Bicicletes, llibres i roses a Girona

La diada de Sant Jordi és, com bé defineix el periodista i president del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau, “el dia feiner més festiu del món mundial”. Ho reivindicava ahir a propòsit de la glossa dedicada a Joan Domènech i Moner en el marc de la tradicional trobada d’escriptors que convoca la delegació territorial de Cultura de la Generalitat de Catalunya a la Casa Solterra. Un acte amb què arrenca aquesta festa que bé sabem que és de tots, però que tampoc cal que ens ho recordin amb lemes institucionals.

De fet, és molt nostra. Tant que, per molt que es digui, no tinc tan clar que a fora ens l’envegin tant. Per això ens vam decidir a comprovar-ho tot passejant per aquesta Girona tan internacional, envaïda per ciclistes d’arreu del món. Munió d’estrangers que ahir hi circulaven muntats en les seves bicicletes d’alta gamma i que semblaven aclaparats per la invasió ciutadana que veien que, ni que fos per un dia, recuperava el seu territori. Concretament, la plaça Catalunya, centre neuràlgic de les parades de llibres i roses per segon any consecutiu. Pels voltants, tampoc és que ho tinguessin fàcil per circular muntats, com la majoria continuava fent, amb les parades d’entitats i empreses repartides entre el carrer Nou, el carrer de Santa Clara, el pont de Pedra, la pujada del pont de Pedra, la plaça del Vi (aquí, els polítics) i la rambla de la Llibertat.

“No tenim ni idea per què hi ha tanta gent. Tampoc el perquè hi ha tanta mainada avui”, van comentar una parella d’alemanys, en Klaus i la Bertha, sense baixar de la bici, amb cara que els feien nosa. Per sort, potser no tot està tan perdut en la vinya del senyor. Un altre estranger que ens va indicar que venia d’Holanda ens va dir que estava contentíssim de poder disfrutar del seu primer Sant Jordi: “La meva dona és catalana i sé tota la tradició que hi ha al darrere. A més, com que m’encanta llegir, trobo que és més que oportú fer una celebració al voltant dels llibres, més ara que cada vegada hi ha menys gent que dedica el temps a llegir. A Holanda també passa.” Li vaig preguntar com es deia i em va respondre que Jordi i no per en Cruyff (que el seu fill s’ho deia), es veu que els seus avis estiuejaven a Empuriabrava i el seu pare, que és granger, va voler posar-li aquest nom que prové del grec georgos, “aquell que treballa la terra”, és a dir, pagès. Ens vam felicitar el sant i una altra dona muntada en una bicicleta em va aturar i em va demanar si li volia comprar un llibre. En tenia diversos a les cistelles: Las oníricas o La esencia de lo primitivo, són d’aprenentatge espiritual centrats en els seus viatges pel món en bicicleta. “També hi apareixen dracs, com a la llegenda de Sant Jordi”, va remarcar per demostrar que estava ben al cas d’on érem i què celebràvem. Era la Sara Alés Ortega, de Huelva, i complia el tòpic perquè era molt salamera i, en preguntar-li com veia la festa, va dir: “Encantaaá!” No m’estranya, havia venut 20 llibres a La 22 (“Ui, quasi!”, ella també va fer la broma) i encara tenia una llarga jornada al davant. Vaig recuperar la marxa i, encara emocionat perquè no tot està tan perdut, ens va passar un ciclista carregat amb un ram de roses. Seria la foto que buscàvem, però no, es tractava d’una Girocleta. Devia ser de la resistència.