El TNC denuncia els exilis a ‘La tercera fuga’

Victoria Szpunberg debuta a la Sala Gran del TNC amb una epopeia que parteix de la seva família. La tercera fuga en narra dues i deixa una tercera en el rovell del muntatge, que descobrirà l’espectador. Expliquen capítols de la història, des de les vivències anònimes dels exiliats, en un daltabaix emocional que va de l’humor i la bellesa a la crueltat i el dramatisme de la mort i la supervivència.

Clara Segura i el músic Carles Pedragosa capitanegen un repartiment de 13 intèrprets que toquen en directe i actuen multiplicant personatges en cada quadre que representen les tres famílies: la del pogrom jueu d’Ucraïna als anys vint, que s’escapa de la mort amb un vaixell que la porta a Buenos Aires; la que fuig de les detencions i assassinats (“30.000, que avui l’actual president argentí qüestiona”, diu Szpunberg), el 1976, a Buenos Aires, i la de Barcelona el 2022, quan acaba l’obra. La tercera fuga s’estrena dijous vinent i es podrà veure fins a l’1 de juny. L’autora i directora (que ha tingut la col·laboració d’Albert Pijuan en l’escriptura) vol homenatjar les persones víctimes de les expulsions del passat i del present, com ara “els palestins de Gaza i els ucraïnesos d’avui”: l’obra es tanca amb la invasió russa d’Ucraïna.

La directora del TNC, Carme Portaceli, ha ofert l’oportunitat a l’autora de pensar en gran. Efectivament, Szpunberg i Pijoan es van imaginar gravant imatges de ciutats devastades, amb Clara Segura de protagonista, per complir les expectatives d’espectacularitat de la Sala Gran. “No ha calgut“, admet Pijoan. La directora (que reconeix que la fórmula és incorporar a l’equip persones més intel·ligents i més sensibles que una mateixa i escoltar-les) comenta que el repte ha estat explicar una història dura però “que fos bonic”. Per això, defineix l’escenografia de “preciosa, no espectacular”.

Amb Portaceli, s’han anat prodigant les direccions femenines a la Sala Gran. Però, pel que fa a text, es limita a dramatúrgies (majoritàriament d’Anna Maria Ricart) d’autores com ara Víctor Català. De dramaturgues contemporànies a la Sala Gran, només hi ha el cas de Yasmina Reza (Una comèdia espanyola, 2009).

La tercera fuga té Segura de cap de cartell, però en realitat es tracta d’un muntatge coral en què tots els 13 intèrprets són protagonistes. Les tres històries es vehiculen a través de l’actriu, però no fa el paper de narradora (com a La trena, que ella mateixa va dirigir i que tornarà al Goya a la tardor). Per Segura, l’obra interpel·la com les decisions dels avis porten conseqüències als seus descendents, amb la qual cosa aquesta epopeia és un”homenatge al llegat”.

L’equip d’intèrprets el completen Sasha Agranov, Emma Arquillué (“el repte és explicar el viatge traumàtic que mai haurem viscut”), Anna Castells, Marc Joy (“l’obra necessita de molta escolta entre nosaltres perquè llisqui el llenguatge”), Olga Onrubia, Carles Roig, Biel Rossell, Fede Salgado, Magalí Sare, Sergi Torrecilla (“hi ha un compromís molt bèstia amb l’avui que permet entrar per una escletxa temporal” a aquests capítols íntims) i Ton Vieira. “No hi ha papers petits”, insisteix Szpunberg.

Portaceli celebra el nivell de dramatúrgia contemporània a Catalunya. I es comprova amb l’observació de la cartellera actual: Clàudia Cedó presenta Fantàstic Ramon a la Fabià Puigserver; Cristina Clemente signa Dones de ràdio (Villarroel); Lapònia (Condal), i la reposició de La paella dels dijous (Texas, al juny). Szpunberg, que recuperarà L’imperatiu categòric al Lliure i que dos anys enrere havia estrenat El pes de cos (Sala Petita), admet que el seu punt de vista femení hi és perquè “és una mirada transversal que escolta i dona espai a tothom.”

La idea de la trama neix de quan la seva filla, adolescent, li va preguntar pel cognom. Això la va obligar a retrocedir 100 anys, a la Ucraïna soviètica.