La mística lisèrgica d’Oliver Laxe

Les potents imatges del desert saharià, filmades amb mestratge per Mauro Herce, han fet que Sirat, d’Oliver Laxe, irrompés amb força en la secció oficial a concurs del Festival de Canes, tot i que sembla haver-hi hagut una recepció bipolar: no tothom entra en el trànsit amb una certa palpitació mística que busca el cineasta gallec, que invoca amb el mateix títol i una cita inicial un passatge de l’Alcorà sense esmentar-lo: al final dels temps, els humans hauran de passar per un pont, a sota del qual hi ha l’infern, per arribar al paradís; i és així que els personatges del film (un grup de ravers als quals s’afegeix un home i el seu fill petit a la recerca d’una jove desapareguda) viuran una tragèdia que, en paraules del director, representa una oportunitat de transformació i de “creixement” si hi la fe que permet acceptar qualsevol circumstància adversa, fins la més terrible. En fi, si es tracta d’una qüestió de fe i de veure-hi tancant els ulls, no tothom hi combrega.

El cas és que en començar Sirat, pel·lícula amb participació catalana (Los desertores Films/Uri Films, d’Oriol Maymó) en una producció que sembla liderada pels germans Almodóvar pel seu reclam, uns grans altaveus s’instal·len en un paratge desèrtic per tal que esclati la música electrònica (aportada per Kangding Ray) que, amb el consum de substàncies lisèrgiques, fa que una multitud entri en trànsit. Allà hi arriba l’home (Luis/Sergi López) que, amb el fill petit Esteban /Bruno Núñez), busca la seva filla, de la qual va perdre el rastre fa cinc mesos. La recerca tot just ha començat. Entre la multitud, troba un grup d’amics (interpretats per actors no-professionals que Laxe va triar entre els participants en raves a les quals va assistir) que l’informen que hi haurà una altra “festa” en un lloc encara més endinsat del desert. Tot i la reticència inicial del grup, el pare i el fill els segueixen amb un cotxe gens preparat per a una travessia desèrtica. Això fa que la pel·lícula transiti entre el cinema d’aventures apocalíptic (Mad Max) i el western errant (Centaures del desert) mentre el grup afronta diversos obstacles: els problemes per trobar benzina, les dificultats de passar per certs llocs. Fins que, de manera inesperada, arriba la tragèdia. Resulta certament xocant sense que hi hagi cap recreació en el dramatisme, però pot semblar un cop d’efecte que es reproduirà uns quants cop més amb la idea (òbvia) que el món és ple de perills: un camp de mines.

No hi ha dubte de la potència visual de Sirat. D’aquí, hi ha qui diu haver entrat en trànsit, com si s’acordés en els moments d’estat lisèrgic dels ravers que travessen el desert, i la visió d’aquest mateix els dugués a l’experiència del sublim en què la petitesa davant de la naturalesa immensa projecta cap a l’infinit; però també és possible sentir-se aliè(na), com en el cas d’aquesta cronista, a la mística lisèrgica d’Oliver Laxe, que ha arribat a la secció oficial de Canes després de passar-hi per diverses seccions amb els seus tres anteriors llargmetratges triomfant-hi, el 2019, a Un Certain Regard amb O que arde.

A concurs de la secció oficial, també s’ha presentat Dossier 137, pel·lícula de Dominik Moll (director de Harry, un amic que us estima, amb la qual Sergi López va triomfar a Canes l’any 2000) inspirada en un cas real que va tenir lloc durant les protestes dels gilets jaunes l’any 2018: un jove va resultar greument ferit al cap a causa d’un tret de gas lacrimogen disparat pels antidisturbis. Una membre (excel·lent Lea Ducker) del departament d’Assumptes Interns serà l’encarregada d’investigar un cas que fa present la impunitat de la violència policial. Una pel·lícula discreta, però impecable.