TEATRE
El Lliure col·lectivitza la salut mental amb el testimoni d’‘El peix daurat’
La directora de documentals, Anna Agulló Prieto, reelabora aquest muntatge que es va estrenar a l’Àtrium el 2023
L’actriu explica com va patir una crisi de salut mental en un cant a l’empatia
La directora de documentals Deconstruidos i Una caja cerrada, Anna Agulló Prieto, avui, és guionista, directora i actriu d’El peix daurat. Durant molt temps, va estar plantejant convertir el seu testimoni en un documental. Va optar per la solució que li feia més por: escriure-ho en clau de monòleg i interpretar-ho ella mateixa. Alumna de teatre de l’actriu Clara Segura li va enviar una primera versió llegida. La implicació “generosa” de l’actriu i directora va donar ales un projecte que es va acabar estrenant a l’Àtrium el 2023. Ara, la peça s’ha reelaborat amb una millor producció i s’estrena a l’Espai Lliure des de demà i fins al 20 d’abril.
Agulló va més enllà del seu cas. Entén que mostrar la seva vulnerabilitat l’enforteix i que això és catàrtic, tant per a ella com per als espectadors en general. Perquè, més enllà de descriure i representar el que va viure, assenyala com a motius, una exigència social que rebenta l’estabilitat dels ciutadans. Fuig de les etiquetes del diagnòstic perquè, en realitat “no són calaixos estancs”. Adverteix la diferent forma verbal per referir-se a algú que “té” una grip o un càncer amb els que “són” depressius, esquizofrènics o bipolars (diagnòstics de salut mental). En realitat, totes les malalties tenen un cert tractament que permet esmorteir-los, si no anul·lar-los.
L’objectiu d’El peix daurat és col·lectivitzar aquesta situació i denunciar que la societat afavoreix els problemes de salut mental. I és que el muntatge ensenya un viatge (de l’eufòria més absoluta a la depressió més tortuosa) a unes profunditats que, molt possiblement, molta gent podria compartir (potser a diferents capes). Per això, Anna Agulló encoratja i empatitza amb tendresa, tot convidant-les a “estimar-se més i millor”, apunta el director del Lliure, Julio Manrique. L’obra testimonial ha trobat una forma teatral que juga amb el present de la protagonista que explica el cas amb el seu passat quan va pati les crisis. Tot i explicar moments dolorosos evita “reviure-ho al 100%”.
La funció actual difereix en detalls del que es va veure a l’Àtrium: Els poemes que abans recitava en moments de crisi alhora que ho ballava, ara es diuen amb una veu en off, mentre ella es mou amb les passes que li havia proposat Lali Ayguadé, en la versió original. Ara, la música de Clara Peya amb cançons de la mateixa testimoni a més de Miquel Enciso, Guillem Torà i Rubén Prieto es complementa amb el vídeo de Francesc Isern i l’espai sonor de Damien Bazin. L’actriu admet una certa sorpresa de molts espectadors que li han dit que tornaran a veure el muntatge reelaborat. Li produeix una certa perplexitat perquè, confessa “jo mai he repetit una obra de teatre”.