Inspirats i posseïts per Bernat Vivancos

El musicòleg igualadí Josep Maria Gregori, en la seva introducció al llibre d’Arthur M. Abell Música i inspiració (Fragmenta Editorial, 2020), assenyala com a possible definició d’aquest darrer terme la donada per l’Oxford Dictionary. Segons aquest diccionari britànic, la inspiració cal relacionar-la amb aquella font, energia, vibració o ressonància que, al llarg del temps, ha provocat els textos sagrats de les diferents creences espirituals i religioses, però també la majoria de grans obres artístiques. D’aquest fet en parlem molt, però el podem experimentar poques vegades. La sensació absoluta d’haver viscut quelcom poderós i lluminós, situat més enllà del territori del llenguatge parlat i/o escrit, però també inserit dins una dimensió del que és sagrat, és la que ens vam emportar els privilegiats que, divendres, vam ser a l’església del Carme de Peralada. Allà, en una hora kairològica com ho eren les 22.30 h d’un Divendres Sant, vam escoltar els Responsoris de Setmana Santa compostos per Bernat Vivancos (Barcelona, 1973), encàrrec del Festival de Peralada.

Cal dir-ho com més aviat millor. El que es va escoltar i viure divendres a Peralada va ser quelcom més que una estrena musical i va situar-nos al cor d’una fita ja no només de la història del festival empordanès, sinó de la història de la música catalana. Sent conscient aquest cronista que l’expressió pot semblar bafanera al lector, també sap que el consens dels que érem allí no deixa lloc al dubte d’haver viscut una experiència estètica i musical de primer ordre. És l’ordre que s’assoleix quan l’oient entra al concert d’una manera i en surt d’una altra. La cara i els ulls dels espectadors a la sortida del concert corroboraven que s’havia contactat amb una presència musical que entreobria el misteri de la vida i més encara en una data tan assenyalada en el calendari litúrgic cristià que té en el també misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist el seu nus gordià.

Cert és que per assolir-ho es va comptar amb la interpretació del meravellós i sublim Latvian Radio Choir, que dirigeix Sigvars Klava (1962), vell conegut ja no només de l’obra de Vivancos sinó també de la creació polifònica contemporània catalana en haver interpretat i enregistrat Llum de Ramon Humet. Sense ser un cor de solistes, l’homogeneïtat de les seves seccions, l’afinació mil·limètrica, l’empastament i el seu color tímbric van anar com anell al dit per a la creació polifònica de Vivancos que beu tant de la tradició dels Responsoris compostos del passat, per exemple els de Victoria o Narcís Casanoves, ben coneguts pel compositor, però també de la tradició del llenguatge polifònic romàntic i contemporani amb harmonies que van fer-me pensar en Berlioz, Harvey, Tavener o Pärt. La síntesi i unitat d’ambdues tradicions, a més d’un savi i profund sentit del text i del simbolisme sonor, amb les veus del cor lituà va provocar el miracle musical. Un miracle, però, que ens agradaria que no quedés reduït a la interpretació ja escoltada, o al disc que és a punt d’enregistrar-se i que s’afegirà als dos ja existents del Requiem i Blanc interpretats pel cor bàltic. Corroborant i prescrivint, de nou, la importància de l’obra i de l’estrena, per què no pensar en una interpretació anual o biennal d’aquesta obra a Peralada cada Divendres Sant? Potser el prec obeeix a l’entusiasme. Però és que quan contactem amb aquesta entitat provinent de la inspiració s’obren les portes a l’entusiasme, que etimològicament significa estar posseït per l’essència de Déu.

Unes hores abans, en unes dinàmiques més habituals i freqüents, el Festival va presentar el debut del baríton alemany Benjamin Appl (Regensburg, 1982) acompanyat del conjunt Vespres d’Arnadí, que la nit abans, sempre sota la direcció musical de Dani Espasa, havia presentat, per primera vegada a l’Estat espanyol, l’oratori Sanctus Petrus et Sancta Maria Magdalena de Johann Adolph Hasse (1699-1783). Potser pel cansament lògic i comprensible, el resultat musical assolit no va anar gairebé més enllà de la correcció, tot i comptar amb unes bones prestacions individuals ja prou conegudes com les de l’oboista Daniel Lanthier, la concertino Farran James o el mateix Dani Espasa a l’orgue. Appl ens va desglossar unes versions també marcades per una correcció, amb un instrument vocal que sense ser excepcional va posar-se al servei de la dicció d’uns textos que ell coneix a la perfecció en haver estat, de nen, escolà del Regensburger Domspatzen, en els anys que va ser-ne director Georg Ratzinger, germà del papa Benet XVI, Joseph Ratzinger.