“En una nació sense estat els símbols també es construeixen a la contra”

Aquell projecte era més limitat en allò que fa referència a les temàtiques. En aquesta represa hem pogut comptar amb assessors en diversos àmbits, com ara l’art, l’antropologia o la música. Al final ens hem sortit de la base del llibre de Pierre Nora, Les lieux de mémoire, una obra que va sorgir com una reacció a la “ràpida desaparició de la memòria nacional” i que ha exercit una gran influència. En el cas de Catalunya, hem incorporat molts més temes, perquè hem pensat que en tractar-se d’una nació sense estat hi ha un ingredient diferencial, i és que ha hagut de difondre el seu inventar i els seus referents des de la societat civil i des de molts sectors.

Per exemple, en el fet que la cultura popular té un paper molt més rellevant que en altres casos, per entendre’ns. I també que en molts moments la sociabilitat de base popular juga un paper més important que no pas les institucions públiques, que o bé no eren catalanes –i per tant prescindien de la identitat catalana o eren anticatalanes directament–, o bé tenien unes competències i unes possibilitats relativament reduïdes per fer polítiques de memòria. En el cas d’una nació sense estat com Catalunya, els símbols s’han construït a vegades a la contra; és a dir, en contraposició als oficials de l’Estat. D’aquí que ens hagin sortit 221 articles amb 136 especialistes col·laborant i un llibre bastant voluminós.

Des del moment en què Catalunya deixa de tenir unes institucions pròpies, hi ha un Estat que de forma persistent i per diferents camins vol imposar uns trets identitaris suposadament compartits a tots els habitants. Per tant, hi ha un xoc entre el que la gent se sentia com a propi i el que venia divulgat oficialment. I això es reflecteix en els himnes, els símbols, les banderes o els discursos sobre el passat. Això ha provocat una reacció i el fet que des de la societat civil –escriptors, intel·lectuals, acadèmies, centres excursionistes o periodistes– hagin hagut de rescatar en determinats moments, com la Renaixença, alguns elements fonamentals, com ara la llengua.

El mateix passa amb el timbaler del Bruc, del qual es fa una lectura en clau patriòtica espanyola i una altra de catalana. En els dos casos hi ha una certa utilització o manipulació, un desig de fer-se’l seu. El cas de Prim és contradictori, perquè és un català que fa de polític i també un militar espanyol. Si agafes el vessant més militar, és el Prim de la guerra d’Àfrica i la batalla de Los Castillejos. Però també és el primer català que arriba a la presidència del govern, el que ha foragitat Isabel II. També és el que bombardeja Gràcia pel motí de les quintes. És un personatge tan polièdric que provoca lectures diverses i fins contraposades. Això passa amb molts personatges controvertits de la història.

És complicat. Però calia parlar de com ens veuen els forasters i de quins tòpics hi ha arrelats, com ara el del català que “de les pedres en fan pans”. Per què apareix això? Qui ho divulga? Fins a quin punt és cert? També recuperem molts aspectes de la dona, que ha estat poc present en la narrativa històrica tot i que hi ha tingut un paper fonamental. Hi ha un capítol de la Dolors Comas que es diu De minyones a cuidadores i que destaca que bona part de les treballadores de la llar són avui cuidadores de persones grans.

Els llocs de memòria responen a conjuntures. En cada moment històric se seleccionen. En alguns casos, es fa des dels poders públics, tal com va passar amb el mil·lenari de Catalunya i que va generar una certa incomoditat entre els historiadors, que veien que tenia una base historiogràfica complexa. Què està passant els darrers vint anys? Diria dues coses. D’una banda, es recupera tot allò que la dictadura ens havia ocultat, des de la República fins a la memòria antifranquista. I després, estem entrant en la construcció de la memòria ja de la Catalunya que aspira a anar més enllà. A hores d’ara hi ha mig centenar de localitats que tenen places dedicades a l’U d’Octubre. De la mateixa manera, hi ha alguns monuments incòmodes o altres que fins i tot han estat retirats. Tot és vist des dels ulls del present. El que passa és que en aquest revisionisme històric s’ha de ser una mica assenyat i tal vegada no té gaire sentit posar-se a mirar i a valorar determinats personatges amb els criteris ètics d’avui.