Aparellats amb el piano

El diumenge 27 d’abril, a l’Auditori de Girona, Carles Lama i Sofia Cabruja van proporcionar un recital de piano a quatre mans, entretingut i variat, davant d’una assistència atenta i fidel. El duet prima per l’elegància: Lama portava un vestit clàssic amb llacet, mentre Cabruja s’abillava amb una peça completa primaveral d’inspiració wabi-sabi. Junts, van preparar una primera part pontificada per obres magistrals de dos compositors francesos, arrancant amb la coneguda Danse Macabre (1874) de Camille Saint-Saëns i finalitzant amb el magnetisme possessiu de l’ineludible Bolero (1928) de Ravel, executada amb brio i brill: Els vint dits aparellaven a l’uníson amb el piano, simbiòticament i sinèrgicament, però també amb levitat i sentiment. Com sol passar, l’espiral imparable del Bolero va conquistar la gent que quasi omplia la Sala de Cambra. De fet, alguns assistents no podien evitar taral·lejar la melodia amb joia: al final, per això serveix la música, per celebrar la vida, ampliar les emocions i alimentar l’esperit.

Posteriorment, vam gaudir d’una segona part que proposava com al·licient un seguit d’estrenes absolutes, signades per diferents compositors internacionals, com ara Little, Takeuchi o Jorge Artells. A demés, el gruixut d’aquestes composicions estan dedicades a la pròpia díade de pianistes, que treballen conjuntament fa més de 30 anys. La selecció s’ha de felicitar, sinó més, per dues bones raons: primer, per donar suport i visibilitat a la nova creació contemporània, que sovint roman incautament fora dels programes de concert. Segons, perquè denota el gran reconeixement internacional que posseeixen els dos intèrprets gironins, que també són pedagogs, divulgadors i programadors musicals. Recordem que són artistes associats de la casa Steinway, que ja van actuar en algunes de les més conceptuades sales del planeta (com ara el Carnegie Hall de Nova York o el Teatre Colón de Buenos Aires) i el 2021 van crear una fundació epònima amb la missió de promoure joves talents pianístics a nivell mundial.

Malgrat les bones premisses, vam assistir a resultats desiguals, tot i què ens incumbeix destacar la primera obra, TNT, del jove compositor valencià Daniel Basomba: tendre, àgil i saltimbanqui com els animals de la sabana africana en que s’inspira, tal com va explicar Carles Lama en una prestable i amena al·locució preliminar. Cobrava també així més sentit el títol de l’espectacle, Minimal – Animal, ja que les restants obres programades seguien un filó estilístic proper al corrent minimal-repetitiu, amb certs ressons del seus alts dignataris, Philip Glass i Michael Nyman, a part d’algun excurs vivaldià ocasional. En general, però, agençaven melodies reiteratives i predicibilitat estructural, transmetent la sensació que és un gènere que ja va traspassar –fa temps– el seu auge creatiu i va arrossegant les acaballes, sense més relat, estímul o aplicació que servir de ambientació pal·liativa a produccions audiovisuals per a públics poc coneixedors.

Aquest viratge, quelcom simplista, vers l’apell del mainstream i la corresponent adhesió popular va quedar encara més exposat amb les propines: una versió del llòbrec i intranscendent Interestellar de Hans Zimmer, i el final edulcorat amb Con te partiró, popularitzada per Andrea Bocelli, i reproduït fins la sacietat i sense gaire criteri pels mitjans de masses. La tècnica i la coordinació entre els dos concertistes és incontestable, i fins i tot fascinant, però el repertori no ha sigut, d’aquesta vegada, tan convincent.