El sisè sentit

8 de juny. Palau Sant Jordi. 21 h. Al vol­tant de 14.000 per­so­nes van entrant a l’edi­fici, sense pressa. El fes­ti­val Gua­nya’t el Cel amb el Pare Manel s’havia asso­ciat en aquesta edició amb un esplen­dorós home­natge a Pepe Rubi­a­nes que va durar tres hores, calo­ro­ses, ple­nes d’emoció, amb la imatge i la veu de Pepe omni­pre­sents, par­lant, recor­dant els seus monòlegs més cone­guts, com el del Niño bueno o els que expli­ca­ven coses de les seves mula­tes, de Cuba.

En començar, ell mateix va fer les salu­ta­ci­ons: “Bue­nas noc­hes, señoras y señores”. No sé on, però hi era. Les balla­ri­nes de La son­risa etíope, que van com­par­tir amb Rubi­a­nes el seu últim espec­ta­cle, ens van aca­bar de dir per on ani­rien els trets: cada artista expli­ca­ria records per­so­nals, vivències... Tot­hom era hereu d’una relació per­so­nal.

La vet­llada va seguir amb Llàtzer Escar­ce­ller, que va acom­pa­nyar Pepe a la sèrie Macki­na­vaja, i que va assis­tir a l’acte, molt vellet, acom­pa­nyat de Car­les Flavià, gran amic de Pepe i com­pany fins al final: “Em va dedi­car el seu últim som­riure”, va dir Flavià, amb la veu tren­cada, després d’expli­car de manera desin­hi­bida els últims dies de Pepe i diver­ses anècdo­tes. I Pav­lovsky, el seu veí del Club Capi­tol; i Manel Fuen­tes, amb qui anava de marxa –va ofe­rir una creïble con­versa per telèfon amb ell!–, i Xavier Sardà, que va viat­jar amb ell a l’Àfrica i ens en va por­tar imat­ges; la Mar­ti­rio, amiga i con­fi­dent; Andreu Bue­na­fu­ente, un altre amic i incon­di­ci­o­nal del fes­ti­val. Pep Cruz, ves­tit de cubà de dalt a baix, va expli­car una con­versa amb Pepe des del més enllà. I així tot­hom, amb Rubi­a­nes a la boca i al cor. “És el seu bolo més gran i no ve a l’esce­nari”, s’excla­mava Xavier Gras­set.

El fes­ti­val va enge­gar el 1996. El pare Manel Pousa –des d’aquest any Creu de Sant Jordi–, amic de Car­les Flavià des de quan tots dos eren cape­llans, anava fal­tat de diners per aju­dar els mar­gi­nats a sor­tir del pou. Algu­nes nits feien l’última a Zeleste i va ser allà on va conèixer per­so­nal­ment Rubi­a­nes, que es va ofe­rir a pre­pa­rar un fes­ti­val benèfic per reco­llir cale­rons. Des de lla­vors, s’ha cele­brat cada any, a l’Ate­neu de Nou Bar­ris, al Nove­da­des, al Tívoli i aquesta vegada al Sant Jordi, on va tren­car la bar­rera de so amb els aplau­di­ments. Entre els assis­tents, el pre­si­dent Mon­ti­lla, Pas­qual Mara­gall, l’alcalde Hereu, Joan Manuel Tres­ser­ras, Car­les Martí, la con­se­llera Tura i la senyora Coca, con­se­llera de Villa­garcía de Arousa –l’altre poble de Rubi­a­nes–, que va des­plaçar-se expres­sa­ment. I artis­tes, molts com­panys de feina que tenen festa dilluns. Vibrant!

La nit va seguir in cres­cendo: Fae­mino y Can­sado; Tri­ci­cle, que van repro­duir un esquetx de l’actor; Joan Lluís Bozzo; Car­los Núñez; l’actriu Cris­tina Dilla, gai­rebé l’única dona amb qui ha fet monòlegs; Car­los Latre; Ser­rat; la gent de Polònia i Crackòvia... Tequila va tan­car una nit que ens va por­tar a tots a l’infern amb Pepe, un infern per als bons, els diver­tits, el de la gent de bé, el de Come­di­ants. Un infern a Montjuïc, fora les por­tes del Palau, en una nit esplèndida.

La catarsi col·lec­tiva que es va pro­duir cada vegada que se l’ano­me­nava, se’l veia o sen­tia, feia impos­si­ble dub­tar de la presència real de Rubi­a­nes, des del seu món. Pot­ser, per ser capellà, al prin­cipi només s’ho creia de debò el pare Manel. Però cap al final tots sentíem el Pepe tan a prop que era com si el Capi­tol hagués cres­cut i estiguéssim cele­brant un mis­teriós ani­ver­sari. Fins i tot feia una mica de fred. Com a El sisè sen­tit!