El geni pallasso

Per si amb 35 anys encara no n’hi havia prou, ahir a la nit Tom Waits es va fer pre­gar 40 minuts de rellotge per sor­tir a l’esce­nari de l’Audi­tori del Fòrum en el pri­mer dels dos con­certs que ofe­rirà a Bar­ce­lona. Xiu­lets i molta impaciència la del per­so­nal que omplia els 3.100 seients de la sala. I, en el rere­fons de l’espera, el preu d’or pagat per les entra­des (100 i 125 euros, més 8 de des­pe­ses bancàries) aug­men­tava el sen­ti­ment de presa de pèl amb crits esporàdics del cali­bre “no hi ha dret” o “que ens tor­nin els quar­tos”, com si el retard sobre l’hora pre­vista fos igual que l’AVE.

Però quan Mis­ter Tom Waits va aparèixer a l’esce­nari es van aca­bar totes les lamen­ta­ci­ons. Amb el públic dem­peus, ofe­rint-li una ovació tan­cada, el músic cali­fornià va ser el pri­mer sorprès per la impres­si­o­nant rebuda. Pot­ser per aquesta sob­tada raó, en la seva men­ta­li­tat de superes­tre­lla del circ rock, Waits va mar­car-se una entrada his­triònica, sola­pant Lucinda i Ain’t goin’ down to the well inter­pre­ta­des al bell mig de l’esce­nari, sobre una tarima prèvia­ment espol­vo­rada per aug­men­tar els efec­tes visu­als de la seva esperpèntica core­o­gra­fia.

Al límit de la frac­tura
Al seu vol­tant, qua­tre músics: Omar Tor­rez (gui­tarra), Patrick War­ren (teclats), Seth Ford Young (baix) i Vin­cent Henry (vents), més dos dels seus fills; Casey (bate­ria i per­cussió) i Sulli­van (per­cussió i cla­ri­net). Forçant la veu, engros­sint-la fins al límit, fins al llin­dar de la frac­tura o l’esclat, Tom Waits va saber des del pri­mer moment cap­ti­var un públic que el venera, uns fans que han hagut d’espe­rar més de tres dècades per poder veure’l en directe. I la satis­facció aug­menta enco­ma­nant-los la sen­sació de ser uns pri­vi­le­gi­ats, quan se sap que en aquesta gira euro­pea, Glit­ter & Doom (bri­llan­tor i per­dició), només s’atu­rarà en set ciu­tats del Vell Con­ti­nent: Sant Sebastià, Bar­ce­lona, Milà, Praga, París, Edim­burg i Dublin, per ofe­rir un total de 15 con­certs. L’home no es pro­diga més del compte i si a més a més tenim en compte a quant pugen les recap­ta­ci­ons com la d’ahir, tam­poc li cal matar-se per tenir el futur garan­tit.

Ja d’entrada, un espec­ta­dor poc ave­sat a l’uni­vers Tom Waits podria arri­bar fàcil­ment a la con­clusió que al músic li falta un bull. Amb aquesta veu que sem­bla que s’hagi men­jat una família de gri­paus sen­cera, amb l’expressió ges­tual tan pas­sada de vol­tes, ves­tit amb el seu inse­pa­ra­ble bar­ret i l’ame­ri­cana gris curta de mànigues; tot ple­gat fa que la distància entre la geni­a­li­tat i la pallas­sada es torni gai­rebé imper­cep­ti­ble. És la seva música la que li dóna el caràcter de geni visi­o­nari que l’acom­pa­nyarà fins a la tomba. Espe­ci­al­ment quan van començar a sonar, una rere l’altra, com­po­si­ci­ons com Falling down, Jockey full of bour­bon, All the world is green, On the other side of the world, God’s away on busi­ness, Metro­po­li­tan glide, Sins of my fat­her, Hang down your head i Rain dogs. Peces escam­pa­des al llarg de la seva dis­co­gra­fia, la majo­ria escri­tes con­jun­ta­ment amb la seva dona Kath­leen Bren­nan.

La prin­ci­pal carac­terística del Tom Waits és que ha sabut crear-se un so par­ti­cu­lar i incon­fu­si­ble, una gesta musi­cal que només és a l’abast dels esco­llits. Beu de fonts molt diver­ses, de rit­mes que entron­quen amb l’smo­oth jazz i el circ, pas­sant pel blues d’arrel i el caba­ret d’entre­guer­res. Una mix­tura tan par­ti­cu­lar, que ell acaba d’arro­do­nir amb aquesta veu gutu­ral que li ha donat la natura. Una veu que, en un altre per­so­natge, acon­se­gui­ria que el per­so­nal li llancés tomàquets i tota mena de ver­du­res.

Tot això succeïa abans que el cali­fornià donés un des­cans a part de la banda per seure dar­rere el piano i crear el moment més cor­pre­ne­dor de la nit amb inter­pre­ta­ci­ons com Inno­cent when your dream o You can never hold back spring. Més íntim i més pro­per, Waits va emo­ci­o­nar més d’un espec­ta­dor mos­se­gant-li la fibra sen­si­ble amb el den­tat del piano.

Sen­tit de l’humor
Tor­nats a la nomar­li­tat i amb la banda al com­plet, enfi­la­ria la recta final amb temes com Clap hands, Lucky day, Hoist that rag, Dirt in the ground i Make it rain. Sem­pre i en tot moment, ama­nint les inter­pre­ta­ci­ons amb el seu pecu­liar sen­tit de l’humor pas­sat de vol­tes. Trans­for­mant aquest bar­ret petit i esqui­fit que ha creat moda (entre el públic se’n van poder veure uns quants) en el bar­ret de copa d’un pres­ti­di­gi­ta­dor que fa màgia amb les notes musi­cals.

Però aquí no va aca­bar la pel·lícula d’aquest actor oca­si­o­nal que només repre­senta papers fets a mida. La tanda dels bisos, moment deli­cat que ser­veix per avi­sar de l’immi­nent comiat, va estar pro­ta­go­nit­zada per tres peces de capçalera: Novem­ber, Come on up to the house i, per aca­bar, Day after tomor­row com si volgués jugar amb el temps. Aquesta nit, l’impre­vi­si­ble Tom Waits tor­narà a sor­tir a l’esce­nari de l’Audi­tori del Fòrum, i segu­ra­ment ho farà amb retard. Tant se val. Canti el què canti, no serà mai igual.