia estar con­tent.
[Ria­lles] Encara que no s’ho cre­gui, ell resulta atrac­tiu a les dones. Està més obses­si­o­nat en el que pen­sen els altres. La seva obsessió és pen­sar què deuen pen­sar els altres més sobre ell que no pas sobre els seus pro­pis defec­tes. Mira, jo durant una set­mana vaig estar sor­tint amb una noia coixa. Jo ni me n’havia ado­nat, però ella estava obses­si­o­nada no tant amb la seva minus­va­li­desa com amb el fet que ella pen­sava que jo només estava pen­dent de la seva coi­xesa.

La pel·lícula ha tin­gut una bona entrada als Estats Units.
Sí, però s’ha de rela­ti­vit­zar. És un èxit d’una pel·lícula d’Allen. No es pot ni com­pa­rar amb els films que reben­ten la taqui­lla. Hi estic a anys llum. El que passa és que el tema “el nord-ame­ricà viatja a Europa” és un subgènere al cinema als Estats Units. Tot­hom somia anar-hi, perquè es pen­sen que amb un viatge d’aquest tipus es tro­ba­ran ells matei­xos, que tro­ba­ran coses inte­ri­ors que fins ara no havien des­co­bert. Per a nosal­tres és més lliure, menys repres­siva i més avant­guar­dista.

Per què sem­pre retrata el món burgès?
Perquè és molt fàcil por­tar-lo al cinema i riure-se’n. No tenen pre­o­cu­pa­ci­ons gaire com­pli­ca­des. No han d’estar pen­dents del men­jar sinó de man­te­nir el seu esta­tus social i de la cita amb el psicòleg.

Senyor Allen. Una última qüestió. Per què no fa una pel·lícula sobre el jazz?
Als Estats Units el jazz no pot ser un tema. No interessa a ningú. No saben què és. Només s’apre­cia a Europa.