Domini fosc i tempestat de flama

L’argu­ment d’aquesta història ens pre­senta una pare­lla que acaba de tenir el pri­mer fill. El seu punt fort (de la pare­lla, no pas del fill, que encara no arti­cula parau­les) és la con­versa: “De qual­se­vol tema en podem aixe­car un edi­fici dis­cur­siu”, diu ell, amb mani­festa iro­nia. Tre­ba­lla en un museu, com a tècnic informàtic. Ella ho fa en una empresa que pro­du­eix iogurts. S’havien cone­gut a la uni­ver­si­tat. La par­ti­cu­la­ri­tat dels dos pro­ta­go­nis­tes és que són eriçons. I el fill que tenen, doncs, no és un nadó, sinó un cadell d’eriçó, la “petita flama que ha incen­diat les nos­tres vides”.

La resta de per­so­nat­ges també són ani­mals. Un conill porquí, posem per cas, tre­ba­lla com a repar­ti­dor. És obès i puja esca­les amb un esbu­fec d’allò més anguniós. Una famosa rato­lina és una cap de brot ado­les­cent con­tra el canvi climàtic. Una gra­nota acaba d’acon­se­guir el poder, amb un ide­ari neta­ment d’ultra­dreta... Tot són ani­mals, bé que el lec­tor diria que no n’acaba de ser gaire cons­ci­ent, d’això. Vull dir que lle­geix la història, de dalt a baix, tenint al cap homes i dones, i no pas ossos polars, axo­lots o cigo­nyes, que són altres dels figu­rants que for­mi­gue­gen o papa­llo­ne­gen pel lli­bre. Jordi Nopca, doncs, no sem­bla que ens vul­gui ofe­rir una faula amb rere­fons moral, ni que vul­gui asso­ciar un deter­mi­nat ani­mal amb unes qua­li­tats con­cre­tes. Vull dir que no pretén alliçonar-nos sobre vir­tuts i, sobre­tot, defec­tes humans opo­sant, per exem­ple, l’astúcia de la gui­neu a la bon­ho­mia (és un dir) del coala. Els per­so­nat­ges ani­mals li per­me­ten una distància: ves­tei­xen com els humans, aca­ro­nen com els humans, s’empre­nyen com els humans, tra­ei­xen com els humans i també hi esti­men... però un eriçó és una espècie recon­cen­trada en ella mateixa, que té urpes, i pun­xes defen­si­ves, i un pèl aspre. Un poema d’Ida Vitale, Pequeño erizo, acaba afir­mant: “Y gris, el ter­ci­o­pelo del hocico pedía, / me pide aún la cari­cia posi­ble”. La pare­lla d’eriçons que pro­ta­go­nitza el lli­bre podria subs­criure, fil per randa, aquests dos ver­sos de la poeta uru­gua­iana. Sobre­tot, ell, el mas­cle, que sent més que no ella el buit de l’existència que ha obrat la pater­ni­tat.

A la feina, sense voler-ho, l’eriçó –que no deixa mai de con­si­de­rar-se un “error del sis­tema”– es veurà impli­cat en uns fos­cos afers de cor­rupció. Això el posa en una con­jun­tura ambi­gua: té un as a la màniga per poder extor­quir la seva cap, però, alhora, pot ser des­co­bert com un agent, ni que sigui indi­recte, de la cor­rupció. Com que, a més, té ínfu­les literàries, va escri­vint un lli­bre, una novel·la, que no acaba mai (és l’obra que lle­gi­rem nosal­tres, excepte el dar­rer capítol). Per aca­bar-ho d’ado­bar, fa soci­e­tat amb un amic seu, una musa­ra­nya, que tre­ba­lla com a edi­tor, tot i que es gua­nya més aviat les gar­ro­fes comer­ci­ant amb mari­hu­ana. La soci­e­tat, vull dir, va per aquesta banda, no per la literària.

Hi ha un gruix notori de la novel·la en què, en apa­rença, no passa res: tot gira a l’entorn dels esforços dels dos eriçons per com­pa­gi­nar la mater­ni­tat/pater­ni­tat amb les fei­nes res­pec­ti­ves. No és poca cosa. L’eriçonet ha amenaçat la seva esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal, ha dina­mi­tat els seus aco­bla­ments sexu­als, els ha xuclat la força i l’humor. Res que no passi en qual­se­vol altra família (humana). Però, tot d’un ple­gat, l’argu­ment s’acce­lera, i ja no para fins al final. L’eriçó pateix un pro­blema de salut, que serà molt més greu que no sem­blava. També can­viarà de feina, i començarà a tre­ba­llar per a un depar­ta­ment de la nova admi­nis­tració (mal­grat que, ideològica­ment, es troba als antípodes dels nous gover­nants). A ella, li han pro­po­sat un ascens labo­ral, que no pot refu­sar. I està molt com­pro­mesa amb la segu­re­tat de la rato­lina que mira de difon­dre una nova consciència sobre els perills gai­rebé ter­mi­nals a què s’enfronta el pla­neta.

Rere una certa apa­rença de relat inno­cent, El futur és una petita flama té molta mala llet. El retrat de la família jove de classe mit­jana és impla­ca­ble, perquè està deter­mi­nat per una soci­e­tat que can­via amb rapi­desa i que diríeu con­dem­nada a l’abisme. Nopca escriu molt bé, amb natu­ra­li­tat. Se ser­veix d’unes fra­ses breus, pre­ci­ses, que paren l’esti­let a frec dels ulls del lle­gi­dor. Hi he adver­tit algu­nes pica­des d’ullet a grans obres de la lite­ra­tura uni­ver­sal: Con­rad i les seves tene­bres, Mel­vi­lle i la seva renúncia a l’ordre ins­tituït... El pro­ta­go­nista, de ben jove, havia tin­gut un grup musi­cal. No escriurà mai una cançó que comenci: “Vindrà la mort i tindrà ulls de gra­nota”. I, tot i això, la gra­nota ha pujat al poder i les coses van adqui­rint un carés des­es­pe­rançador. És un món que com­par­teix massa l’ani­ma­li­tat del nos­tre. I que sem­bla ava­lar els ver­sos de Pavese: “Oh, esti­mada espe­rança, / aquell dia nosal­tres també sabrem / que ets la vida i ets el no-res”.