‘Lo que queda de ti’ és una pel·lícula de dol, però també de culpa i d’enfrontar-se als propis dimonis
En el nostre imaginari col·lectiu només veiem homes treballant al camp, i és totalment mentida
Em toca fer coses molt intenses i dures, però soc una persona que es passa el 90% del temps rient
El teatre és com el gimnàs del múscul interpretatiu. L’audiovisual té un codi diferent
Bernat Salvà-Màlaga
Per darrere de la potent generació d’actrius catalanes nascudes als anys vuitanta (Bruna Cusí, Laia Costa, Aina Clotet, Maria Rodríguez Sota, Vicky Luengo, Nausicaa Bonnín...), en puja una altra amb força: Anna Castillo, Greta Fernández, Ángela Cervantes, Elisabet Casanovas, Elena Martín... Laia Manzanares (Barcelona, 1994) demana pas en aquesta nova generació que assegura el relleu. Va debutar amb un videoclip del grup australià Tame Impala, The less I know the better ; va formar part dels repartiments de Merlí i Cites Barcelona i ha encadenat una sèrie de pel·lícules (Quest, La desconocida)i sèries televisives (La noche más larga, Asuntos internos i des de fa una setmana La canción) que la situen al grup capdavanter de la seva quinta.
A Lo que queda de ti , que s’estrena avui als cinemes, interpreta el paper principal: una pianista de jazz que es llaura una sòlida carrera a Nova York, però que ha de tornar al seu poble, al Prepirineu d’Osca, arran de la mort del seu pare. Amb mala consciència per la seva llarga absència, es proposa amb la seva germana (Ángela Cervantes) tirar endavant la granja familiar. Opera prima de Gala Gracia, aquest film va competir a la secció oficial del darrer Festival de Màlaga i es va emportar el premi a la millor banda sonora, composta per Filipe Raposo.
Com de prop se sent del personatge, d’algú que torna a on ha nascut, en una masia a la muntanya? Ha nascut a Barcelona i deu ser molt ‘urbanita’.
Jo sempre he viscut a Barcelona, excepte quan he estat treballant a Madrid, però crec que tornar als orígens no només té a veure amb tornar a un lloc físic. Molts cops s’hi torna d’altres maneres. Pots estar vivint sempre a la mateixa ciutat i estar fugint tota la vida d’on vens. Per altra banda, també he descobert molt el que és la vida rural. Amb això sí que soc totalment urbanita, i ha sigut una cosa bastant interessant de fer, m’ha semblat fascinant. He après moltíssimes coses.
L’ha fascinat la vida rural? Quan ajuda a parir a una ovella, és real, no?
Sí. És que no hi ha trampa possible, allà. Va ser increïble, per a mi. Hi havia una part que em sabia greu, perquè al final, se’m veu a mi, però hi havia molta més gent de l’equip i pensava: “Pobra bèstia, que l’única cosa que vol és parir la criatura!” Tot i que va ser molt respectuós i es va fer de la millor manera possible. Però bé, va ser absolutament impactant. Molt bonic.
No és l’única cosa que fa. La veiem fent diverses feines del camp: carregant sacs, donant menjar a les ovelles... Va haver de practicar molt?
Sí, sí. Tampoc tocava el piano i ho faig. Realment en aquesta pel·lícula he après més en pocs mesos que gairebé en tota la resta de la meva vida: vaig aprendre a tocar el piano, que és com l’altra cara de la moneda, perquè és mans, és cos i és tot, però des d’un altre lloc. I després, la germana de la directora té un ramat d’ovelles i va ser la primera que ens va fer com una introducció a aquest món, ens va ensenyar moltíssim. Vaig aprendre les coses bàsiques de portar un ramat d’ovelles: agafar els xais per pesar-los, què mengen, quan mengen, he anat a passejar amb ovelles i ha sigut espectacular... I després també hi havia el Ferro, un home que viu a Osca i també ens va ensenyar moltíssim de com funciona tot això. He après a fer servir una serra elèctrica i tallar un arbre, a desbrossar un camp... Era una passada! Em vaig posar molt forta i em vaig aprimar moltíssim. Durant el rodatge menjava molt; això sortia al guió, hi ha una part que diu que la Sara està menjant amb molta gana. Això em va passar: el primer dia que estava amb la germana, treballant al camp tot el dia, estava morta de gana i ho vaig entendre molt bé. Durant tot el rodatge menjava molt, però és que cremava d’una manera...! Aixecant palets i sacs, agafant ovelles amunt i avall... Va ser brutal!
