“Pujol té moltes capes, reduir-lo als fets del 2014 seria fer molt curt”

Sí, exactament. Tot i que sense l’ajuda dels nostres coproductors de Lastor i sense el suport de TV3 i tota la pesca, la pel·lícula no s’hauria pogut finançar. Les pel·lícules en català i de temàtica estrictament catalana tenen dificultats per viatjar i, per tant, també tenen dificultats per trobar finançament. No ha estat fàcil, i sense una ferma voluntat de fer-la no hauria estat possible.

Meva. Pensàvem idees i jo vaig dir que el gran tema que hi ha a Catalunya és en Pujol. No el cas Pujol, només, sinó la figura de Jordi Pujol. I això va ser fa cinc anys, el 2020. He estat buscant al correu electrònic i he trobat un mail ja dient-ho i pensant de què podria anar la pel·lícula i tal del 2020.

No. Té a veure amb què després vam estar un any donant voltes al guió, després buscant finançament, després buscant director, finalment rodant i després del rodatge un any de posar la pel·lícula a punt, perquè el rodatge va ser senzill, era tot virtual, en un plató, però després, en canvi, el procés posterior ha estat molt laboriós.

L’he vist en múltiples rodes de premsa, al Parlament, en viatges oficials... Qualsevol informador polític de Catalunya ha d’estar d’acord que és una figura fascinant. I això, combinat amb l’enorme influència i poder que ha tingut a Catalunya i la dimensió de la seva, entre cometes, baixada als inferns el 2014, fan que sigui un personatge molt interessant. Però és un personatge que té moltes capes i està bé explicar-les totes, perquè en el cas de Pujol, reduir-lo als fets del 2014 seria quedar-se molt curt i quedar molt coix en el retrat del personatge. I, per tant, jo creia que aquesta pel·lícula era una oportunitat no només per explicar, en part, el Procés, explicar la relació Catalunya-Espanya, explicar com actua l’Estat quan se sent amenaçat, sinó també per explicar el model de gestió i de lideratge de Jordi Pujol i explicar també, a través del seu passat, les diverses capes del personatge.

Totalment. Caldrà veure què en quedarà, quin és el llegat. Aviat sabrem si n’ha quedat gaire cosa o no, del Procés. Però en aquell moment va alterar el sistema de partits i va mostrar una cara del poder democràtic espanyol poc agradable, per dir-ho així, cosa que encara estem veient aquests dies en la comissió de l’operació Catalunya. Per tant, sí, va ser un canvi molt important, però el Procés també va ser un canvi de rasant per al catalanisme, de trobar-se amb una paret que creia que podia saltar per vies democràtiques, i també es va trobar amb una sèrie de limitacions que potser no sospitava que tenia. Va ser una lliçó per a molta gent.

Això és casualitat [riu].

El títol no, perquè hi ha una connotació religiosa, però també una de familiar. I jo crec que, sense entendre la dinàmica familiar, és molt complicat entendre la figura de Pujol i tot el que va passar. La veritat és que trobo que el títol li va com anell al dit.

Totalment. El que passa és que no sé si és ben bé cert o és que em faig gran i idealitzo el passat. Però jo, quan penso en Pujol, Maragall, González, Arzallus... Uau! I especialment comparat amb el d’ara. Però també és veritat que eren temps més heroics, no? Era la transició, veníem del franquisme... I tots érem més impressionables, tant per edat com perquè la nostra democràcia era més jove. No sé fins a quin punt és objectiva aquesta impressió.Però jo crec que, especialment en el cas de Catalunya, Pujol i Maragall són dos monstres polítics, molt diferents, però que no sé si trobarem un duel de titans polítics aviat com aquest.

Jo crec que Pujol és un patriota, però tots els patriotismes, com tots els idealismes, tenen una part d’egoisme subjacent, d’egolatria subjacent. L’idealisme exacerbat et pot portar a pensar que el millor per al país o per al col·lectiu és el millor per a tu, i viceversa. I en el cas de Pujol jo crec que en un cert moment va arribar a pensar que el més important per a Catalunya era que ell manés, tenia Catalunya al cap i tal.No és tan estrany que els polítics pretenguin identificar-se amb el país que governen. No és privatiu de Jordi Pujol. Però jo crec que Pujol és evident que ha jugat a identificar-se amb el país, a identificar el seu govern o el seu partit amb el país, i és clar, això té riscos, perquè si les coses van malament, aleshores és tot el país qui en rep les conseqüències. Però hi ha molts altres polítics que han caigut en el mateix defecte, i de vegades són els més idealistes. Això ens indica que les coses bones poden derivar en dolentes, i les dolentes poden derivar en bones. És difícil identificar el bé i el mal en política.

No ho sé. Jo crec que, si el van matar, ressuscitarà. Hi ha hagut una rehabilitació parcial de la seva figura a través de Junts, però també el president Illa l’ha rebut a Palau. I no dubto que quan arribi el moment hi haurà un comiat presidencial per a Pujol. La decepció evident que hi va haver per a molta gent, quan van passar els fets de 2014, va fer que s’esborrés una mica la resta del personatge i això inevitablement tornarà a aflorar. I, per tant, la figura de Pujol no acaba el 2014.

Jo crec que tornarem a veure la fotografia sencera, exactament.

Sí, era l’element que ens podia fer que la pel·lícula fos atractiva, poder mirar pel forat del pany. Hem intentat documentar-nos molt, llegir tot el que s’havia de llegir al respecte, i després omplir els forats que ens dona la realitat amb ficció probable.

No, perquè no estava segur que això ens acostés a la veritat. Però no per maldat, eh? La natura de les humana és així. Els testimonis presencials tots parlen des d’un punt de vista personal, i no tinc per què fiar-me més d’ells que d’algú altre. Començant pels propis Pujol, vull dir que...

Exactament.

Jo crec que hi ha dos o tres moments amb humor. Tampoc soc un humorista, jo. He fet programes d’humor, crec que se’m dona bé. L’humor a vegades és una eina collonuda, però de vegades fa nosa. Jo no tenia cap gana de fer ara una pel·lícula d’humor. Tenia ganes de fer una pel·lícula d’un altre tipus. Jo també tinc diverses capes, com el Pujol.

Espero que sí, o que almenys desperti la curiositat de la gent. Amb Parenostre no n’hi ha prou per conèixer la vida de Pujol. Però és un primer pas, jo crec, perquè la gent pugui entendre que el que va passar el 2014 no és una cosa que floreix espontàniament, sinó que té unes causes, algunes remotes, i d’altres més pròximes, més conjunturals, com és el Procés independentista i tot això, i també els tripijocs financers de Convergència Democràtica. I en el cas de Pujol hi ha tota la seva biografia que ens dona moltes pistes de per què va passar el que va passar. Jo espero que la gent surti al cinema preguntant-se qui va ser Pujol per a mi? Qui va ser Pujol per a nosaltres? Perquè és una pregunta que ha quedat sense resposta i és estrany amb l’omnipresència que va tenir el personatge. I m’agradaria que la pel·lícula contribuís a aquest debat.

No em consta, no ho crec. No, perquè no s’ha estrenat.

No, no l’ha demanat. Si l’hagués volgut veure en una projecció privada, per descomptat, li hauríem ofert. De fet, ell fa un parell de mesos em va demanar de veure’ns, en teoria per comentar un article de l’Ara, o no sé què. Jo vaig pensar que era per la pel·lícula. Però poc després van anul·lar la reunió, sense explicacions. Per tant, no ho sé.