“Pilat, allibera Barrabàs”

La Passió d’Olesa manté el repte d’omplir el més d’un miler de loca­li­tats de cada funció. La tem­po­rada va començar el 16 de març i s’allar­garà fins a l’1 de maig. En el repte d’anar reno­vant for­mes per interes­sar el públic, han creat aquest any La Passió expe­ri­ence: una opor­tu­ni­tat immer­siva en què la com­pa­nyia con­vida un grup limi­tat d’espec­ta­dors a viure l’obra des de dins, tant al backs­tage com als esce­na­ris. Roser Mont­ser­rat, mem­bre de la junta de l’enti­tat, explica que aquesta opor­tu­ni­tat ja es feia anys enrere amb amics de mem­bres de la com­pa­nyia, sovint com a reacció als espec­ta­dors que els con­fes­sen després de veure l’obra: “No m’ho espe­rava.” La següent pre­gunta que hi va asso­ci­ada és: “Com ho feu?” Ara, amb prèvia com­pra d’entrada i pas pel came­rino, on se’ls cedeix ves­tu­ari a mida per sor­tir a l’esce­nari, hi ha espec­ta­dors que vol­ten per l’inte­rior del tea­tre acom­pa­nyats i quan pugen a escena poden salu­dar l’arri­bada de Jesús a Jeru­sa­lem, i al cap de ben poca estona dema­nar que cru­ci­fi­quin Jesús o que s’alli­beri Bar­rabàs.

La família de la Passió té molt assu­mit el repte logístic de cada funció. I deixa boca­ba­dats els que com­pro­ven la dimensió immensa de l’esce­nari (pot tenir una boca d’uns 25 metres, cal­cula Helena Gassó, que ja ha par­ti­ci­pat en una experiència simi­lar). Ara, hi ha esce­nes en què es viu la funció en pri­mera per­sona (amb grups que sem­pre superen les 50 per­so­nes, de poble) i d’altres que no es poden seguir: que­dar-se entre bas­ti­dors és alta­ment perillós pel con­tinu trànsit d’ele­ments esce­nogràfics. Per això, les per­so­nes que s’apun­tin a La Pasió expe­ri­ence sem­pre van acom­pa­nya­des d’un guia. Les esto­nes d’espera es reso­len pels pas­sa­dis­sos o el bar que es reserva només als artis­tes. Però no és pre­o­cu­pant no poder seguir l’obra en directe perquè hi ha unes pan­ta­lles que per­me­ten veure en quina escena es tro­ben i perquè són els matei­xos actors que poden expli­car i reci­tar les esce­nes que inter­pre­ten els pro­ta­go­nis­tes a l’esce­nari. De fet, al cos­tat de la legió d’intèrprets, hi ha altres equips, també molt més nom­bro­sos de l’habi­tual, de tècnics i de tra­mo­ies que van pre­pa­rant l’esce­nari per a les esce­nes poste­ri­ors. Mont­ser­rat veu bona la referència cas­te­llera: perquè hi ha posi­ci­ons dife­rents en una cons­trucció i totes són indis­pen­sa­bles per defen­sar-la.

Un dels rep­tes de la Passió és actu­a­lit­zar-la: durant la pandèmia, per exem­ple, van revi­sar el text i van fer una adap­tació menys mara­to­ni­ana. Ara, la funció es pot veure en poc més de dues hores amb un entre­acte de 15 minuts. Gassó admet que, en la seva pri­mera experiència, li va tocar lle­var-se més d’hora que un dis­sabte nor­mal, però que va tenir temps de sumar-se al ver­mut del mig­dia.

El tea­tre, efec­ti­va­ment, també expe­ri­menta amb sis­te­mes immer­sius. Hi ha pro­pos­tes en què l’espec­ta­dor entra a l’esce­nari i els intèrprets l’envol­ten (com ara el Next to nor­mal a l’IDEAL, 2022), o bé altres en què tot és un joc amb el públic par­ti­ci­pant. L’únic mun­tatge que pot recor­dar la pro­posta d’Olesa és la invi­tació del tea­tre judi­cial Tes­ti­moni de càrrec (2015), en què, pun­tu­al­ment, en cada funció hi pujava públic, ben dis­fres­sat, a seguir tot el judici des de l’escena. I, al final, dona­ven el vere­dicte (que no podien can­viar, és clar!)

Pot ser La Passió expe­ri­ence una forma d’ampliar artis­tes que s’inte­grin en el repar­ti­ment? Fins ara, la majo­ria de les per­so­nes vin­cu­la­des a aquest mun­tatge hi són per tra­dició fami­liar i d’altres perquè s’hi apun­ten arran d’amics que ja hi estan impli­cats. No pre­o­cupa pas la reno­vació del plan­ter. Aquesta relació amb el tea­tre fa que hi sovin­te­gin per­so­nes que més enda­vant vol­dran fer altres mun­tat­ges ama­teurs o, fins i tot, que s’hi vul­guin dedi­car pro­fes­si­o­nal­ment. D’Olesa han sor­tit artis­tes com ara Joan Font, ànima de Come­di­ants (que recu­pera el seu El vene­dor de fum, del 24 al 27 d’abril al Tea­tre Akadèmia). Roser Mont­ser­rat recorda que el tea­tre es manté actiu al llarg de l’any amb acci­ons dife­rents: com ara l’entrega de reco­nei­xe­ments als Bom­bers o bé un con­curs de dansa urbana. O es pot omplir fins a la ban­dera per a la gra­vació del pòdcast La sotana, com recorda Gassó, que hi va anar d’espec­ta­dora.

Les pro­pe­res fun­ci­ons de la Passió seran el 18, el 26 d’abril i l’1 de maig. Mont­ser­rat acla­reix que hi ha papers que estan doblats i tri­pli­cats, fet que per­met que cadascú pugui con­ci­liar tra­dició i vacan­ces. La pri­mera referència escrita de la Passió d’Olesa es remunta al 1538, fa quasi 500 anys. Amb el pas del temps, la tra­dició va esde­ve­nir un impor­tant espec­ta­cle tea­tral, patri­moni del país, que ha trans­cen­dit amb escreix allò que en ori­gen era vin­cu­lat al període de Set­mana Santa a Cata­lu­nya. Avui, el reclam con­ti­nua sent mul­ti­tu­di­nari per als espec­ta­dors. Com en els grans mun­tat­ges de Dagoll Dagom, es mun­ten auto­cars sen­cers per apro­par el públic a Olesa. Però això no treu que hi hagi fórmu­les per cap­tar nou públic. Per exem­ple, s’ha mun­tat una cam­pa­nya en for­mat qüesti­o­nari d’Ins­ta­gram per com­pa­rar aquesta repre­sen­tació amb sèries o pel·lícules. Aques­tes tar­ge­tes es poden tro­bar pels comerços d’Olesa. Qui diu “Pare, per­dona’ls, que no saben el que fan?” A més de la Passió, hi apa­reix El padrí i Suc­ces­sion. I deixa el lema ben clar: “Si no ho tens clar, pot­ser que vin­guis a veure’ns”. Qui­nes altres sèries famo­ses podrien recor­dar aquest “Alli­bera Bar­rabàs?”. L’Expe­ri­ence està ser­vida.