‘Lo que queda de ti’ té un component autobiogràfic de la directora, Gala Gracia. Sentia que l’estava interpretant?
Al final, jo sempre penso que estic fent un personatge, perquè la pel·lícula, per molt que tingui una part d’autoficció, és una ficció. En aquest cas és la directora, Gala Gracia, que ha autoficcionat part de la seva història. Ella va ser generosa i em va explicar moltes coses que m’agradava recollir i intentar traslladar a la pantalla. Però, per damunt de tot, jo faig de Sara, que és un personatge fictici.
Vau rodar a Osca, a tocar del Pirineu, on ella va créixer, no?
Sí, realment van buscar una mica diferents localitzacions. Està rodada en una casa que està al mig de la muntanya, del no-res. L’equip ens vam repartir per pobles al més a prop possible.
Però la casa no és la de la directora, no?
Sí, exacte. La casa familiar està en un altre lloc.
Amb tota aquesta experiència ha empatitzat amb la pagesia? Entén millor les lluites del camp i sent com a pròpies les seves lluites?
Sí, i tant. Penso que és una merda tota la industrialització i la centralització a les capitals i a les ciutats, i que s’estigui buidant el camp. És que no en som conscients, és una feina duríssima. El Ferro, l’home que ens va acompanyar molt en el procés, deia que és igual si plou, si neva, si se t’ha mort algú... Tu t’has d’aixecar a les cinc o sis del matí, a l’hora que toqui, i has de portar menjar a les ovelles, les has de treure a pasturar durant no sé quantes hores... És molt dur! Ara, ell, per exemple, és una persona que s’estimava molt la seva feina.
‘Lo que queda de ti’ és una pel·lícula de dol, el d’aquesta filla que torna al seu poble quan ha mort el seu pare?
Diria que és una pel·lícula d’introspecció. Sí que és de dol, però també és de culpa i parla d’enfrontar-se als propis dimonis... Crec que és molt d’introspecció, en aquest sentit, de moltes emocions col·lapsades, parla sobre el bloqueig emocional i sobre el no saber què fer a la vida.
La pel·lícula valora i reivindica el paper de la dona a la pagesia. Els que venim del camp sabem que, sovint, són imprescindibles perquè tirin endavant els horts, les masies i les granges.
Ja ho crec. En el nostre imaginari col·lectiu, crec que només veiem homes treballant al camp, i és totalment mentida. A més, el que m’agrada molt de la pel·lícula és que no està feta per reivindicar el paper de la dona al camp, és que hi són. A més, és fort, perquè teníem una pastora que és la que cuidava les ovelles actrius, diguéssim, les de la pel·lícula, que estava tot el dia amb elles, tota la nit, i era una dona. La germana de la Gala és veterinària i també ens va assistir molt. Les dones estaven molt presents en aquest procés i no era perquè fossin dones, sinó perquè són les que es van trobar fent això, són professionals i són les que en saben. No és intencionat voler ensenyar com són de presents les dones al camp, sinó que simplement són dones, són al camp i les hi vam trobar.
És tota una realitat que apareix de manera natural...
Sí, apareix a partir d’una història real, la protagonista, que va a trobar la seva germana. Llavors s’ha fet una adaptació, alguns petits canvis. És curiós, perquè jo mai m’ho vaig plantejar, això, no havia pensat en el paper de la dona al camp.
La pel·lícula parla també de segones oportunitats?
Jo crec que sí, amb el pare i el retorn a la casa familiar, i d’una segona oportunitat amb la germana també, quan entren en conflicte.
Mirant la seva carrera, hi ha alguns papers de dona forta. Acaba d’estrenar ‘Asuntos internos’, on fa de policia, però després fa coses totalment diferents. Ha fet sèries, cinema d’autor... Fuig dels encasellaments o és casualitat?
Jo crec que és per sort, però també és veritat que l’altre dia un amic em va dir que havia vist Asuntos internos i La desconocida, va veure el tràiler de Lo que queda de ti, i em va dir que sempre em toca fer coses molt intenses, dures i serioses, però soc una persona que es passa el 90% del temps rient i fent broma.
Com és que ha arribat a aquests papers?
No ho sé, potser no estic encasellada perquè passo de fer de pagesa a fer de policia parafílica... Hi ha diversitat, però riuen molt poc, els meus personatges, a diferència de mi.
Sorprèn que el seu primer treball sigui un videoclip amb Tame Impala, ‘The less I know the better’. Com va acabar col·laborant amb un grup australià?
