“En català, sisplau!”

La manifestació de Sant Jordi per la llengua ha estat pacífica, d’idees clares i del perfil “ni un paper a terra”. Només calia veure com ni tan sols les parades de plaça Universitat quedaven col·lapsades per la comitiva. Que, sense ser multitudinària, sí que va acollir uns 4.000 manifestants (2.000 segons la Guàrdia Urbana, més de 10.000 segons els organitzadors), que rebien aplaudiments puntuals dels que es creuaven de parada de llibres a parada de llibres (tots amb la rosa a la bossa). És cert que l’arrencada de la capçalera va aixecar un clàssic clam “In-inde-indecència”, però de seguida es van cenyir al guió de la defensa de la llengua.

Els milers de persones voltaven festivament rescatant lemes. Amb la llengua, com a temàtica de capçalera. “L’escola, en català”, clamaven. I com a màxim punt de bel·ligerància replicaven: “Cap tribunal atura el català: la nostra sentència, desobediència.” Però la llengua no vol ser excloent. Per això insistien amb allò d’“el català, llengua de cohesió social”. O: “Català, llengua d’acollida.” Flanquejats per Voluntaris per la República i armilles de l’Assemblea, la comitiva superava cada cantonada amb el suport de la Guàrdia Urbana. De cua, les sirenes de les furgonetes ensenyaven com el cuc s’arronsava o es concentrava, segons el tram del carrer. Passar per Via Laietana significava creuar per davant de la Prefectura de la policia estatal. Una senzilla tanca (res a veure amb les estructures per impedir moure-les d’anys enrere) marcava distància.

Al seu davant van sonar les rèpliques que recorden amb orgull l’1-O: “Els carrers seran sempre nostres”; “Fora les forces d’ocupació”; “1 d’Octubre, ni oblit ni perdó”; “Menys policia i més educació”, o un definitiu “Canya contra Espanya.”

Quin públic es movia dins la manifestació? Famílies, joves i gent gran. Amb consignes apreses o alguns altres que les van aprendre ahir. És evident que milers de persones amb cartells i senyeres trenca un dia ja de per si insòlit, a ulls dels estrangers. Al carrer Fontanella, a tocar d’El Corte Inglés, un turista preguntava en castellà de què es tractava. “No l’entenc”, li deia educadament el manifestant. Al final, en anglès li explicava que la manifestació era per reivindicar la necessitat de defensar el català. Va fer bona la tesi del cartell de cartó pedagògic de la capçalera: “Mantenir el català sempre arreu i amb tothom farà augmentar el seu ús social.” que subscriu @mantincelcatala

En realitat, a diferència d’altres manifestacions es van prodigar molt poc els cartells de cartó. Anava de bracet un que escrivia la tornada de la Cançó d’en Serrallonga: “...que la llengua ens robaran”, que cantaven Els Esquirols fa unes dècades. Al seu costat, una màxima d’en Lopes de Plats bruts intentant explicar en castellà que el català ve de les Homilies d’Organyà, i que és molt més antic que El Quijote... Un toc irònic que coincidia amb l’esperit de festa de les 200 entitats que l’havien convocat (entre les quals, Òmnium, l’ANC, el Sindicat de Llogateres i el sindicat Ustec).

Baixant per la Via Laietana, tres nois van pujar dalt d’una bastida per lligar un rètol que signava La Forja- Jovent Revolucionari. De fet, era una dinàmica que repetien unes altres persones, amb els seus adhesius en fons groc i lletres vermelles, cada cop que veien un rètol que no tenia versió en català. L’únic incident remarcable va ser al carrer Princesa: una persona dalt d’un balcó va llençar aigua i va clamar per Espanya. Una anècdota que la comitiva va deixar per ridícula (ni tan sols li van respondre amb “Fora la catalanofòbia”), tot i que una noia amb la màniga de la samarreta mullada tenia una certa angúnia: se la notava incòmoda tot i el suport dels manifestants.

Hi ha feina a fer. Ho constata el guàrdia urbà que dona les indicacions del recorregut pel walkie en castellà, a plaça Universitat. El vent d’abril és més agraït per a les senyeres i estelades que els darrers 11-S, en què la revolució dels somriures va agafant un to del català emprenyat. En tot cas, un noiet de 8 anys (amb roda de roba groga i vermella i un pètal blau amb estrella de cinc puntes) jugava amb el pare estranger i nou resident a la capital, on podia posar-se l’adhesiu d’“En català, si us plau!”. Al final, el pare el va convèncer que se’l posés al pit, just quan els Castellers de Barcelona enfilaven un pilar. Demà aquest noi entendrà (i, possiblement, defensarà) el significat.