Carla Simón és rebuda amb molta calidesa a Canes

S’ha de dir que en quasi totes les sessions de gala a la sala Lumière, amb els equips de les pel·lícules i la gent de les seves productores, hi ha llargs aplaudiments al final de la projecció. A vegades, però, pots percebre una resposta especialment càlida per part del públic assistent que s’afegeix a l’entusiasme incondicional dels implicats en el projecte. Aquest va ser el cas de Romería, amb la qual Carla Simón, embarassada de vuit mesos, ha entrat per la porta gran a la secció oficial competitiva del festival de Canes, on ha dut el seu tercer llargmetratge després de triomfar a la Berlinale amb els dos anteriors: Estiu 1993 i Alcarràs. Ho ha fet demostrant la seva sensibilitat per filmar els cossos i els llocs, la determinació a fer un cinema que parteix de la vida pròpia per transformar-la en una ficció sobre l’experiència de viure que ens interpel·la, arriscant-se a transitar del realisme a un món imaginari, somiat, que s’encarna amb una sorprenent naturalitat.

Carla Simón presenta Romería (amb participació catalana en la producció liderada per la també distribuïdora Elàstica Films) com una pel·lícula que explica el viatge (en un altre estiu, del 2004) que una noia catalana de divuit anys (Marina Piñeiro Torrent) fa cap a Vigo per conèixer-hi la família del seu pare biològic, qui, com la seva mare, va morir a causa de la sida quan ella era petita. És així que pot intuir-se que, amb el nom de Marina, es reprèn d’alguna manera el personatge de Frida, que, com s’explica a Estiu 1993, va ser criada per l’oncle matern i la seva dona (els seus altres pares) en un poble de la Garrotxa. Marina, el nou alter ego de Simón que du amb ella una càmera i manifesta la voluntat d’estudiar cinema, vol trobar-se amb els seus avis i oncles paterns (també ho farà amb cosins) amb un desig de coneixement en la recerca i la construcció de la seva identitat: “Per saber d’on ve, per fer-se’n una idea d’una altra memòria familiar, per estar al lloc on els pares van viure la seva història d’amor”, ha declarat la cineasta a aquesta cronista.

Marina llegeix el dietari que la seva mare biològica va escriure en català (feia molt de temps, des que Marc Recha va presentar-hi el 2001 Pau i el seu germà, que no se’l sentia en la secció oficial de Canes, a banda del fet que Romería sigui parlada majoritàriament en castellà i una mica en gallec) mentre, vivint a prop de Vigo, es lliurava a l’amor i a la droga. Vol saber més, però la seva desconeguda i benestant família gallega no està gaire disposada a parlar. Els avis no ho fan per la vergonya que encara senten pel seu fill drogoaddicte mentre segueixen volent amagar que va morir a causa de la sida. Les dues ties tampoc no diuen res i els dos oncles expliquen coses diferents sobre el germà mort, del qual Marina descobreix que, sense que tampoc consti en el registre de defunció que va tenir una filla, va morir més tard del que li havien dit: On era si no recorda haver-lo vist? La cineasta considera que Romería és una pel·lícula sobre la memòria: “De fet, sobre la subjectivitat de la memòria perquè cadascú recorda les coses a la seva manera, no ho recorda tot i a vegades tampoc no vol recordar.” Ho diu amb la consciència que sempre hi haurà forats en qualsevol història, en tota memòria: un trencaclosques que no es completarà mai. De fet, reconeix que el film surt de la pròpia frustració de no saber quasi res dels seus pares, sobretot a través d’ells mateixos: “Però també surt de la possibilitat de crear una memòria mitjançant el cinema, amb les seves imatges i el poder que té per inventar allò que no podem veure, que no tornarà.” És així, que a partir d’una revelació d’un cosí, Marina entra en un món imaginari on es fan visibles els seus pares amagats. Aleshores, amb una invocació a Un estiu amb Mònica d’Ingmar Bergman, la pel·lícula agafa una gran volada. No només retornen els seus pares biològics, imaginats o somiats amb una gran generositat moral, sinó alguna cosa d’aquell Vigo de finals dels anys vuitanta en què van emergir grups de rock i circulava la heroïna.

Una de les coses de les quals Carla Simón està més satisfeta és d’haver ‘trobat’ l’actriu, Llúcia Garcia, protagonista de la pel·lícula: “Feia uns quants mesos que buscàvem qui podia encarnar Marina. A la Llúcia la vam veure al carrer per Barcelona. Sortia d’un autobús havent fet una excursió amb el Cau d’escoltes. La vam parar i li vam dir si a l’endemà volia fer una prova de càsting. Crec que vam encertar-la considerant, a més, que, per així dir-ho, fa un doble paper havent de representar actituds molt diferents.” Es pot donar la raó a Simón, com també pel que fa a la seva idea que, havent-hi treballat molt, funciona la barreja entre actors professionals (Tristán Ulloa, José Ángel Egido, Janet Novas i fins el jove cantant i guitarrista de rock Mitch Robles) i naturals. Mentre que a Alcarràs tots els actors no eren professionals, a Estiu 1993 també va barrejar professionals i ‘naturals, en aquest cas sobretot dues nenes sense cap experiència prèvia al cinema. El seu mètode per crear la versemblança de les seves famílies de ficció (més o menys inspirades en les reals de la cineasta) és que, abans del rodatge, els actors convisquin com si realment fossin familiars. Sobre la que apareix a Romería, diu que és diferent a les de les dues seves pel·lícules anteriors: “Això era un repte, però el cas és que tenia ganes de mostrar un altre tipus de família, amb dinàmiques diferents i a vegades fins i tot divertides”, explica la realitzadora.

Carla Simón ha superat, a Romería, els reptes plantejats i seria bonic que el jurat presidit per Juliette Binoche reconegués la bellesa i la humanitat d’una pel·lícula de la qual també cal destacar l’esplèndida fotografia d’Hélène Louvart.