Talent sense espais

“¿Com podem par­lar d’escena ni res sem­blant, si un músic de la cate­go­ria de Gui­llermo Klein, que té un pres­tigi bru­tal a Nova York i que viu aquí, el van a veure només qua­tre gats aquests dies a un bar de Bar­ce­lona?”. Molts músics resi­dents a la nos­tra ciu­tat com el saxo­fo­nista basc Gorka Benítez ho tenen clar: no es pot par­lar d’escena de jazz a Bar­ce­lona amb les man­can­ces que encara exis­tei­xen a escala pro­fes­si­o­nal. El també saxo­fo­nista català Lli­bert For­tuny, un dels més cone­guts del jazz català, ho diu d’una altra manera: “No hi ha escena sense esce­na­ris, així de fàcil!”.
Músics, repre­sen­tants dels clubs i de les esco­les con­sul­tats per l’AVUI es posen d’acord en el diagnòstic: cada dia hi ha més músics, de més qua­li­tat i amb més pro­jec­tes inno­va­dors, però la majo­ria no poden expo­sar aques­tes noves idees en l’entorn més imme­diat. Tots coin­ci­dei­xen a asse­nya­lar la política de l’Ajun­ta­ment res­pecte als locals de música en viu com una de les cau­ses d’aquesta situ­ació.

Qua­li­tat com mai
Mal­grat tot, els músics no s’atu­ren: cada cop més jazz­men estran­gers vénen a Bar­ce­lona per créixer com a artis­tes i també a la recerca d’un clima més agra­da­ble, men­tre que els d’aquí bus­quen en ciu­tats fora­nes noves opor­tu­ni­tats.

“Mai havíem tin­gut un plan­ter de músics tan immens, ben pre­pa­rat i cre­a­tiu com ara”, explica Manel Camp, pia­nista, com­po­si­tor i cap del depar­ta­ment de jazz i música moderna de l’Escola Supe­rior de Música de Cata­lu­nya (Esmuc). “Si no fos perquè el país encara li fal­ten espais, públic i ofi­ci­nes de mana­ge­ment que apos­tin pels músics d’aquí; podríem equi­pa­rar-nos al nivell de qual­se­vol ciu­tat d’Europa”, subrat­lla. Camp també apunta una de les prin­ci­pals para­do­xes del jazz a Cata­lu­nya: “Els fes­ti­vals s’omplen gràcies a la presència de grans figu­res; però per con­tra, la resta de l’any es fa molt com­pli­cat por­tar gent als clubs a veure el jazz que es fa a casa nos­tra”.

I és que, tot i les difi­cul­tats, alguna cosa es mou. Casos com el del jove gui­tar­rista Jordi Matas (1976) demos­tren que sí que hi ha cre­a­ti­vi­tat, però de vega­des més ben valo­rada a fora que a casa. El seu dar­rer disc, Lands­cape, amb l’Orga­nic Trio, ha rebut excel·lents crítiques de pres­ti­gi­o­sos espe­ci­a­lis­tes inter­na­ci­o­nals com l’espai web www.​all​abou​tjaz​z.​com o la revista de París Jazz­man. Però no tot són flors i vio­les: “Sovint creus que a fora t’escol­ten amb més afecte que aquí –asse­nyala Matas–, i que s’ado­nen que estem fent coses noves”.

Per Matas, el pro­blema d’arri­bar al públic podria venir de la mateixa eti­queta: “De vega­des, vol­dria treure’m de sobre això de músic de jazz, perquè molts ho veuen i ja es fan enrere”. Per la seva banda, Lli­bert For­tuny apunta altres solu­ci­ons per arri­bar a la gent: “Es tracta que creem una oferta atrac­tiva”. En la seva opinió sobre la situ­ació del jazz a Bar­ce­lona, “no som dife­rents: a qual­se­vol ciu­tat d’Europa hi ha grans músics; però sí que és cert que estem millor que abans”.

