El pragmatisme republicà
L’historiador Pau Vinyes publica una biografia de Jaume Carner, ministre d’Hisenda durant la Segona República
El llibre destaca el seu paper com a ideòleg de l’impost sobre la renda i president de la comissió de l’Estatut
“Caurà molt bé en el món financer i bancari, tan maltractat per [Indalecio] Prieto [...]. A més a més, amb un català d’aquest perfil, m’allibero de tractar amb Esquerra i donar-li res. Perquè, a [Jaume] Carner, tot i que no és d’Esquerra, no li poden posar cap impediment.” L’anotació anterior apareix en les Memòries polítiques de Manuel Azaña, president del tercer govern de la República. Carner no era la primera opció d’Azaña per cobrir el buit que havia deixat Prieto al capdavant del Ministeri d’Hisenda (preferia Salvador de Madariaga), però el perfil del polític vendrellenc li permetia alliberar-se de “tractar amb Esquerra”. Azaña també va deixar anotada la negativa inicial de Carner, que es va mostrar sorprès per la proposta, però, igualment, la bona impressió que va treure’n després de la primera conversa, sobretot després d’escoltar el “criteri rígid en matèria de pressupostos” que volia aplicar, amb la idea “d’estabilitzar la moneda i conduir al ressorgiment econòmic del país”, tal com explicaria pocs dies després en una entrevista al diari La Veu de Catalunya.
Carner va concebre la seva tasca al capdavant del Ministeri d’Hisenda com una via per donar estabilitat al nou règim: “Tinc molta confiança –explicava– que la República no ha de causar cap estrall en cap sector de l’economia nacional, es restablirà la confiança ràpidament i començarà un període de pau i prosperitat.” Un dels puntals de la seva acció va ser la reforma fiscal. De fet, ha passat a la història com l’ideòleg de l’IRPF actual. En un discurs que va fer al Congrés dies després de prendre possessió del càrrec, explicava que la reforma “ha de conduir a la transformació total de la hisenda pública, perquè [...], a mesura que es desenvolupi l’impost sobre la renda, s’hauran d’anar eliminant i discriminant els altres impostos que avui són la base dels ingressos de l’Estat”. Carner, però, no va veure concretat el seu projecte. El febrer del 1933 van detectar-li un càncer que el va obligar a abandonar el càrrec i que l’acabaria portant a la mort el 26 de setembre del 1934.
Una nova biografia
El protagonisme que va assolir Jaume Carner contrasta amb la falta d’estudis sobre la seva trajectòria. A banda d’un treball de l’historiador Alfred Pérez-Bastardas i un altre de l’economista Maria Teresa Costa i Campí, fins avui només disposàvem del retrat que va fer-ne Josep Maria Poblet el 1977. L’historiador Pau Vinyes (Barcelona, 1964) n’ha traçat una nova biografia, editada per la Fundació Irla, que des de fa anys persevera en la tasca de recuperar la memòria republicana. Vinyes dedica una bona part del llibre al període obert el 14 d’abril del 1931, quan Carner va tornar a la política després d’un llarg parèntesi en què s’havia centrat en els seus reptes empresarials. En una entrevista publicada al setmanari La Rambla, el polític vendrellenc explicava els motius d’aquest retorn a la primera línia: “No podem sostreure’ns del deure de contribuir amb totes les nostres forces a la creació de la nova vida que ara comença.” L’etapa republicana era una oportunitat per fer realitat els ideals que l’havien dut a la política: “Enteníem i sentíem que mentre governés Espanya la dinastia que començà Felip V amb el Decret de Nova Planta, no teníem cap confiança que la nostra terra recobrés la seva llibertat col·lectiva.” La trajectòria de Carner, que s’havia iniciat el 1899 al Centre Nacional Català, s’havia projectat en la Solidaritat Catalana el 1907 i s’havia consolidat des del seu escó al Congrés (que va mantenir fins al 1916), era un bon exemple de compromís republicà i catalanista.
Carner va voler participar en la política republicana aportant tot el seu bagatge. Primerament, com a president de la Diputació Provisional de la Generalitat, que s’encarregaria de redactar el projecte d’Estatut. En el discurs que va fer en el moment de ser escollit, proclamava la voluntat que “la nostra sigui l’obra de tot el poble català, en la seva unitat, en la seva variada complexitat dels seus sentiments i interessos, dels que tenim el deure de recollir la seva resultant per bastir el nou edifici que cal construir”. El text que va redactar la comissió i que va avalar la ciutadania a través de 600.000 butlletes dels homes i 400.000 signatures de les dones, era realment ambiciós: definia Catalunya com un estat dins de la República espanyola, i donava àmplies competències en matèries com ara l’educació, la sanitat, la cultura, l’administració local i la seguretat. Des del seu escó al Congrés, Jaume Carner va defensar amb convicció que la Constitució republicana fos “federal o federable, que obrís la porta a tots els engrandiments futurs d’Ibèria”. Però, al mateix temps, tal com recorda l’historiador Pau Vinyes, també va acabar optant, com la majoria dels parlamentaris catalans (excepció feta de Manuel Carrasco i Formiguera), pel “pragmatisme, amb una actitud més realista en vista de l’aritmètica parlamentària existent, per tal que l’Estatut finalment fos aprovat”.