Cultura

Exotisme murcià

Literatura

“És molt bo aquest Espinàs”, li repe­teix el filòsof Xavier Antich en aca­bat de dinar. I l’Espinàs que bro­meja: “Doncs pre­senta-me’l”. Par­len a peu de car­rer d’A peu per Múrcia (La Cam­pana), el vintè lli­bre de la sèrie. Un més? Home, un més i alguna cosa més. Si alguna diferència hi ha amb els ante­ri­ors és que l’autor encara ha fet, si es pot, un altre pas­set cap al des­pu­lla­ment, no el seu, sinó el del pai­satge i la gent que troba: vull dir que ens els pre­senta amb un mínim d’espe­cu­lació. Les coses i els homes, els rètols i els pobles, els topònims, els gats i gos­sos par­len per si matei­xos. Millor dir-ho amb un exem­ple: a Espinàs no li cal teo­rit­zar sobre la per­vivència del fran­quisme sociològic al Valle del Ricote, en té prou fent la llista dels car­rers i pla­ces de Cieza per on passa: car­rer del Gene­ralísimo Franco, plaça del 18 de Julio, plaça Calvo Sotelo...

Dilluns se m’apa­reix l’Espinàs per la redacció del diari. Quina sor­presa, després de tants anys! Ben retor­nat. Dimarts me’n vaig a dor­mir amb el seu nou lli­bre, ahir em des­perto de nou amb ell, a mig matí el pre­sen­ta­ven a l’edi­to­rial i allí em tenien. I després, a dinar ple­gats gràcies a la insistència de la Isa­bel Martí. De l’Espinàs no te’n can­ses mai, igual com ell mai ha rene­gat de la gent cor­rent, autèntics pro­ta­go­nis­tes de la seva obra. Des de mit­jans dels anys 50 –el pri­mer viatge, A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, va sor­tir el 1956– fins a aquesta ronda mur­ci­ana, feta el 2006 i publi­cada ara, no ha dei­xat de col·lec­ci­o­nar lec­tors. És l’única cosa que col·lec­ci­ona, ni tan sols guarda les pipes. El pròxim serà a la vall de Galli­nera, País Valencià. Ja l’ha començat a escriure.

Home de detalls, durant la pre­sen­tació ens regala als peri­o­dis­tes una cita de l’inven­tor del gènere assagístic, el meu admi­rat Mon­taigne: “No es pot veure el tot de res”. Res­pon exac­ta­ment a la seva manera d’enten­dre l’escrip­tura, per no dir la vida. El que busca en els viat­ges a peu –com Mon­taigne amb el seu jo, els ha con­ver­tit en un gènere lite­rari– són “els resos, les miques, i que cada lec­tor es faci el seu tot”. I aques­tes engru­nes d’una rea­li­tat més sor­pre­nent que la ficció les troba perquè –ho diu Xavier Antich– usa el mètode anti-Goo­gle Earth: la seva mirada és empàtica, vis­cuda, una mirada que busca la diferència “fins a con­ver­tir-se en una lliçó de con­vivència”, diu Antich. Perquè, mal­grat que els mur­ci­ans con­vis­quin amb les res­tes d’un fran­quisme ambi­en­tal, mal­grat que el PP hagi por­tat l’espe­cu­lació urbanística als poblets més recòndits de la región, mal­grat que l’horta ja no sigui el que era i ningú culli les lli­mo­nes, mal­grat tots els mal­grats, Espinàs ha fet d’aquesta Múrcia un racó de món encan­ta­dor, “molt més exòtic, des­co­ne­gut i apas­si­o­nant que Nova York”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.