Volem més ‘roses’ que son ‘flors’ i ‘discos’ que són ‘fotos’

Mishima ha escollit el festival Strenes per celebrar per primera vegada La Nit de les Roses fora de l’espai que la va veure néixer, La Paloma. Una festa de la literatura, la música i, és clar, les roses, que va servir per tornar els concerts, després de setze anys en silenci, a la mítica sala barcelonina. Dissabte al vespre, per fusionar la poesia i la música a l’escenari més emblemàtic d’aquest festival, les escales de la catedral de Girona. Una celebració floral i musical que s’anticipa al Temps de Flors i que va comptar amb el preludi de tres grans figures de la literatura catalana actual: Gabriel Ventura, Raül Garrigasait i Blanca Llum Vidal. A continuació van sorgir a l’escenari David Carabén (veu i guitarra), Bernat Sánchez (teclats), Dani Vega (guitarra), Xavi Caparrós (baix) i Alfons Serra (bateria) per embadalir al públic amb la força que caracteritza el millor dels directes de Mishima.

I com també és tradició, el grup barceloní fa una versió pròpia i en català d’un hit de temporada. L’any passat va ser La diablessa, una versió de La diabla del nord-americà Xavi, i en fa dos, el Flowers de Miley Cyrus reconvertit en Roses, que també van sonar a la recta final del concert. La d’aquesta gira és HdHFMD, l’adaptació de DtMF de Bad Bunny passada pel seu propi sedàs. La veritat és que és només sentir-la per primera vegada i ja perceps que es convertirà en una cançó fixa. Si el porto-riqueny cantava i lamentava “debí tirar más fotos“, els de Barcelona canten “hauríem d’haver fet més discos, tocat en més sales. Moltes més cançons en festivals, festes majors, costellades. Que la nostra gira no volia aturades, però si avui m’emborratxo, que algú em porti a casa”. Una lletra, commovedorament nostàlgica, dedicada al seu company i fundador Marc Lloret, que ens va deixar farà uns mesos. Tristor? Més aviat no, perquè la cançó també té un to vitalista hedonista, com es percep quan Carabén canta l’estrofa: “Si em pregunten si ploro per tu, jo els diré que no, que la història que vam viure junts ha canviat de color. Ha canviat de color.”

La vetllada va arrencar lligant-ho amb l’aperitiu poètic i amb regust de la diada de Sant Jordi, amb cançons del tot adients com El llibre d’amor, Com abans –que tracta d’enamorament– o La forma d’un sentit –amb el públic corejant “La primavera!”–. Quan havien interpretat tot just sis temes, el líder de la formació es va dirigir als espectadors estranyat perquè ens notava “una mica parats”. Més aviat estàvem encantats, entre l’escenari, la música i el temps fantàstic que feia. Però vaja, que no va trigar tant la cosa a animar-se a mesura que tocaven cançons diguem-ne d’un ritme més intens (Ossos dins una caixa, La tarda esclata, Qui més estima, Mai més, L’olor de la nit), el públic es va posar dempeus ja fins al final. “Bé, tampoc calia que estiguéssiu drets tota l’estona”, va riure Carabén, d’allò més agraït, sense saber que el seu poder és tan influent com el del seu admirat Hansi Flick.

Després vindrien les esmentades versions amb què, irònicament, com va dir el mateix Carabén, creu que d’aquí a un temps no hauran de cantar més cançons de Mishima. Home, potser si no toquen cançons com Un tros de fang o Tot torna a començar, com les que van donar per finalitzada la vetllada, ja us asseguro que no vindrem més, per moltes roses que reparteixin en acabar el concert.

Una hora més tard, tocarien els Sidonie, una altra banda veterana, per oferir un tast d’aquest nou treball que es titularà Catalan Graffiti –que serà el seu primer disc íntegrament en català– sense oblidar tampoc els grans èxits.