“Marxar tan jove i obrir-me al món em va canviar la vida”

Gerard Oms: Per mi, és una pel·lícula que se sosté en un dubte cons­tant i nosal­tres acom­pa­nyem el per­so­natge en aquest dubte. Una peri­o­dista fa un parell de dies em va dir una cosa que em va agra­dar: no és una pel·lícula que expli­qui mol­tes coses, sinó que acom­pa­nya algú que està patint, que té dub­tes, que fa pas­sos enda­vant i pas­sos enrere, i com que l’espec­ta­dor està molt engan­xat al per­so­natge, doncs viatja amb ell en aquest dubte. I això m’agrada, en un món en què tots són titu­lars, tots són click­baits, tot és blanc o negre i costa tant anar als gri­sos per mati­sar, sos­te­nir-se en el dubte... I aquesta és una història que se sosté en un dubte, i en el dubte es pot mati­sar i en el dubte jo crec que hi ha res­pos­tes també.

Mario Casas: Sí, va ser sem­pre la idea de Gerard. Gerard no volia fer una pel·lícula expli­ca­tiva, amb mol­tes res­pos­tes. El cinema que a ell li ha agra­dat sem­pre és així, que tu facis el viatge i tre­guis les teves pròpies con­clu­si­ons, com les pel·lícules dels Dar­denne. Un altre tipus de cinema, social a més, amb uns temes que toquen de manera dife­rent a cadascú, segons el teu viatge per­so­nal o les referències vitals. Nosal­tres hem creat molts per­so­nat­ges junts, ell com a acting coach, abans de fer la pel·lícula, i sem­pre evi­tem crear per­so­nat­ges que siguin molt expli­ca­tius.Quan tre­ba­llem els guions dels per­so­nat­ges, el pri­mer que fem és començar a treure tot allò expli­ca­tiu. Després els direc­tors et dei­xen o no.

G.O.: I en aquest cas era impor­tant no subrat­llar, perquè al final és la història d’una per­sona que ha callat durant molts anys, que ha man­tin­gut un silenci tota la vida, i no m’ima­gi­nava que aquesta per­sona de cop i volta comencés a expli­car el que li passa. Era una per­sona que havia de sos­te­nir des del silenci. Ell comença en un lloc de molt soroll, però quan arriba al silenci, hi ha molt silenci a la pel·lícula, és on ell pot pen­sar, refle­xi­o­nar, anar endins, obser­var. És un per­so­natge que s’ha dei­xat empor­tar pel cor­rent tota la vida, que ha adop­tat l’ideal que s’espe­rava d’ell o el que ha here­tat o el que es pen­sava que havia de ser per encai­xar en un grup. I en el moment en què es desprèn d’aquest grup, d’aquest soroll, hi ha l’opció de començar a veure des d’un altre lloc.

G.O.: Sí, per això la pel·lícula comença en el fut­bol, perquè té una cosa molt de tribu, molt de pertànyer, que d’altra banda és pre­ci­osa. Ell comença la pel·lícula amb tota la dis­fressa posada, pin­tat. Emmar­car-lo en aquest món tan de per­ti­nença era interes­sant per treure’l d’aquí i per començar a crear un arc encara més gran, no només treure’l d’aquest grup, sinó també d’un marc tan hete­ro­nor­ma­tiu. Per tant, el punt de par­tida del per­so­natge, per des­xi­frar-lo bé, era aquest, i així el viatge era més èpic per expli­car bé la història.

M.C.: Sí, hi ha alguna cosa de sor­tir. Vital­ment, crec que és impor­tant sor­tir de la zona de con­fort. A mi, per exem­ple, em va pas­sar amb 18 anys, jo vivia aquí, a Bar­ce­lona, estic molt arre­lat a la família, sobre­tot als meus pares, a la meva mare, és una figura molt impor­tant per a mi, i amb 17, gai­rebé 18 anys, me’n vaig anar a estu­diar inter­pre­tació a Madrid i a sor­tir com­ple­ta­ment de la zona de con­fort. Mar­xar i obrir-me al món sent tan jove em va can­viar la vida per com­plet. Comen­ces a pen­sar per tu mateix, i més en aquesta edat. Ales­ho­res, jo crec que moments pun­tu­als de la teva vida, crec que has d’apar­tar-te i sor­tir de la zona de con­fort i obrir-te al món, jo crec que és part de la vida.

M.C.: No, al final el català és en mi. He vis­cut aquí des dels qua­tre als divuit anys, la meva àvia viu aquí, els meus millors amics de la infància són aquí, lla­vors... Jo crec que ha estat tor­nar a casa, tor­nar a la meva infància, a aquesta ado­lescència que de vega­des par­lem, i tor­nar al meu lloc, a la meva segona casa. Ales­ho­res, al revés, en tenia ganes.

