Richard Linklater homenatja la ‘nouvelle vague’

Un dia de maig del 1959, Jean-Luc Godard va viatjar en cotxe des de París fins a Canes per assistir a la projecció, que va ser triomfal, de Les 400 coups, l’opera prima del seu amic, i company a la redacció de Cahiers du Cinéma, François Truffaut. Frisós per fer cinema, va emprendre l’estiu d’aquell mateix any el rodatge d’Al final de l’escapada, que no va presentar-se a Canes, sinó a la Berlinale, on es va endur l’Os d’Or l’adaptació de Lazarillo de Tormes, de César Fernández Ardavín: una de tantes mostres del fet que pel·lícules que poden guanyar en festivals no han tingut ni tindran cap transcendència en la història del cinema. Per contra, Al final de l’escapada és mítica i és així que s’ha fet present en l’actual edició del Festival de Canes amb Nouvelle vague, concebuda per Richard Linklater com si fos un possible making of d’Al final de l’escapada, mentre que el seu títol anuncia l’homenatge al moviment que va revolucionar el cinema amb una influència perseverant visible en part de la filmografia del mateix director nord-americà, autor de Boywood i d’una bella trilogia amorosa amb Ethan Hawke i Julie Delpy.

Rodant la pel·lícula en blanc i negre, com ho són els films de la nouvelle vague, amb una ambientació excel·lent, que sembla fer reviure els carrers i especialment els bars del París de l’època, Linklater fa que apareguin, sigui més o menys, quasi tots aquells vinculats al moviment: Truffaut, Chabrol, Rivette, Rohmer, Resnais, Demy i Varda, entre d’altres, concedint un paper rellevant a Suzanne Schiffman, script, ajudant de direcció i guionista. També el productor Georges de Beauregard. I aquells cineastes referencials dels artífexs d’una nova onada cinematogràfica: Robert Bresson, Jean-Pierre Melville, protagonista d’una escena d’Al final de l’escapada destinada a Roberto Rossellini, que també hi apareix afirmant que el cinema és més una qüestió moral que estètica. Linklater fa que Rossellini, aleshores amb dificultats per realitzar cinema abans de fer televisió amb la idea utòpica de les possibilitats pedagògiques del mitjà, demani diners a Godard, a qui abans es mostra robant diners de la caixa de Cahiers du Cinéma. Hi ha detalls, doncs, entremaliats i irònics dins un registre de comèdia amb el qual Linklater vol alleugerir la mitificació que no deixa d’abonar buscant la complicitat d’una cinefília que potser és d’una altra època: tanmateix, la modernitat, encara, d’Al final de l’escapada fa que, evocant-la, Nouvelle vague (títol d’un altre film, dirigit l’any 1990 per Godard, que hi vindica el seu esperit i alhora reconeix la impossibilitat de retrobar-lo) potser pugui resultar atractiva no només als vells cinèfils.

Tot i haver-hi tantes presències, sense desenvolupar-se gaire com a personatges, el protagonista, en tot cas, és el jove Godard, que, interpretat per Guillaume Marbeck imitant de manera convincent el singular timbre de veu del cineasta, no es treu mai les ulleres fosques i té un cert aire desmenjat, però resulta més aviat simpàtic contrariant imatges posteriors. Més que Jean-Paul Belmondo (Aubrey Dullin), també té una participació fonamental Jean Seberg, a la qual encarna Zoey Deutch amb una inesperada semblança amb l’actriu nord-americana, que va fascinar Godard a Bonjour tristesse. Seberg admira la nouvelle vague (pels films de Chabrol i Truffaut) i ja vol fugir de Hollywood, però dubta de Godard. És així que, ben documentat, Linklater construeix (imagina) un possible making of d’Al final de l’escapada farcint-ho de cites, aquesta cosa tan godardiana, i invocant les escenes més cèlebres de la pel·lícula, com ara aquella en què la nord-americana Patricia (Seberg) ven el New York Herald Tribune pels Camps Elisis mentre l’aborda Michel Poicard (Belmondo), el lladregot poca-solta que n’està enamorat. Reconstruint el procés de rodatge, Linklater celebra l’audàcia, la improvisació (canviant el guió, escrivint els diàlegs un dia per l’altre i fins no rodant quan no se sentia prou inspirat) i la intuïció amb què va captar espontàniament alguna cosa pròxima a la vida. La contradicció és que, a banda que el seu film funcioni i sigui simpàtic, Linklater no segueix el mètode Godard amb una elaboració prèvia aliena a l’inesperat.

Nouvelle vague ocupa bona part de l’article perquè a aquesta cronista la inspiren poc les altres dues pel·lícules vistes recentment en la secció oficial competitiva: Die, my love, de l’escocesa Lynne Ramsay, i Renoir, de la japonesa Hayakawa Chie. Em sap greu perquè, a banda del fet que Ramsay hi concursi per tercer cop després d’Hem de parlar de Kevin i En realitat, mai vas ser aquí, ha costat molt que el Festival de Canes hagi fet l’atenció deguda a les dones cineastes. Pel que fa a la primera, per molt que part de la crítica (sobretot la nord-americana) celebri l’atreviment de Jennifer Lawrence, que fins surt nua, és una nova mostra del cinema efectista, sensacionalista, de Ramsay, que, en aquest cas, va donant voltes sobre la crisi d’una dona: una escriptora que, amb una possible depressió després de tenir un fill, no pot escriure i constantment reclama sexualment el seu home (Robert Pattinson), que no sap què fer amb ella, que va cridant i autolesionant-se. Als antípodes dels excessos de Die, my love, Renoir (amb la referència a un quadre del pintor) busca una certa poètica, però resulta monòtona i també dona voltes, en aquest cas a l’experiència d’una nena imaginativa que ha d’afrontar la mort del seu pare.