L’art espoliat a les colònies, als museus catalans

Sotmeses al domini absolut de l’Imperi espanyol, les antigues colònies del Marroc, les Filipines i Guinea Equatorial van patir un espoli del seu patrimoni, amb milers de peces que avui dia formen part dels fons de diversos museus catalans, en unes col·leccions “ara incòmodes”, segons els responsables d’un projecte de recerca pioner al nostre país: Trafricants. Museus i col·leccions de Catalunya davant la colonialitat. Un estudi impulsat per la Fundació Solidaritat UB i el Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS), que rastreja les col·leccions procedents dels antics territoris colonitzats per Espanya, amb objectes i espècimens adquirits de manera poc ètica, il·legítima o clarament espoliats com a botí de guerra. L’estudi actual, que ha documentat més de tres mil peces a la xarxa de museus públics de Catalunya, ha de servir també com a punt de partida per a la reparació història i per afrontar les possibles denúncies que reclamin el retorn de peces als països d’origen.

Com van fer cap a Catalunya totes aquestes peces? “En molts casos és difícil, o directament impossible, de determinar quina va ser la circumstància concreta en què es van aconseguir”, explica Àlex Tejero, un dels investigadors de Trafricants, que ha centrat el seu estudi en el patrimoni de les Filipines –país que va formar part de l’imperi espanyol durant més de 300 anys, del 1565 al 1898. Tot i que a vegades sigui complicat traçar el camí –algunes col·leccions han passat per diferents mans i institucions–, sí que hi ha persones amb nom i cognoms que van ser claus en aquest tràfic d’art i patrimoni. Un va ser José Coronado Ladrón de Guevara, un militar a la colònia filipina que va acumular centenars de peces, moltes de les quals armes. “El primer que crida l’atenció de les col·leccions filipines a Catalunya és que hi ha una presència d’armes molt notable. Hi ha escuts, llances, espases i instruments d’aquest tipus. Són peces indicatives del tipus de relació que hi havia entre l’administració espanyola i els pobles que trobem representats”. Una de les peces, per exemple, és una escultura d’igorot (indígena) en actitud de pensador, que il·lustra la portada d’aquest diari. A la col·lecció també s’hi troben objectes litúrgics, –“alguns equivocadament anomenats litúrgics”–; portacigarrets, miniatures d’edificis o collarets.

Una part de la col·lecció de José Coronado va arribar a la Península per a la seva exhibició a l’Exposició General de les Filipines que es va organitzar a Madrid l’any 1887. Després de diversos periples, actualment es custodia al Museu Etnològic i de Cultures del Món (MuEC) de Barcelona, i està formada per unes 400 peces. El mateix museu també disposa d’obres del Marroc i Guinea. D’aquesta darrera prové la col·lecció de Miguel Núñez de Prado (1882-1936), un general africanista “de llarga trajectòria bèl·lica”. Va ser el governador de Guinea Equatorial i durant el seu mandat va acumular una quantitat important d’objectes. En el context de la Guerra Civil, el militar va ser afusellat i la Generalitat va adquirir la seva col·lecció “d’art negre”, formada per 165 peces, per un import de vint mil pessetes. Al 1948, el fons va entrar al Museu Etnològic. Una altra col·lecció és la dels Pares Claretians: “Els claretians van ser els principals responsables de l’evangelització de la Guinea Espanyola entre 1884 i 1968, i van actuar-hi amb molta duresa. Paradoxalment, mentre es dedicaren a prohibir o a demonitzar creences i costums africans, també contribuïren a l’acumulació de peces d’“art primitiu” que van acabar nodrint les col·leccions de museus etnològics”, indica el grup de recerca. Pel que fa a la col·lecció marroquina, la majoria de peces, “de poc valor artístic”, no van ser espoliades, sinó que es van obtenir en les expedicions que el Museu Etnològic va fer als anys 1952, 1954 i 1955 al protectorat espanyol al Marroc, sota la direcció d’August Panyella, director de la institució, i l’escultor Eudald Serra. Però a banda de les peces d’artesania, que es compraven en socs, destaca una col·lecció de fotografies vinculades al treball de Serra, que necessitava models per després crear les escultures antropològiques. La població local es resistia a servir de models: “Per això recorrien a les institucions penitenciàries o de confinament de la colònia per trobar models forçats. Anaven a presons o a casernes militars per explicar les seves necessitats als comandants o caps, i aquests els proporcionaven els models, que ho feien forçats per les circumstàncies. Era un exemple de com l’activitat científica s’aprofitava del marc colonial per aconseguir models que en una situació d’igualtat mai haurien optat per posar-se davant de la càmera”, explica l’antropòleg Alberto López, un altre dels investigadors de Trafricants. Per ell, les expedicions estaven “ indissolublement lligades a les condicions polítiques del moment”.

El MuEC és un dels set museus que ha rastrejat el grup Traficants, amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el Darder de Banyoles, el Museu de l’Art de la Pell de Vic, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de la Pell d’Igualada i el Fons Sabater Pi, que recull el llegat que aquest etnògraf i etòleg afeccionat que va treballar a la Guinea espanyola entre el 1943 i el 1969 va donar a la Universitat de Barcelona. L’any 1958, Sabater va ser contractat per l’Ajuntament de Barcelona per subministrar animals al parc zoològic i objectes etnogràfics al Museu Etnològic. A través d’ell va ser enviat a Barcelona el conegut goril·la albí Floquet de Neu.

En la gran majoria de casos els museus no especifiquen els mètodes d’adquisició de les peces. De José Coronado Ladrón de Guevara hi ha un document “en el qual diu que les va aconseguir després de nombroses gestions i esforços. Evidentment, dubto que en un document administratiu, si havia hagut violència pel mig, s’hagués especificat”, destaca Tejero, que hi afegeix: “No és així en tots els casos; n’hi ha altres en què es degueren adquirir, entre cometes, dins de l’ètica, tot i que tampoc es pot dir així, perquè parlem d’una dominació colonial que, òbviament, havia de determinar les condicions dels intercanvis.” Són, indiquen els investigadors, peces que “van ser adquirides sota les condicions imposades per la potència dominant, que era Espanya”.

Un altre nom destacat del tràfic d’art i patrimoni colonial va ser Martínez de la Escalera. Una mena d’“aventurer”, segons la investigadora Laida Memba, que va anar per primer cop a Guinea Equatorial el 1901 perquè formava part de la Comissió espanyola de Límits, o sigui, que s’encarregava d’acabar de repartir el territori de Guinea entre Espanya i França. De la Escalera va fer diverses expedicions, a Guinea i també al Marroc i a altres països, i “carregava animals de tota mena”, per encàrrec de museus. Actualment, la col·lecció guineana de cordats de Martínez de la Escalera que va acumular en una expedició del 1919 representa un 80% del volum del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Són uns 509 registres, i se sumen a altres donacions, com les de La Salle de Gràcia. Donat el volum tan immens d’espècimens del Museu de Ciències Naturals, els autors de la recerca s’han centrat només en els cordats. Una de les peces curioses és un esquelet articulat de la granota goliat, l’espècie de granota més grossa, que pot pesar tres quilos, i que està en perill d’extinció: “Des de finals del XIX, el comerç d’aquesta granota es va disparar”, indica Laida Memba.