G.O.: Jo des del prin­cipi li vaig dir: “Si escric alguna cosa serà un per­so­natge en català”, i em va dir: “Enda­vant!”

M.C.: Sí, és clar. Quan un surt d’on està segur i on té xarxa, aquesta xarxa des­a­pa­reix i fa molta por. Era molt jove en el meu cas. Em vaig bus­car la vida en una empresa, tru­cant per telèfon, en una empresa de neteja, venent pro­duc­tes... Em vaig posar a bus­car pis, no en tro­bava, vaig coin­ci­dir al mateix pis amb dues per­so­nes que en bus­ca­ven i vam deci­dir bus­car-ne junts, quan ens acabàvem de conèixer. Ser­gio té molt aquesta cosa que no es con­forma, aquest ímpetu de tirar enda­vant. Si no tens una insistència o un ímpetu, el món et menja, t’engo­leix. Vaig apren­dre això, a evi­tar que el món m’engolís.

G.O.: Té a veure amb la passió, també. És evi­dent que hi ha una passió allà, i la passió empeny. A pesar que el per­so­natge ho passa mala­ment, crec que és una pel·lícula de molta llum. Té molt d’humor. Per mi és un cant a la vida. Era impor­tant retra­tar l’humor i la llum també a la classe tre­ba­lla­dora, sense roman­tit­zar-la. Mos­trar que la classe tre­ba­lla­dora també riu, també s’ho passa bé. Jo vinc de classe tre­ba­lla­dora, la meva mare ha tre­ba­llat en una fàbrica tota la vida, i jo havia vist poc al cine retrats de la classe tre­ba­lla­dora des d’un lloc de llum. La vida empeny, sem­pre hi havia una mirada molt con­des­cen­dent cap a la classe tre­ba­lla­dora, com mirant la víctima, una mirada molt ele­vada, i jo volia una mirada molt horit­zon­tal, i crec que això hi és a la pel·lícula, i em fa feliç.

G.O.: No, és ficció. Real­ment, l’inici és l’única part fic­ci­o­nada de la pel·lícula. Jo no vaig anar a Holanda per un par­tit de fut­bol, vaig anar-hi en tren i punt, i quan vaig arri­bar allà, vaig donar expli­ca­ci­ons.

G.O.: El meu pare és molt perico, per tant, m’he sen­tit de l’Espa­nyol tota la vida. El meu avi era del Barça, també he sigut culer, con­visc amb els dos clubs. És rar, és una dua­li­tat molt difícil de por­tar, però real­ment exis­teix. Però des que el per­so­natge es queda als Països Bai­xos, pràcti­ca­ment tot el que li passa té a veure amb la meva vida, amb el meu viatge per­so­nal. El Mario no té la volun­tat d’imi­tar-me a mi, d’inter­pre­tar-me, però les coses que li pas­sen al per­so­natge són molt el que em va pas­sar a mi, la gran majo­ria. Fins i tot vam estar rodant als matei­xos llocs on jo vaig ren­tar plats, als matei­xos bar­ris on jo vaig viure, l’alberg de l’inici on passa la pel·lícula és on jo vaig dor­mir, hi vaig viure un mes i mig, l’Ins­ti­tut Cer­van­tes és el lloc on anava a pas­sar menys fred, em dona­ven cafè gra­tis, podia lle­gir La Van­guar­dia i El País, par­lava en espa­nyol... Jo vaig arri­bar a Holanda un mes de setem­bre o octu­bre, en època de plu­ges, i era molt dolent el clima, plo­via cada dia, feia molt fred, no tenia feina, no tenia lloc on viure, era molt hos­til... I això a la pel·lícula hi és, és exac­ta­ment el que em va pas­sar a mi.

M.C.: Nosal­tres ens vam conèixer fa gai­rebé 6 anys a No matarás, Gerard em feia d’acting coach. A par­tir d’aquí ens fem col·legues inse­pa­ra­bles, també en la vida per­so­nal. A la feina, he seguit pre­pa­rant tots els meus per­so­nat­ges dels últims anys amb ell. Quan vam pre­pa­rar No matarás, feia un mes que el conei­xia i li vaig dir que té tota la fusta de ser un direc­tor, i un molt bon direc­tor, a part de direc­tor d’actors. Ell tenia una visió sobre el tipus de cinema que li agra­dava, el dels Dar­denne, un cinema auto­ral. Lla­vors li vaig dir que si escri­via alguna cosa en el futur, jo la faria, inter­pre­ta­ria el per­so­natge i faríem el viatge junts. I així ha estat. Volia com­par­tir amb ell un viatge cap a la direcció, el viatge de fer la seva pri­mera pel·lícula. Som amics, i a mi també va acom­pa­nyar-me quan vaig diri­gir Mi sole­dad tiene alas. Som amics, ens res­pec­tem molt, ens esti­mem, hi ha alguna cosa en comú entre nosal­tres.

