Llibres
Jordi de Manuel
Novel·lista
“L’art ens diferencia dels altres animals, ens fa humans”
Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia, professor de ciències de la naturalesa i escriptor, amb una trentena llarga de títols, un terç dels quals de literatura juvenil. A més de moltes narracions escampades per l’èter literari. En les obres per a adults transita entre els gèneres de la ciència-ficció i la novel·la negra i policíaca. Sovint alhora, com és el cas de Quan la Terra es pon (Més Llibres), que acaba de publicar.
En un futur no gaire llunyà, la descoberta d’un cometa ho canvia tot. El seu pas devastarà la superfície de la Terra i posarà en perill la supervivència de la humanitat. Però abans del cataclisme, uns quants milers d’escollits marxaran a la Lluna i hi establiran una colònia. Lara Tur, una científica especialitzada en epidèmies, n’és una. Un crim, però, la turmenta, i per expiar-lo decideix dur a terme un experiment inèdit sobre la naturalesa humana. Una prova que transgredeix tots els principis de la bioètica.
L’obra forma part del projecte Cometavers, en què De Manuel proposa tot de sortides, en diferents novel·les i narracions, a la devastació del planeta: colonitzar la Lluna, habitar el subsol terrestre, crear una ciutat a l’espai i envair un exoplaneta.
I tot això, pel que fa a Quan la Terra es pon, De Manuel ho narra en onze capítols dividits en fragments dinàmics. Apareixen molts personatges i hi passen força anys. Tot plegat, si fos cinema, tindria l’aroma d’una superproducció internacional plena d’actors famosos. Per fer de Lara Tur, De Manuel triaria Sigourney Weaver.
Els científics de la Terra s’activen per buscar una sortida, amb anys d’antelació, a l’arribada d’un cometa que ho arrasarà tot. La pregunta és, tal com som els humans i com hem destrossat el planeta, cal intentar salvar la humanitat?
Els humans som l’espècie més invasora de totes, la que és creu a la cúspide de l’evolució i moltes altres fal·làcies. Probablement no serà cap cometa el que provoqui la nostra extinció, sinó que la causarem abans nosaltres, però hem de lluitar perquè això no passi; hi ha molts humans, la majoria, que no ens ho mereixem.
En un moment es parla d’aprofitar la destrucció per crear, amb alguns supervivents, una nova societat, més justa i més digna. Té un gruix utòpic. O no?
Quan es lluita per sobreviure probablement aflora el pitjor, però també el millor de nosaltres. I és bo que a la literatura hi hagi una component utòpica, sobretot quan la trama és tan distòpica, no és fàcil fer-ho sense que la trama i els personatges es tornin ingenus.
Quants anys ha estat pensant, documentant i escrivint aquesta novel·la?
En porto més de vint.
Ho dic perquè fa l’efecte que hi ha molta feina amb tot de trames i supòsits científics explicats de manera clara, sense renunciar a una terminologia rigorosa. A més, planteja tres sortides: colonitzar la Lluna, crear una mena de ciutat flotant a l’espai i sota terra.
Sí, i en falta una, que és la que vaig publicar el 2006 (El cant de les dunes) que és una sortida cap a un exoplaneta, en el qual els humans preparem la invasió: nosaltres som els alienígenes. Es una novel·la que voldria reescriure i continuar. Segurament ho faré, perquè en tinc moltes ganes.
Què li queda per explicar, del supòsit del cometa que destrueix la Terra? Per què l’interessa tant el tema com per dedicar-li tants llibres?
Em queda molt per explicar. He de tancar amb el tercer llibre una trilogia juvenil –que també agrada a molts adults– que és l’èxode cap al subsol i cap a una ciutat orbital. I també la fugida cap a exoplanetes en naus generacionals... El Cometavers pot no tenir límits. Però el que em mou a narrar tantes històries és la situació extrema que permet explorar la naturalesa humana, que és el que fa la literatura.
