Concerts en petit format: el ‘forat negre’ de l’ecosistema musical de Catalunya

De forma paral·lela a la celebració, els últims anys, d’un bon munt de “gestes” musicals a Catalunya (el primer Sant Jordi, el primer estadi o festivals que baten, estiu rere estiu, rècords d’ocupació), diferents veus s’han alçat per alertar d’un gran dèficit estructural d’espais d’exhibició musical de petit format per programar-hi músiques emergents o minoritàries, ja siguin bars musicals, centres culturals o qualsevol altre equipament amb capacitat de poder fer música en viu. “Mai tants artistes havien cercat llocs on tocar i mai tants festivals i festes majors havien estat programant tant els mateixos artistes”, s’assenyala en un informe elaborat fa uns mesos pel projecte sociomusical en xarxa Cases de la Música en què es denuncia que les dificultats enormes que tenen molts músics per exercir el seu ofici estan desembocant en un “malbaratament de talent” i una “frustració” cada vegada més gran.

Hi ha, certament, uns quants grups que ho peten i que poden arribar a ser omnipresents en festivals o programacions de festa major. Però, a baix de la piràmide, hi ha centenars de músics d’estils diversos amb greus dificultats per fer concerts com a conseqüència dels pocs espais existents al país per poder actuar en curta distància i, sobretot, la inexistència d’un circuit que els vertebri. “Als anys 90 teníem molts menys músics i no tan bons, però anaves als bars i hi veies ple de gent tocant”, assenyala Jordi Planagumà, director de la Casa de la Música de les Comarques Gironines i un dels autors de l’esmentat informe, titulat Circuit Zero. “Ara, en canvi, tenim músics molt més ben formats, moltes més propostes, però hem deixat perdre aquest circuit, primer, per una hiperregulació del que es pot i no es pot fer en aquests espais i, segon, perquè tots plegats hem estat temps dient a la gent que la música es fa sobretot en macroesdeveniments i que és millor no pagar 3 euros per a un petit concert sinó pagar-ne 200 per anar a l’estadi. Catalunya s’ha acabat convertint en un país de festivals i de molta música de gran format, però poquíssima del petit.”

Circuit Zero, liderat per Cases de la Música però elaborat junt amb entitats com l’Acadèmia de la Música, l’Asacc (Associació de Sales de Concerts) o ARC (Associació de Mànagers i Representants), ha posat sobre el paper una problemàtica que, darrerament, algunes veus ja havien assenyalat. És el cas del cantautor Cesk Freixas (des de fa uns dies, amb la seva activitat professional en aturada indefinida per “desconnectar i agafar prou distància amb el projecte”), que, fa uns mesos, en una carta oberta força comentada, encara que en veu baixa, dins del sector, lamentava la instauració, fa més d’una dècada, d’una “nova cultura del directe que promou grans esdeveniments, amb produccions fetes a l’engròs, en detriment del ja per si mateix dèbil, maltractat i desestructurat ecosistema de sales i espais de difusió de la música en directe”. “Les conseqüències reals d’aquesta política de festivals són fúnebres: en l’última dècada han desaparegut desenes de sales de concerts, i s’han suspès una gran quantitat de programacions de petit i mitjà format”, denunciava el músic penedesenc.

Com coincideixen a dir moltes veus, un viatge llampec en països com Irlanda, però també en altres territoris que els músics poden tenir menys idealitzats, servirà per constatar la naturalitat amb què, en aquests països, els músics toquen en pubs o altres espais. “Vaig estar anys pensant que la falta de llocs on tocar era comuna a tot arreu..., però no és així!”, assenyala, per la seva banda, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que, a més de músic, és també l’impulsor, a Guissona, del Teatre de l’Eril i, a Igualada, junt amb altres socis, de la programació musical de l’associació cultural La Bastida. “Això no passa a França, no passa al Regne Unit, tampoc als Països Baixos... Quan, fa uns mesos, vaig estar al País Basc amb Gorka Urbizu [cantant de Berri Txarrak, a qui Pons va acompanyar en directe], vaig descobrir que, amb el seu circuit de gaztetxes i altres espais, un grup que en cada concert aplega unes cent persones podia tocar un dia a Donostia, l’endemà en un poble de només deu quilòmetres més enllà i, així, estar durant tot un any tocant. En canvi, un grup d’aquestes característiques a Catalunya no troba un circuit on pugui reunir unes quantes persones un dia a Ripoll, l’altre a Olot i després a Banyoles. O un dia a Tàrrega, l’altre a Cervera i després a Mollerussa. Catalunya és geogràficament molt més gran que el País Basc i no té aquesta riquesa de sales. No veig que s’hi estigui reflexionant gaire, i això és un problema.”