G.O.: Perquè hem de col·locar la pel·lícula d’alguna manera al mapa. No està escrita des d’aquest lloc. Quan l’has vista, sense tenir-ne ni idea, saps per­fec­ta­ment que és una cosa que es va des­gra­nant a la pel·lícula. Però penso que està bé també posar-la al mapa, que la gent pugui ubi­car d’alguna manera la pel·lícula. També ho hem expli­cat perquè no és l’únic tema de la pel·lícula. Crec que s’obre a altres llocs, més uni­ver­sals. Hi ha una crisi d’iden­ti­tat sexual del per­so­natge, però al final la història per sobre de tot parla d’algú que està patint i que neces­sita apar­tar-se per dei­xar de patir, mirar-se des d’un altre lloc. I és una pel·lícula abso­lu­ta­ment tra­ves­sada per allò social, per la classe, per la consciència de classe, per l’experiència de migrar. Molta gent se’ns ha apro­pat i ha com­par­tit experiències de migració. Experiències més dures, evi­dent­ment, perquè n’hi ha de molt dolo­ro­ses, i experiències més pro­pe­res a les del Ser­gio. Espa­nyols o cata­lans que van emi­grar al nord d’Europa a la crisi del 2008 per bus­car una feina millor. La pel·lícula és gene­ra­ci­o­nal, parla d’una gene­ració, està emmar­cada en aquest moment per una raó històrica. I també és una pel·lícula d’una gene­ració, que és la meva, que en aquest tema de la iden­ti­tat sexual, vam començar a tenir les pri­me­res rela­ci­ons sexu­als i afec­ti­ves a vega­des en llocs peri­llo­sos, d’ama­gat, lluny de casa, amb gent des­co­ne­guda, i això té a veure amb la falta de visi­bi­li­tat. Aquesta és la raó perquè jo he fet aquesta pel·lícula. S’ha de posar llum a totes les zones fos­ques. Prou d’ama­gar-se. I també hi ha alguna cosa política de dir que la pel·lícula va d’això, ja prou d’ama­gar-se. Ales­ho­res, m’agra­da­ria dir-ho al món també, fer-ho visi­ble, i que molta gent pugui veure una per­sona com Mario també en aquest rol. Ell té un alta­veu, és un actor molt cone­gut i admi­rat, i que ell faci un paper així com han fet altres grans actors de la història del cine, Bar­dem, Ban­de­ras, Jake Gyllen­haal, Heath Led­ger... Em fa molt feliç que hagi sigut ell qui hagi fet la pel·lícula.

M.C.: És un per­so­natge que al final el pre­pa­res igual que qual­se­vol altre, però és veri­tat que està trac­tat d’un lloc que a mi m’agrada molt. El tema, aquest des­co­bri­ment o aquesta accep­tació, no és una accep­tació només de la sexu­a­li­tat o de qui és la seva iden­ti­tat, és més qui soc real­ment. Jo crec que és el que m’agrada de com Gerard tracta el per­so­natge. És una cul­mi­nació de mol­tes altres coses que aca­ben en això tan impor­tant que és la sexu­a­li­tat, però fins a arri­bar-hi ha hagut de pas­sar per mol­tes altres coses, d’accep­tació des d’altres llocs.

G.O.: Sí, ho apunta molt, jo penso. Mira, jo quan vaig arri­bar allà, i és el que li passa al Ser­gio també, la gent que més em va aju­dar va ser la que estava als mar­ges, la gent que no tenia certs pri­vi­le­gis. I es van por­tar molt bé amb mi. Em van donar feina, em van acom­pa­nyar, em van donar una casa, em van dei­xar pagar més tard... Crec que sí, la gent és bona. Jo crec que el món és més bo que dolent. Si no fos així, ens hauríem extin­git, segur, com a espècie. I crec que par­lar de la bon­dat, i aquesta pel·lícula ho fa, és impor­tant, enfront al dis­curs de l’odi, a cer­tes polítiques tan peri­llo­ses que estan a l’aguait. Crec que és bonic fer una pel·lícula per com­ba­tre això, que advoca pel res­pecte, la bon­dat, mirar l’altre amb amor, amb empa­tia... I mirar-se un mateix també des d’un lloc més bonic, més d’amor.

M.C.: Quan fas aquests viat­ges dels que parla la pel·lícula, ens ha pas­sat a tots els que l’hem fet, jo crec que un aprèn a res­pec­tar. I això per a mi és de les coses més impor­tants, i el pri­mer que es perd. Amb aquests viat­ges et veus en llocs que aprens a res­pec­tar.