Perquè la productora és Canadà, que és de Barcelona. És una productora de Barcelona i em vaig presentar al càsting. Una amiga, l’Anna Serrano, amb qui hem treballat juntes a la Beckett, estava fent el càsting i em va dir: “Laia, crec que t’encaixa, això!” I a més, jo estava amb 0 euros i uns 17 cèntims al compte, o alguna cosa així, i vaig anar a fer el càsting a la productora. Tenia 21 anys. I em van agafar. Però és clar, la productora és de Barcelona, els directors eren tots catalans, l’altre actor era Albert Baró...
‘Merlí’ va ser el teu treball que va fer que gent desconeguda la saludés pel carrer?
El cas de Merlí també va ser molt sonat. Va ser després del videoclip de Tame Impala. Jo crec que el càsting potser el vaig fer el 2015 o el 2016. Però també és curiós, perquè en paral·lel jo vaig fer un capítol de la segona temporada de Cites, i els dos càstings, Merlí i Cites, els vaig fer amb una setmana de diferència, pràcticament, i el primer paper, el primer cop que em vaig veure a la televisió, va ser amb Cites. Just després va venir Merlí.
Però ja havia fet teatre?
Sí, abans ja havia fet teatre.
És una actriu més de teatre, formada a damunt dels escenaris?
Jo crec que sí. He començat fent teatre, per mi és essencial. Hi ha molts tipus de carreres. Hi ha gent que fa moltíssim teatre i poc audiovisual, hi ha gent que fa molt audiovisual i poc teatre. I he de dir que a mi m’agrada tot molt. Em sento molt meitat i meitat. És a dir, vaig començar en teatre i és com el gimnàs del múscul interpretatiu, una mica. Però és que després l’audiovisual té un codi diferent, potser vas a fer una sèrie i treballes més els ossos que els músculs, no ho sé, o músculs diferents...
Diuen que hi ha elements que no pots controlar, que la càmera t’ha d’estimar. En el seu cas sembla clar que l’estima...
Gràcies! Hi ha una cosa com de magnetisme pur. I no va de bellesa, o és un altre tipus de bellesa. A mi no m’interessa veure una persona molt guapa a la pantalla, m’interessa veure una persona molt viva o molt... No ho sé, hi ha gent que té una estructura òssia o unes faccions que no pots deixar de mirar-les, o no pots deixar de mirar-li els ulls.
Perfil
De Sants a la Beckett i ‘Cites’
Laia Manzanares va néixer el 1994 al barri de Sants de Barcelona i va estudiar en centres públics. “Vaig fer la primària al Jaume I –explica–, l’ESO a l’Emperador Carles [ara institut Sants], que està al costat, i el batxillerat a la XXV Olimpíada, que està a Montjuïc. Vaig fer el batxillerat d’arts escèniques, música i dansa. Érem la segona fornada que el feia, era molt nou en aquell moment.” Els primers escenaris de teatre els va trepitjar a primària i a batxillerat (“Vam fer dues obres de teatre, a final de curs fèiem una funció”), però el salt gran el va fer amb la companyia Nascuts: “Havia fet Nancy Tuñón com a extraescolar, però només un dia a la setmana. Vaig anar a estudiar al Col·legi del Teatre, que ja és un curs anual. Però el vaig deixar a mitges perquè vaig entrar amb el Nascuts, que és com una companyia que es forma cada any a la sala Beckett, agafant un grup de joves per donar-los un espai on assajar, muntar i representar una obra de teatre. No és formació, és un procés per fer una funció, però és clar, jo pensava: «Està molt bé estudiar teatre, però fer-ne crec que és millor.» I en aquell moment vaig decidir lluitar per fer-ne. Vam fer un espectacle de creació, i allà jo considero que és el primer cop que vaig pujar a un escenari realment.”
No va cobrar per aquest muntatge amb Nascuts. “Pel videoclip [de Tame Impala] em van pagar, però era molt poc. El primer treball que vaig cobrar va ser Cites.” Tot i ser debutant, el seu primer remunerat va ser, curiosament, una sèrie que aposta per intèrprets coneguts. “A més, el capítol era maco –recorda–. Fins llavors havia fet alguns anuncis. Volia treballar d’això, estava en una agència i feia càstings de publicitat.”
Insisteix, però, que amb Nascuts va ser el primer cop que va sentir “que estava fent d’actriu”. No creu que ser intèrpret depengui de si estàs treballant o no: “És una feina, però també és un ofici. Sempre hi ha el dubte aquest, justament; sembla que si no treballes no tens dret a dir que ho ets. Llavors, què passa? He de tenir una nòmina com a actriu per ser-ho?”
