Cultura

Un país sense teatre?

Teatre

Ramon Simó té clar que el tea­tre clàssic català no exis­teix. I ho diu ell, que acaba de pro­ta­go­nit­zar un dels des­co­bri­ments d'aquest prin­cipi de tem­po­rada, La dama de Reus, d'un tal Ambrosi Car­rion, molt cone­gut abans de la Guerra Civil i que va morir a l'exili el 1973 sense necrològiques que li fes­sin justícia. Des del 6 de novem­bre, la Sala Petita del TNC és plena cada nit, amb gent atreta per un mun­tatge que frega l'excel·lència.

No hi ha hagut cap cam­pa­nya de màrque­ting, les crítiques elo­gi­o­ses han estat les jus­tes. Sim­ple­ment, el públic ha cor­re­gut a des­co­brir una obra que és una història d'amor entre el ven­ce­dor i la vençuda, i que Simó molt intel·ligent­ment ha situat en un tea­tre en runes en el moment en què l'autor va escriure l'obra, finals dels anys 40. És una obra que inter­pel·la el públic. Car­rion, gràcies a Simó, podria haver entrat dins el reper­tori del tea­tre català, lloc que només ocu­pen, pot­ser, dos noms: Àngel Gui­merà i Josep Maria de Sagarra.

"Pot­ser només Gui­merà i Sagarra podrien ser con­si­de­rats clàssics, per repe­tició. No hem tin­gut l'opor­tu­ni­tat de con­ver­tir-los en clàssics de debò. Pensa que, abans de la Guerra Civil, la gent se sabia de memòria els seus tex­tos, els deia al tram­via. Si no hi hagués hagut el fran­quisme, ara serien els nos­tres clàssics", afe­geix Simó.

El direc­tor del TNC, Sergi Bel­bel, va en la mateixa línia, tot afe­gint a la llista el nom de Rusiñol: "És estrany que ano­me­nem clàssics autors que per­ta­nyen a finals del segle XIX i pri­mera mei­tat del XX, però en una cul­tura acci­den­tada com la nos­tra, és així. Sense cap mena de dubte, hi ha tres autors que nosal­tres ano­me­nem clàssics: Rusiñol, Gui­merà i Josep Maria de Sagarra, i ho són perquè mol­tes de les seves obres són en la consciència dels espec­ta­dors, i alguns dels seus per­so­nat­ges (Esteve, Mane­lic, Glòria) for­men part d'una mena d'ima­gi­nari col·lec­tiu". No sabem, no obs­tant, si els nois de 16 anys saben qui és el Senyor Esteve.

Creure en Gui­merà
Àlex Rigola, direc­tor del Tea­tre Lliure, creu sobre­tot en Gui­merà. No obs­tant, és escèptic i pensa que els ano­me­nats clàssics d'aquí són lluny de Shakes­pe­are o Lorca. "Tenim molts dra­ma­turgs cata­lans que van fer una feina impor­tantíssima en el seu moment. Però clàssics? No crec que el nos­tre lle­gat doni per revi­sar i des­co­brir tants clàssics cada any. Pot­ser val més la pena seguir recol­zant l'autor viu perquè sigui un clàssic d'ara. Com tants altres autors cata­lans, van ser bons al seu moment. Quina neces­si­tat hi ha de resis­tir-se al temps? El tea­tre sem­pre ha estat un art efímer".

L'escrip­tor i pro­fes­sor emèrit de l'Ins­ti­tut del Tea­tre Jordi Coca, conei­xe­dor de Car­rion i de molts altres autors que no sovin­te­gen massa a la car­te­llera bar­ce­lo­nina, pensa que si les ins­ti­tu­ci­ons tea­trals no fan un esforç per recu­pe­rar bons dra­ma­turgs, és per una raó: "La majo­ria dels res­pon­sa­bles cul­tu­rals del país veuen la tra­dició cata­lana com un sub­sis­tema de la cas­te­llana". "Som el país que menys sap de la seva història. No som Angla­terra o Ale­ma­nya, però pro­por­ci­o­nal­ment no n'estem gaire lluny", diu.

Com Rigola, Simó, que abans de La dama de Reus s'havia enfron­tat a Joan Puig i Fer­re­ter i Jordi Pere Cerdà sense l'èxit actual, pensa que el més impor­tant és estre­nar autors con­tem­po­ra­nis, i posa l'exem­ple pari­senc, on "és molt difícil veure obres de Camus o Sar­tre". Aquí, però, reco­neix que tenim "la feina afe­gida" de recu­pe­rar cert pas­sat i "molts tex­tos que no s'han lle­git mai". Per això indica que s'han de recu­pe­rar autors "sense obses­si­ons". "No crec ni en les quo­tes ni en les obli­ga­ci­ons: cal bus­car pro­jec­tes on pre­do­mini la volun­tat artística, i no només la històrica", afirma.

Feno­men local
El pro­blema que tenim a Cata­lu­nya, tan­ma­teix, és gran. El tea­tre, com apunta Simó, és un feno­men local. I a par­tir d'aquí sur­ten fenòmens uni­ver­sals. Shakes­pe­are, Valle-Inclán, Gui­merà o Brecht escri­vien per al seu públic, per al seu temps. La seva pro­posta, però, va ser tan ambi­ci­osa que ha tra­ves­sat fron­te­res i èpoques. Si un espec­ta­dor català veu la car­te­llera de ciu­tats com Bue­nos Aires, Berlín, Lon­dres, París o Milà obser­varà que el que pre­do­mina són autors locals que par­len dels pro­ble­mes del nos­tre temps. A Bar­ce­lona, un cop d'ull ràpid a la car­te­llera ens ofe­reix una dot­zena d'obres de text fora­nes, i unes vuit de locals.

Simó asse­gura que ara és molt millor que abans i per això parla del "crei­xe­ment estrany del tea­tre català, que de mica en mica es va tro­bant a ell mateix".

Però, ¿n'hi ha d'altres, de Car­ri­ons, d'autors incògnits que puguin par­lar a l'espec­ta­dor d'avui cara a cara? Tant Coca com Simó i Bel­bel coin­ci­dei­xen a asse­nya­lar el nom de Ramon Vinyes, el "sabio catalán" del Cien años de sole­dad de García Márquez. Simó parla fins i tot d'una obra, Peter's Bar, alhora que creu que "s'ha de con­ti­nuar tre­ba­llant Brossa" i lamenta no haver tro­bat la manera d'entrar en Manuel de Pedrolo. L'autor del Meca­nos­crit del segon ori­gen sí que és res­ca­ta­ble, segons Coca, que afe­geix a la llista Juli Vall­mit­jana, la prosa del qual ha estat recu­pe­rada per Edi­ci­ons de 1984, i que tin­dria molts punts de con­tacte amb Car­rion. Bel­bel, per ara, ens anun­cia que el TNC està estu­di­ant "Juli Vall­mit­jana, Ramon Vinyes i dues peces tea­trals, crec que bas­tant des­co­ne­gu­des del públic, del catedràtic Martí de Riquer".



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.