Bus­cant una iden­ti­tat
Que el jazz a Bar­ce­lona creix ho ava­len músics com el mateix Gui­llermo Klein, pia­nista i com­po­si­tor argentí que viu a Bar­ce­lona des de fa sis anys. “Des que visc aquí, cada cop hi ha més talent, però em fa l’efecte que Bar­ce­lona és una soci­e­tat més visual que sonora, i costa que el públic s’impli­qui i que els artis­tes puguin tro­bar una iden­ti­tat pròpia”, relata. Una iden­ti­tat que pas­sa­ria, segons Klein, per “bus­car els refe­rents locals i fusi­o­nar-los, i no mirar només el que es fa als Estats Units”.

Segons el músic argentí, “hi ha molta oferta d’estudi, i això és bo, però també pot ser perillós, perquè Bar­ce­lona pot esde­ve­nir una plaça acadèmica poc pro­cliu a la cre­ació”. Mal­grat tot és opti­mista, ja que, “amb l’ajuda de molts músics que vénen de fora, l’escena s’està enri­quint i d’aquí a deu anys podrem par­lar d’alguna cosa nova aquí a Bar­ce­lona”.

I és que el jazz d’aquí es ven bé a l’estran­ger entre els amants del gènere. Jordi Pujol, direc­tor de la dis­cogràfica Fresh Sound Records, en dóna fe. “No pas­sem des­a­per­ce­buts. A França hem creat interès entre la crítica, a Itàlia i fins i tot al Japó”, explica. Per aquesta raó, “fan falta mànagers que ven­guin el pro­ducte i que cre­guin en els nos­tres músics”.

¿Què exporta el jazz de casa nos­tra? Segons Pujol, “el jazz de Bar­ce­lona ha evo­lu­ci­o­nat res­pecte a allò que se’n va dir con­nexió amb Nova York; ara el flux ha can­viat i són alguns músics d’aquí els que donen el pas de mar­xar cap allà”. Jazz con­tem­po­rani amb tocs ètnics i de l’electrònica és per on pro­ven de fer-se un lloc els artis­tes de Bar­ce­lona bus­cant un estil que els iden­ti­fi­qui però “cada artista té el seu propi segell”, afirma Pujol.

Espais o públic?
El debat està ser­vit. Hi ha nivell, idees i un volum de músics com mai, però... ¿Falta públic o fal­ten espais per moure la gent a escol­tar música en viu? Joan Mas, direc­tor del grup Mas i Mas –que regenta sales com Jam­bo­ree o la Jazz­room–, creu que el pri­mer pas és crear més espais. “Quan s’han obert nous clubs a la ciu­tat, la gent els ha omplert: el que passa és que l’Ajun­ta­ment no atura la política de des­truir els locals de música en viu”, afirma rotund.

Ho veu dife­rent Lluís Cabrera, direc­tor del Taller de Músics: “No hi ha clubs perquè no hi ha negoci”. Per Cabrera, “no crec que ara que can­via la nor­ma­tiva sobre espais cul­tu­rals, la cosa hagi de millo­rar”.

Sigui com sigui i mal­grat la manca d’espais i les difi­cul­tats per pro­fes­si­o­na­lit­zar-se, les gene­ra­ci­ons joves empe­nyen fort i l’escena va crei­xent. Als noms ja con­so­li­dats de Perico Sam­beat, Lli­bert For­tuny, Ray­nald Colom [vegeu pàgina 50], David Men­gual, Albert Bover, Gorka Benítez, David Xirgu, Jordi Matas i un llarg etcètera; ara s’hi sumen Albert Vila, Roger Mas, Enri­que Oli­ver o pro­jec­tes com Ass Trio, IEP!, Toma4 o Lunar Pro­ject. Cre­a­ti­vi­tat fresca que asse­gura una llarga vida al jazz local, ja sigui a casa o a fora.