Les mil cares de Marillion

Marillion van néixer com a fills bastards de Peter Gabriel i Genesis, però amb els anys, o les dècades més aviat, han anat transformant la seva creativitat fins al punt que qualsevol nouvingut al seu so pugui trobar-hi clares reminiscències de Radiohead, per citar un grup contemporani que ha influït en la seva evolució.

Ara bé, quan la banda decideix organitzar una de les seves convencions setmanals, com en diuen ells, s’obre un memorable museu sonor. Es rescaten arcaiques peces d’orfebreria, que, sense la persistència del grup i dels seus fans contra les modes dominants, ara dormirien el son dels justos en vinils oblidats en mercats de segona mà.

L’Auditori de Girona i 1.200 fans escollits gairebé a l’atzar –els que van tenir la fortuna de comprar l’entrada en pocs minuts– van haver de pessigar-se més d’una i de dues vegades el dissabte, en la segona nit de l’anomenat Marillion weekend, quan Steve Hogarth (H, per als amics) es va posar en la pell de Fish, el primer cantant del grup, per encadenar Script for a jester’s tear, Kayleigh, Lavender, Bitter suite i, sobretot, Heart of Lothian, amb els més joves i veterans corejant i bramant com bojos. Certament, l’audiència, arribada de diferents punts d’Europa, la tenien guanyada d’antuvi, però la sensació va ser estar vivint el gol de Koundé com si la jugada hagués durat més de mitja hora. L’ovació va ser tremenda. Difícil superar el llistó després d’un exercici de nostàlgia tan memorable.

Però el mateix Hogarth, un showman formidable, ha escrit al costat dels membres originals temes propis inoblidables durant més de tres dècades. Han resistit el pas del temps contra tots i contra tothom, que diuen ara. La simfònica The space, amb una introducció que ja voldria Hans Zimmer per a ell mateix, va sonar amb un crescendo eixordador. I èxits desconeguts en el món exterior a aquella platea també van tocar la fibra sensible dels veterans del Vietnam del rock progressiu, com ara l’acústica Easter i The great escape, amb l’altre Steve, Rothery, fent màgia amb la pua.

Si el divendres van fer tota una òpera rock sobre l’escenari, el recordat disc conceptual Marbles, el dissabte també van ser atrevits amb la suite The new kings, ferotge crítica al capitalisme, abans de deixar-se anar definitivament amb The man of the thousand faces, la seva millor cançó pop. Hogarth va saltar a les grades a cantar enmig del públic abans de quedar-se pràcticament sense veu en l’emotiu final d’Angels on Earth.