“D’un temps ençà s’està posant molt èmfasi en allò que és top i molt poc en la base”, diagnostica, en aquest cas, Jordi Planagumà. “Sigui més gran o petit, de pista o de terra, a cada poble de Catalunya hi ha un camp de futbol. Però, en canvi, no hi ha un lloc on es programi música regularment. Si no fem programacions habituals en què la gent vagi a un lloc i es trobi música en directe, els concerts s’acaben convertint en una cosa extraordinària. La gent no va expressament a descobrir nous talents, se’ls ha de trobar.”

Per a Planagumà, el mapa de sales a Catalunya és deutor encara de com es va concebre als anys 90, quan “35 o 40 grups” solien omplir recintes “d’entre 500 i 1.000 persones”. “Ara, en canvi, de grups n’hi ha 3.000 i necessiten petits espais amb capacitat per a 80 o 100 persones. El que tenim, però, és una infraestructura de sales i teatres per a 500 o 800 persones, amb programadors que pensen en els deu grups que poden portar entre 500 i 800 persones. I, per això, programen aquests deu de sempre.”

Eduard Sant Chalois, mànager de formacions com Grabu o Marina BBface & The Beatroots, admet que anar almenys a Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida a presentar un projecte era una cosa que fa uns anys era habitual, però que ara està a l’abast de molt pocs músics. “Lleida, en concret, és complicadíssim”, lamenta. “Molts músics pràcticament hi van a tocar només si després han de fer-ho a Saragossa.” Sant assenyala la urgència de prendre mesures per “recuperar el circuit de sales” i no amaga “l’ansietat i frustració” que provoca, entre els músics, no trobar llocs on oferir concerts. “Volen dedicar-se a la música i s’adonen que no se’n surten”, lamenta. “Acaben assumint que fer música i prou és complicadíssim i que cal compaginar-ho amb altres activitats.” El mànager remarca finalment que els nous hàbits de consum perjudiquen el petit format. “Cada vegada hi ha gent menys acostumada a anar a una sala a veure un concert i prou. Encara que l’entrada els costi 10 euros, que és menys del que, un cop dins, es gastaran en beguda, ho troben car...”

És significatiu, d’altra banda, que aquests músics emergents amb grans dificultats per trobar espais on tocar pertanyin, molt probablement, a una de les generacions més ben formades de músics del país, amb un mapa de centres d’estudis superiors, per exemple, més ric que el que hi havia en dècades anteriors. “És xocant, perquè cada vegada hi ha més centres de formació, més programes d’ajudes i més iniciatives per poder créixer com a músic, però quan ja ho has fet tot i et trobes que el següent pas és el d’haver de presentar finalment la teva proposta davant 80 o 90 persones et trobes en un buit total”, opina Planagumà. “És a dir: hi ha grups que obtenen beques econòmiques per compondre, per fer un vídeo, per a la producció del directe, però quan arriba l’últim pas, el de sortir del teu cercle i que un grup de Tarragona, per exemple, pugui anar a fer un concert a Girona, tot esdevé extremadament complicat. Hi ha un munt de gent amb propostes interessants en àmbits molt diversos, però no els donem espai on exposar-se i, al final, més que de músics, acaben exercint de professors de música, que és el que et qüestiones, si al capdavall no és per això que els estem formant. Els músics que no fan un salt molt gran i entren en el circuit de festes majors i festivals, que són la immensa majoria, es troben en un tap molt gran.”

“Les sales han deixat de ser prescriptores”, es resigna a dir Eduard Sant. “És cert que hi ha iniciatives, com el Curtcircuit de l’Asacc, que intenten lluitar contra aquesta manca de circuits, però és insuficient per la gran quantitat de propostes que els arriben i tampoc són ells a qui els pertoca fer aquest paper. Abans els artistes podien fer gires cobrant una quantitat fixa, o anant a taquilla només en una part, però llogar tu la sala és una cosa que pots fer una vegada, dues o tres, però no en cada concert d’una gira.”

Núria Jané, representant de l’Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac, fa a Circuit Zero una reflexió interessant de reproduir en aquestes pàgines: “Al sector de l’esport, existeixen categories inferiors i de desenvolupament. Després ja es pot jugar a primera divisió, segona, tercera o regional. Però tenen espais i competicions on poder fer el que més els agrada. En el món cultural, especialment en el de la música, i en la societat en què estem actualment, sembla que o jugues la Champions o no tens dret a existir.” “A la música li falta un circuit de categories inferiors que permeti als músics no haver de pensar en si toquen en una festa major o un festival”, conclou Planagumà, que aquestes pròximes setmanes presentarà una proposta al voltant de com ha de ser el procés per implementar aquest circuit d’espais de petit format, en què és clau una “simplificació burocràtica” que permeti que els espais petits puguin dur a terme la seva activitat sense haver-se d’acollir a normatives pròpies de recintes més grans. “Catalunya té una xarxa molt ben estructurada d’auditoris i teatres, però s’ha d’explicar que la base ha anat desapareixent i ja no existeix. Hem de decidir si pal·liar-ho i posar-nos en línia amb tot allò que s’està treballant en aquesta nova llei de drets culturals o si convertim el país en un forat negre per a la música de petit format.”