Les altres pintures de Sixena que poden marxar del MNAC

Les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena no són les úniques provinents d’aquest monument que perdrà el MNAC si s’acaba executant la sentència del Tribunal Suprem. Hi ha un altre conjunt artístic de primer nivell afectat per la resolució judicial. Són els murals profans que havien embellit la sala de la Reina del cenobi. Al museu del Palau Nacional es troben en una sala diferent de la de les famoses pintures de la sala capitular, just a l’inici del recorregut del gòtic. Estan instal·lades en un fris estret, però molt llarg, de 25 metres lineals.

Aquestes altres pintures de Sixena han passat molt desapercebudes en el llarg litigi dels béns del monestir. No pas per als jutges, que també les han inclòs en el lot que ha de viatjar a Aragó. El mateix MNAC no va saber que estaven reclamades fins ben començat el judici.

Encara que en qualitat no poden competir amb les de la sala capitular –“probablement, la millor pintura mural de l’Europa del seu temps. Un cas extraordinari”, subratlla la seva principal experta, Montserrat Pagès, antiga conservadora d’art romànic del MNAC–, no són pas unes obres menors. “Tenen un valor innegable, sobretot per la temàtica de caràcter profà i perquè hi apareixen escenes ben insòlites”, precisava Pagès en una entrevista a aquest mitjà el 2017. Aquestes pintures exalcen la valentia i el coratge dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, l’orde del cenobi de Sixena. Un dels plafons més interessants des del punt de vista iconogràfic és el que narra l’assalt i la presa de Sant Joan d’Acre.

Aquest conjunt va ser arrencat el 1960 de la part alta de les parets de la sala de la Reina, una estança que es trobava entre l’església i el claustre i que va quedar reduïda a unes tristes ruïnes després de l’incendi que van provocar els anticlericals del poble el 1936. Vint-i-cinc anys després, l’operació per socórrer aquelles pintures que havien quedat molt danyades pel foc va anar a càrrec del Museu d’Art de Catalunya, amb el vistiplau de les monges i en vista de la falta d’interès de les institucions aragoneses. Com les de la sala capitular, tenen colors alterats i algunes escenes són pràcticament inintel·ligibles.

En la seva època d’esplendor, el monestir de Sixena era singular pels diversos cicles pictòrics que ornamentaven gairebé totes les dependències. Les autoritats aragoneses tenen una fixació malaltissa a culpar Catalunya de la diàspora d’aquest patrimoni amb fins malèfics. Fins i tot acusen el MNAC de tenir amagats a les reserves alguns d’aquests tresors perduts per por que els hi reclamin. Per exemple, uns frescos que cobrien l’absis de l’església. El cas és que va ser justament Montserrat Pagès qui va alertar de la desaparició d’aquest conjunt en el llibre Pintura mural sagrada i profana, del romànic al primer gòtic (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012). Pagès es va fins i tot il·lusionar amb la possibilitat que Catalunya i Aragó podien emprendre “una investigació conjunta” per tal d’esbrinar el parador d’aquesta obra, que només es coneix per fotografies en blanc i negre. La bona intenció d’uns, sempre pensant en el bé comú, i la mala fe d’altres, no precisament brillants a fer recerca de la història del monestir i les seves vicissituds.

“De l’absis, al museu no hi ha res ni hi ha hagut mai res”, emfasitzava Pagès en l’entrevista. La seva hipòtesi és que les pintures van ser arrencades a la dècada dels cinquanta. Hi ha un document del 1951 que hi fa referència: un ofici de la Direcció General de Belles Arts que dona permís per a l’extracció. “No precisa a qui, però diu que la intervenció serà tutelada per la Diputació d’Osca”, revela Pagès. L’experta creu que les pintures es van intentar vendre, però que el comissari del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, Carlos Cid Priego, ho va impedir. Molts anys després, als vuitanta, s’hauria fet efectiu el tracte.

On podrien haver anat a parar? “Si fossin en algun museu, se sabria, tret que estiguessin mal identificades intencionadament per despistar, una pràctica que es feia molt sovint. Deuen ser en alguna o en algunes col·leccions privades, amb tota probabilitat americanes”, raona Pagès.

Hi ha historiadors que pensen que aquestes pintures no es van extirpar mai de l’absis, que es van anar degradant gairebé fins a desaparèixer. Pagès, que als anys noranta va visitar el monestir per primer cop, discrepa: “Veus el mur i veus que hi ha hagut arrencaments.” A més, no troba lògic que s’arrenquessin altres pintures de l’església (la que va sortir més ben parada de l’incendi) sense gaire o inclús sense cap valor, i justament les bones es deixessin morir in situ.

D’aquestes altres pintures de l’església, el MNAC tenia setze fragments procedents d’un tram de la nau. Tenia. El juliol del 2016, els va enviar a Sixena pressionat per la justícia, en el que va ser el primer viatge d’obres (en total, 51) que es van exiliar de Catalunya com a conseqüència dels litigis instigats per la comunitat veïna. “No tenien cap importància; per això eren a la reserva”, sostenia Pagès. “El que realment valia la pena era l’absis. Algú el té, i no és el MNAC.”

En l’article que l’antiga conservadora del MNAC va publicar a aquest diari l’endemà que es fes pública la sentència del Suprem sobre les pintures murals del monestir, reprenia aquest tema pendent: “Per què, si hi ha altres pintures de Sixena que han desaparegut, com les que decoraven l’església, una mica més tardanes però també de gran valor i influenciades per les de la sala capitular, el govern d’Aragó no s’ha preocupat de cercar-les, de comprar-les i d’exposar-les dignament al públic? Per què, en comptes de perseguir judicialment Catalunya i difamar-la a la premsa, no ho ha fet?”