Narra el perill d’una epidèmia de grip aviar... I ho va escriure abans de la covid. La pel·lícula ‘Contagi’ també ho va fer, el 2011. No calen algoritmes per preveure aquesta mena d’afectacions, oi?
Cert, les epidèmies han existit sempre i es converteixen en pandèmies quan tenim aquesta capacitat per moure’ns per tot el món en poques hores. A la novel·la hi ha un esclat de grip aviar, a la Lluna!, però el més perillós és un hantavirus, que s’ha fet famós fa poc perquè va causar la mort de la dona de l’actor Gene Hackman i, com a conseqüència, la seva.
Anava a dir que és ciència-ficció pura, però l’inici té una deriva cap al seu altre gènere, el negre, perquè hi ha un assassinat amb molta premeditació i un desenvolupament imprevist... Com és?
Crec que no sé escriure res sense que hi hagi crims... És allò que deia de la literatura i la naturalesa humana. A la novel·la hi ha molts crims. Un per venjança, però el més terrible és que intenta acabar amb la humanitat que ha sobreviscut.
Ara que, pagant un milió de dòlars, Katy Perry (entre d’altres) ha pogut fer un viatge a l’espai (de deu minutets, sense que afecti al maquillatge), fer turisme a la Lluna, com apunta vostè a l’obra, no està tan lluny...
Gens lluny! Però una cosa és viatjar a l’espai per investigar, per conèixer els astres, l’origen de l’univers... Fer-ho per turisme ho trobo aberrant.
En total, se salven uns pocs centenars de milers de persones, suficients per repoblar la Terra un cop torni a ser habitable. El final a la Lluna, però, té un aire d’Adam i Eva o, més ajustat al gènere, d’Alba i Dídac...
És el meu petit homenatge a Pedrolo i al Mecanoscrit del segon origen. La novel·la té altres homenatges, com a Asimov, que el lector que la llegeixi sabrà identificar.
Però també hi ha esperança perquè la Terra es refà de la catàstrofe...
Sí. I en altres novel·les i relats del Cometavers explico, amb mes detall, com la humanitat es refà.
Quan la cosa és sobreviure i solucionar problemes tècnics de tota mena (com tenir prou oxigen, aigua, aliments, evitar malalties...) l’art queda en un segon pla. No hi ha (o poca) música ni, és clar, cinema, teatre, exposicions, llibres nous... La cultura és bàsica en condicions òptimes, però prescindible quan tot és complicat, doncs.
Hi ha un moment de la novel·la en què es presenta el dilema de qui ha de formar part de la colònia a la Lluna. La protagonista, Lara Tur, demana científics i tecnòlegs, però el Consell de la Colònia decideix portar també persones d’altres disciplines. La ciència també és cultura, però l’art és fonamental i és el que ens diferencia dels altres animals intel·ligents del planeta, ens fa humans. De totes maneres, a la novel·la, Càstor interpreta música amb un hang, un instrument metàl·lic de percussió...
Naturalment hi ha robots variats (i mosques mecàniques), Consells, Legisladors, manipulació de la informació a gran escala, psicohistòria, clons, esperança de vida llarga... Més que per codis de gènere, suposo que perquè ‘toca’, perquè la lògica porta cap a aquesta mena de futur.
Asimov, als anys vuitanta deia que la ciència genera coneixement a un ritme molt més gran del que la humanitat genera saviesa. Això és un problema que no sé com resoldrem.
I encara queda espai narratiu per plantejar un dilema clàssic, si les persones neixen dolentes o s’hi tornen. Si el mal és un element genètic...
Tot apunta que la maldat està determinada pels gens, però jo no ho vull creure... L’educació durant els primers anys de vida, a l’adolescència, ha de tenir un paper important. La novel·la, a partir d’un experiment que traspassa tots els límits de la bioètica, parla de la llavor del mal.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.