Els periodistes fan coses

La segona edició de la Nit de la Comunicació es va dur a terme dijous a la vesprada al Teatre de Lloret de Mar. Enguany, més de 200 assistents no es van voler perdre aquesta cita per parlar de comunicació de crisi: periodistes, polítics, fotògrafs i professionals de la comunicació de diferents gabinets van poder interactuar i intercanviar opinions sobre com s’ha de comunicar una crisi a la ciutadania.

La jornada va ser curta però intensa i interessant a parts iguals. Una de les reivindicacions del Col·legi de Periodistes, representat per Susanna Quintana, va ser diferenciar el periodisme dels pseudoperiodistes: aquells mitjans i periodistes que reflecteixen una realitat partidista i interessada en tot allò que escriuen, i que, en comptes d’informar la població, intenten desestabilitzar, enganyar i confondre per obtenir un benefici propi. Una trista realitat que embruta la professió i la professionalitat que s’espera –i es necessita– d’aquest ofici. “Els periodistes fem coses, no totes bones, però fem coses”, va exclamar, i hi va afegir que la voluntat d’un bon periodista és informar. És clar que hi pot haver errors –tothom s’equivoca–, però no es pot permetre que s’enganyi deliberadament.

El que va quedar clar és que una informació verídica, real i objectiva empodera la ciutadania, i s’ha de lluitar perquè continuï sent així. La informació és poder, i un gran poder comporta una gran responsabilitat, i la responsabilitat dels cronistes es posarà sempre al costat dels ciutadans.

Una de les ponents de la nit, l’experta en comunicació de crisi Patrícia Plaja, explicava que, perquè una comunicació de crisi sigui efectiva, cal ser ràpid, tenir voluntat de transparència i, sobretot, saber avançar-se –informativament parlant– a l’execució d’aquesta crisi. A molts dels assistents els va venir al cap la gestió de la dana a València, quan els missatges d’alerta van arribar a les 20.11 hores. Tard i malament. De fet, els valencians, més de sis mesos després, encara esperen explicacions, disculpes i assumpció de responsabilitats: un clar exemple d’una comunicació fallida que encara no s’ha resolt.

“Els tempos són essencials; després del bloqueig inicial, s’ha d’actuar amb agilitat i determinació”, deia Plaja. Tot seguit, va recomanar als assistents que elaborin protocols, es formin i facin simulacres de crisis comunicatives per estar preparats.

En l’esdeveniment també es va parlar de la necessitat dels mitjans de proximitat i de la ràdio, factors clau quan tot falla. Per exemple, en l’apagada massiva del 28 d’abril, la gent volia saber què passava a prop seu, i els mitjans locals ho van donar tot i més perquè així fos, malgrat les circumstàncies, la precarietat i la falta d’eines i recursos.

D’altra banda, el més reivindicatiu va ser el president del Consell Comarcal de la Selva, Martí Pujals, que va donar “bufetades sense mans” a la Generalitat per l’infrafinançament de què són objecte, que els dificulta oferir un bon servei a la ciutadania. Des del faristol, va reclamar una reunió urgent.

Finalment, sí, els periodistes fan coses. Entre les quals, lluitar per la llibertat de saber qui, què, com i quan.